Qui protegeix els alcaldes

Joan Roig és alcalde d’Alcanar, una població de 10.000 habitants, capital de la comarca del Montsià que limita amb la província de Castelló. Roig, que de manera poc habitual va anunciar que deixava el càrrec en unes declaracions a ‘Salvados’, el programa dels diumenges de la cadena de televisió ‘La Sexta’, és convertirà en el primer alcalde de l’Estat espanyol que abandona les seves responsabilitats públiques a causa del canvi climàtic.

Alcanar ha estat notícia sovint per què els episodis d’intenses pluges que als darrers anys assolen la conca mediterrània han provocat importants destrosses d’habitatges i al càmping que hi ha prop de la platja. Una persona que no conegui l’orografia del territori pot pensar que és el mar enfurismat qui arrabassa les cases del litoral, però no és el cas d’aquesta població de les Terres de l’Ebre. El motiu és que per decisions urbanístiques irresponsables les construccions i el càmping obstrueixen el barranc del Llop per on baixen les aigües quan plou amb intensitat. És un problema que des de fa anys tothom coneix, parlo de les diferents administracions, sense posar fil a l’agulla fins ara que la Generalitat ha iniciat el procés d’expropiació dels habitatges que taponen la barrancada i preveu traslladar els veïns afectats a zones segures.

La rellevància de la decisió de Roig, que va accedir a l’alcaldia al 2018, ha hagut d’entomar una pandèmia i cinc inundacions, que cobra 31.000 euros per la dedicació completa com alcalde i que tot i els seus 42 anys cada vegada li costa més justificar a uns veïns que reclamen solucions la impotència per manca de recursos suficients, diu prou per motius personals i amb una frase que indueix a la reflexió: la política municipal, quan la normalitat és una concatenació de catàstrofes (previsibles i que requereixen de solucions dràstiques) és una trituradora humana. Quan deixi l’alcaldia Roig recuperarà la professió de docent.

Les declaracions de l’alcalde d’Alcanar no són una raresa ja què amb més o menys intensitat aquest és el sentiment d’altres com ell sobrepassats per unes necessitats que ofeguen les seves poblacions mentre esperen decisions, recursos materials i ajuts que no arriben i que permetrien resoldre necessitats de màxima urgència que afecten als seus veïns. Un exemple. Fa més d’un any de la catàstrofe de la dana a València i els ajuts estan arribant en comptagotes mentre preval la disputa política que demostra la baixa qualitat ètica i moral d’uns responsables institucionals aliens a les necessitats dels afectats, preocupats únicament per la seva supervivència política i que per sort tenen davant seu a la jutgessa de Catarroja que treballa per aclarir els fets i desemmascarar als còmplices de la mort de 227 persones.

Cada cop són més aquells que des de la política pensen que un país es construeix des dels municipis, que és en aquest marc institucional on la democràcia, la defensa de drets i la solució més efectiva a les necessitats de la ciutadania pren dimensions reals i abastables, que els ajuntaments no són una estructura administrativa subordinada a la Generalitat o a l’Administració central, que els seus alcaldes també són estat i els regidors tan dignes com els diputats del Parlament o les Corts i que opinen que la gasiveria per a reconèixer-los funcions essencials en la vida quotidiana demostra una visió reduccionista del compromís públic i facilita el germen de l’anti-política, l’eclosió de l’extrema dreta i els populismes autoritaris.

En el seguit de declaracions que ha fet Joan Roig justificant la seva decisió hi ha una frase colpidora: ‘L’alta política ja està desconnectada de les trinxeres’. La solitud d’un alcalde en estat pur.    

Adéu a les cartes i els segells

Aquell interès per escriure cartes intueixo que arriba al final. La lenta decadència de la correspondència que servia per intercanviar notícies, recollir declaracions d’amor, relatar confidències, tancar tractes o comentar fets d’actualitat pot haver rebut l’estocada definitiva si s’estén a altres països la decisió del govern de Dinamarca de que l’empresa pública de servei postal, PostNord, deixi de repartir cartes a partir de l’1 de gener.

Ni cartes ni venda de segells, aquest és el pas definitiu que posa fi a 400 anys d’història i tanca una etapa que ha viscut temps esplendorosos i que l’auge de les noves tecnologies, la immediatesa del whatsapp i la pèrdua del valor de la paraula com a mecanisme transmissor d’idees i de sentiments o per a descriure fets han condemnat a mort.

El responsables de l’empresa fan aquest pas definitiu, que va començar fa mesos amb la retirada de les bústies als carres de les ciutats i dels pobles danesos, per què els números no els surten i no s’albira una mínima possibilitat de que les coses canviïn. Indiquen que si l’any 2000 van repartir 1.400 milions de cartes la xifra va caure als 200 milions al 2024. Ara orientaran la feina al repartiment de paquets, una activitat que es generalitza als països occidentals esperonada per la venda per internet i que amaga la cara més dura d’un capitalisme que desatén la sostenibilitat, se sosté amb la precarietat laboral i creix reduint drets laborals.

Amb la desaparició de l’hàbit d’escriure cartes les futures generacions es condemnen a perdre una gran part de la memòria històrica i un gènere literari que ofereix peces remarcables d’autors consagrats que ajuden a entendre la seva producció, el moment històric que vivien o desacords que plasmaven d’una manera civilitzada en cada una de les missives que s’intercanviaven.

Penso en la correspondència que durant 23 anys van mantenir Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales i que són cabdals per entendre la transformació de la cultura catalana durant el franquisme o les missives que una vegada concedit el Premi Nobel de literatura al 1957 redacta l’escriptor Albert Camus al seu mestre Louis Germain per agrair-li que li inculqués l’interès per l’escriptura i el coneixement literari.

Reconec que escriure una carta o redactar un text no és un exercici fàcil, que requereix temps i que obliga a meditar cadascuna de les paraules. Escriure, encara que sigui amb un to contundent, s’avé malament amb la polarització de la nostra vida diària. Si de tant en tant sorgís un polític escriptor estic convençut que costaria més en arribar al punt en el que ens trobem, on l’arrogància, el matonisme, la manca de consideració amb l’adversari i la ignorància són una petjada habitual que incomoda als ciutadans i provoca que desconnectin de l’enfrontament.

A Dinamarca han fet els pas per què no els surten els comptes i darrera d’aquesta decisió, que s’adopta en clau econòmica, apareix el fantasma de la incultura. Ja no s’ensenya a redactar, a expressar oralment una idea, les presses obliguen a un llenguatge sincopat, empobrit i mancat de recursos.

Redactar, com quan s’està davant un full en blanc o la pantalla d’un ordinador, pressuposa estructurar el pensament, trobar la paraula adequada, fer un exercici de consició i entrenar el nostre cervell per què no caigui en l’apatia i es torni mandrós. O potser així ens volen amb l’argúcia de que som la generació més ben comunicada del món.

Passejant per la ciutat

Hi ha llibres que et concilien amb la vida. No sóc un lector metòdic, m’agrada espigolar i deixar-me temptar. Segueixo les recomanacions, especialment les d’aquells que tenen bagatge de bons prescriptors, poso distància als suggeriments de les grans editorials massa sovint més preocupades per les vendes que pel contingut i em deixo guiar per la intuïció quan el títol d’un llibre o un autor em criden l’atenció.

M’agraden les llibreries que exposen el catàleg de novetats i els suggeriments en una gran taula on l’aprenent de lector pot entretenir-se, tocar el format, llegir la ressenya i deixar-se seduir pel misteri que s’amaga a l’interior d’una coberta que actua com a carta de presentació sense altres pretensions.

Mancat de rigor acadèmic, obert a l’impacte de la narració, deixant-me seduir per mons reals o imaginaris les meves lectures configuren un garbuix d’impressions i d’experiències algunes de les quals em relliguen amb tot el que m’envolta, m’hi sento identificat o donen sentit a petites accions aparentment intranscendents.

Fa poc vaig descobrir a l’escriptor suïs en llengua alemanya Robert Walser a través d’un llibre de petit format titulat ‘El Paseo’ (editorial Siruela) /’La passejada’ (ed. Flaneur), que descriu des de quotidianitat d’una acció aparentment anodina com la de passejar les virtuts de l’art d’observar i la importància dels petits detalls per a descobrir la riquesa de les coses i de les persones que des de l’anonimat ens envolten. Passejar amb una actitud d’observador és tot el contrari de la xafarderia, que alimenta les baixes passions i empobreix les relacions humanes fins a desnaturalitzar-les.

Seguint el criteri de Walser sortir a passejar sense el neguit de la pressa es converteix en una lliçó magistral per a recuperar una identitat col·lectiva que les urgències i la necessitat de complir amb un horari desdibuixen. Al passejant no li falta esperit crític, però inclús en aquesta circumstància adversa sap treure’n profit per a deduir que allò que apareix com una dissonància forma part de la carcassa vital que ens envolta.

Havent llegit el llibre de Walser vaig tenir la necessitat de recuperar-lo diumenge després de recórrer una petita fira nadalenca al barri de Sant Ildefons de Cornellà, la meva ciutat. Al contrari d’altres fires, aquesta no tenia un interès comercial ni pretenia que qui hi anés deixés anar uns calerons endut per la febre consumista de les dates. Es tractava en diferents carpes de traslladar l’esperit de Nadal a través d’objectes, figures i dibuixos fets per nens amb les seves pròpies mans. Com no era una activitat extra-escolar estava oberta a tothom i les cues, amb els pares d’acompanyants, eren considerables. Sort que la música i les cançons d’artistes locals ajudava a fer agradable l’espera.

Estic segur que Walser de trobar-s’hi hagués tret infinitat de conclusions, recreant-se en els detalls i descobrint com l’art de crear una figureta o el petit objecte que serveix per a recordar una celebració uneix cultures, procedències i realitats diferents. La fira feia barri, el dignificava i ajudava a mostrar que la diversitat no és un obstacle per la convivència.

M’hagués agradat coincidir amb algun d’aquells que des de la tribuna d’oradors passen comptes amb enemics imaginaris, alliçonen o llencen propostes des de la superficialitat d’unes dades i que havent-se transformat en passejants circulen inadvertits amb la mirada atenta a allò que els envolta. M’hagués agradat, però penso que ara per ara és una il·lusió.

Un apunt sobre el Congrés de periodistes

Jodi Kantor la periodista que amb Megan Twoley va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit per què, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el consell de la informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces  que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.  

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al Fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible par a garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.  

Virtuts cristianes

La jerarquia eclesiàstica espanyola que va ser un dels grups més influents de suport a la dictadura franquista, que va avalar i va incentivar la repressió fins propiciar condemnes de mort contra defensors de la democràcia i de la llibertat, que va jugar un paper clau en l’adoctrinament escolar i en la moral de la població, que durant anys no va tenir cap tipus de mirament en justificar les atrocitats del dictador ‘por la gracia de Dios’ i el va protegir sota el pal·li eclesial i que només per tots aquests antecedents hauria de mantenir un paper discret en l’aniversari dels 50 anys de la mort de Franco ha decidit alçar la veu, no per demanar perdó i fer autocrítica que és el que afegiria dignitat a qualsevol col·laboracionista del règim sinó per denunciar que les lleis que busquen recordar i dignificar la memòria de les víctimes de la ignomínia franquista, restablir la veritat i frenar el revisionisme històric són un instrument de ‘polarització ideològica’ al servei d’interessos polítics del present i pequen de biaix ideològic. I atribuint-se una funció pastoral impròpia i que va més enllà de la catequesi religiosa demanen als promotors de les lleis ‘purificar la memòria’ i aprofundir en la reconciliació com si els separadors fossin les víctimes.

La reflexió pública del president de la Conferència episcopal espanyola, Luis Argüello, ara i en les circumstàncies actuals, freguen la indecència i podríem encabir-les en el grup format pel 21,3% de ciutadans que en una recent enquesta del CIS opina que la dictadura va ser ‘bona’ o ‘molt bona’. Tinc amics catòlics que segur que escoltant aquestes paraules se’ls han regirat els budells, però allà estan les declaracions eclesials com la mostra d’una església irreductible que 50 anys després de la mort del dictador i amb els antecedents descrits segueix sense assumir amb clara autocrítica la seva responsabilitat històrica durant el franquisme.

Recordar que fa 50 anys del 20-N dóna per a molt i la prova és l’interès que suscita la data i les dinàmiques socials i polítiques que es van activar amb la mort del dictador. En unes altres circumstàncies, les paraules del bisbe Argüello s’afegirien als centenars de pronunciaments d’aquests dies. L’anormalitat és que pronunciades amb el to en que les ha dit i amb el transfons polític que desprenen mostren que per alguns tancar les ferides del franquisme és un exercici innecessari.

Pels desapareguts i els represaliats, per les seves famílies i descendents a qui el règim els va negar la dignitat que mereix qualsevol persona, afirmacions com aquestes són una ofensa i s’alineen amb el revisionisme històric que treballa de manera incansable per construir murs de silenci i edulcorar veritats incòmodes de la història recent espanyola.

Precisament perquè la ferida segueix oberta i cal tancar-la, perquè cal advertir dels perills de l’autoritarisme, tenen sentit les lleis de memòria democràtica i de memòria històrica. Aprovar-les i defensar-les no és un acte d’oportunisme polític, com insinua Argüello, sinó d’estricta justícia, aquella que demanen els milers de persones que encara avui busquen els cossos del seus familiars enterrats en fosses comunes durant la guerra civil, els que expliquen la veritat de la repressió i com és viure sense llibertats, per denunciar als qui saltant-se el marc constitucional fan enaltiment de la dictadura i per a divulgar els valors democràtics davant els intransigents.

No hi ha reconciliació sense reparació i ho saben perfectament als revisionistes del PP i Vox, la dreta i l’extrema dreta autoritària, quan decideixen frenar les lleis de memòria i es neguen a mirar el passat amb criteris de democràcia i de llibertat. Argüello i la jerarquia de l’Església espanyola han pres una posició clara a favor d’aquests plantejaments, han oblidat que la contrició i el penediment, la dignitat i la justícia i la humilitat que és el contrari de la supèrbia també són virtuts cristianes.

La síndica i el bon titular

No deixis mai que la realitat espatlli un bon titular. Es tracta d’una frase irónica que de tant en tant s’escolta en el món del periodisme i denuncia la temptació de forçar la màquina per atreure l’atenció al marge d’uns fets que justifiquin de manera explícita el titular o dissimulant aquelles dades que el poden desnaturalitzar.

Estic convençut que aquest matí quan els assessors de comunicació de la Síndica de Greuges de Catalunya s’han topat amb el ressò mediàtic de la roda de premsa de presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels drets dels menors catalans hauran saltat d’alegria. En el maremàgnum de notícies que arriben a les redaccions i que obliguen als periodistes a una tria escrupolosa dels continguts han aconseguit colar un parell de titulars que fan patxoca: un que es rebaixi l’edat per a votar als 16 anys i l’altre que s’allargui l’escolarització obligatòria fins els 18.

Que ho digui la síndica no és una qüestió irrellevant o al menys així s’ha de tenir en compte per a qui valora la institució. El que passa és que en el cas d’allargar l’escolarització obligatòria als 18 anys s’hi amaguen paranys no gens menors que en l’exposició pública es deixen de banda i que dit amb contundència generen unes expectatives que no ajuden a resoldre les greus mancances dels sistema educatiu català que ara, desprès d’anys de desídia i de desinversió, de mirar-se el melic i de perdre el temps en iniciatives extemporànies, es volen corregir.

Diu la síndica i l’adjunta que vetlla pels drets de la infància que la proposta ajudarà a reduir l’absentisme escolar a Catalunya, que és del 13,7% molt per sobre del 9,5% de mitjana europea. Posa com exemple el que fan a Portugal (quina mania en emmirallar-se en els altres per tirar endavant) que ha reduït l’abandonament allargant l’escolarització obligatòria i per apuntalar la proposta farceix l’argumentari en conceptes com l’edatisme que, diu, també pateixen els menors (pobre gent gran ja els ha sortit un competidor) i els invisibilitza a ulls de l’administració o fent suggeriments com dotar-los de més autonomia i menys tutela parental en l’elecció de centre i que en el cas de sancions econòmiques el pagament no recaigui obligatòriament en els pares o tutors i es permeti substituir-les per alternatives educacionals.

Se’m fa difícil aventurar quin serà el recorregut d’aquestes propostes. Em temo que més enllà d’incentivar en determinats àmbits el debat sobre l’estat de l’educació a Catalunya, sobre el qual ja existeix una radiografia prou precisa dels punts febles i de les coses a resoldre, l’informe de la síndica no tindrà altre recorregut que el minut de glòria que proporciona un titular als mitjans de comunicació.

Ben mirat, es tracta d’una altra ocasió desaprofitada. No crec que la funció de la sindicatura de greuges sigui fer bons titulars, al contrari. Si hi ha abandonament escolar és perquè creix i s’enquista la pobresa, germen de totes les desigualtats en les diferents etapes educatives. Treballar amb l’administració per resoldre-les és la seva funció, des de la denúncia però també amb el rigor, l’escrupolositat i la discreció que requereix una problemàtica essencial pel futur de Catalunya com és l’educació de les futures generacions. Convé que la realitat prevalgui, encara que sigui reiterativa i en una època sotmesa al dictat de les emocions poc cridanera, abans de caure en la temptació del bon titular, efectista però de curta volada.

Miguel Fuster, 15 anys al carrer

Al Palau de Can Mercader de Cornellà es pot veure fins el 15 de febrer del 2026 l’exposició ‘Miguel Fuster (1944-2022), la vida en un traç’.  Es tracta d’una retrospectiva d’aquest il·lustrador i dibuixant de còmics amb una trajectòria professional d’èxit que a conseqüència de l’addicció a l’alcohol i la pèrdua del seu habitatge per un incendi va acabar malvivint al carrer durant 15 anys fins que voluntaris de la fundació Arrels el van localitzar al 2003 i li van oferir una via de sortida i de reinserció i la possibilitat de poder viure en un pis de la institució al carrer Olzinelles de Barcelona.

La mostra amb peces dels inicis professionals i la reedició recent del llibre ’15 años en la calle’ on estan recollits la totalitat de textos i dibuixos que des del 2007 va incorporar en un bloc on narrava l’experiència de persona sense sostre, permet al visitant endinsar-se, sense prejudicis i de foma clara i directa, en una de les realitats més deliberadament ignorades a les grans ciutats: la de les persones que no tenen un lloc on viure i passar la nit.

La força dels seus dibuixos, amb un traç negre i persistent, centrats en les persones i les realitats que s’amaguen en la foscor de la nit específicament la de Miguel Fuster, posa cara a unes xifres que deshumanitzen i que per la resta de mortals actuen com un pal·liatiu que els permet mirar cap a l’altra banda i digerir la veritat incòmoda del sensellarisme. D’acord amb els càlculs més recents a la ciutat de Barcelona hi ha 5.000 persones sense llar, de les qual unes 1.600 viuen al carrer, una part significativa formada per joves de menys de 25 anys.

Fuster, que va tenir el coratge d’explicar com és viure al ras, resumeix en una frase el sentiment d’impotència i de frustració de les persones a qui no els queda ni un sostre on aixoplugar-se: ‘Hace muchos años que nadie me llama por mi nombre’. Una frase contundent per a dir que la societat els converteix en invisibles, els fa desaparèixer del radar al qual tots tenim dret, els carrega de prejudicis, els estigmatitza, fins que la sort sovint esquiva els permet sortir de la foscor i recuperar la dignitat.

L’exposició de Cornellà és un cop de puny a la insensibilitat, la sacsejada que de tant en tant ens convé. Llàstima que no n’hi hagi més com aquesta, ens ajudaria a desempallegar-nos del conformisme en el que ens volen instal·lats, a descobrir que molt sovint darrera d’una xifra hi ha persones, amb ànima i sentiments, a qui la vida els ha fet una mala passada i que, malgrat tot, volen aixecar-se de nou, que tenen nom i no mereixen que se’ls ignori.

Fuster va ser un supervivent, que va trobar la ma estesa d’Arrels i d’un amic com Juan Lemus per trencar el curs d’una història que les circumstàncies convertien en predeterminada com els passava a molts dels companys i companyes de carrer. Ell la dibuixa, la fa reconeixible, cartografia recons de la ciutat no des de la mirada del turista o del caminant sinó de qui veu en un petit espai el refugi que li permetrà passar un altra nit, que es fa eterna.      

No tenen vergonya

Reconec que m’he hagut de mossegar la llengua i evitar expressions més dures quan vaig saber que els directius d’À Punt, la televisió pública valenciana, va decidir que no hi hauria ni retransmissió ni connexions en directe de la gran manifestació, i ja en van dotze, que dissabte va discórrer pels carrers de València demanant responsabilitats i la dimissió de Carlos Mazón per l’actuació irresponsable d’ell i el seu govern el dia de la dana que va causar 229 morts ara fa un any.

Si silenciar la notícia i referir-se a ella només a l’informatiu del vespre ja és un fet greu, inadmissible en un mitjà que financen els valencians amb els seus impostos, el nivell d’estultícia creix fins el màxim nivell quan els directius decidiexen suplantar l’emissió del directe per una corrida de braus del 1997. És una bufetada a les víctimes, als seus familiars i a milers de valencians representats per les 50.000 persones que dissabte van sortir al carrer reclamant novament el relleu del president de la comunitat i exigint saber la veritat de tot el que va passar al centre de comandament encarregat de prevenir a la ciutadania de la catàstrofe.

Mariola Cubells, una periodista que coneix perfectament què es cou als mitjans públics valencians, deia dimarts a la SER Catalunya que per primera vegada els professionals de la cadena  havien aixecat la veu de manera conjunta en contra del despropòsit que implica canviar la programació, començant pel tuït de la redactora del cap de setmana Cèlia Cerezo que era al lloc dels fets impotent, buscant estratègies digitals, junt amb altres dos companys, per burlar la censura.

Avui fa un any de la dana i tinc davant la portada de La Vanguardia amb la imatge de la Dolores Ruiz amb les fotos del marit i dels dos fills morts per la riuada a Xiva. Per ella, per respecte a les víctimes, als familiars i a totes les persones que no han pogut recuperar la normalitat, que tenen dificultats per baixar al carrer perquè encara hi ha centenars d’ascensors que no funcionen, que viuen a cases d’amics perquè el seu habitatge va quedar destruït i pels que segueixen sense rebre els ajuts promesos és més necessari que mai trencar el silenci, exigir justícia i reparació, cridar a favor de la dignitat.

El que va passar dissabte a la televisió autonòmica, un acte de censura sense miraments, no marca un abans i un desprès, és un nou exemple del camí que impulsen els predicadors de la post-veritat, d’aquells que manipulen conscientment i maniobren amb desvergonyiment per utilitzar a favor dels seus interessos els mitjans públics, dels còmplices de la barbaritat, dels qui com Trump a les xarxes socials i amb la corona de rei llença excrements als set milions de manifestants que protestaven en contra de la deriva autoritària del govern dels Estats Units.

Bé pels professionals d’À Punt, per la resposta i per haver despullat públicament als col·laboradors necessaris de la mentida, sense por a represàlies en un moment en el que el periodisme no cotitza a l’alça i la precarietat és norma en aquest ofici. Resistir i manifestar-se són paraules clau per enfrontar-se als nous autoritarismes, però no són accions suficients si darrera no hi ha un moviment polític que des de la unitat les acompanyi.

Notícies que maten

Si algú espera que comenci aquest comentari amb un llistat de males notícies, catàstrofes i exemples d’indignitat humana va errat. Em proposo fer un exercici de contenció per capgirar, ni que sigui uns minuts, la sensació de mareig que em provoca la lectura de notícies negatives als mitjans de comunicació. El perquè: tots els enfocs són malèfics i hi manquen espurnes d’esperança.

Per començar, m’he proposat eliminar qualsevol via de contaminació que pugui fer trontollar el repte. Com aquell que emprèn una dieta per aprimar-se, he decidit que no iniciaré la jornada devorant, mentre esmorzo, les notícies del dia. Res de repassar les webs, de fer el seguiment d’aquelles informacions que he deixat pendents la nit anterior, de l’article que per molt que s’hi esforci l’autor no afegeix novetats a tot allò que ja se sap.

No serà una decisió fàcil. Els hàbits que s’han enquistat amb els anys és difícil perdre’ls. Admiro la tenacitat i la fortalesa dels ex-fumadors que un dia, per motius diversos, van decidir que no encendrien cap més cigarreta i desitjo ser com ells. Em tocarà lluitar contra la temptació de connectar el mòbil i amb el dit, mecànicament i sense adonar-me, entrar a les plataformes informatives de consulta habitual.

Per a mi, el repte no és nou. Vaig fer un pas similar fa anys quan d’un dia a l’altre vaig deixar de seguir tertúlies. M’excitaven, eren com una dosi enriquida d’adrenalina. Parlo de la dècada dels anys 90 del segle passat i el format, tan habitual ara, començava a consolidar-se i provocava una competència ferotge entre mitjans que s’ha degradat fins a convertir-se en un guirigall simplista i extenuant de sentències previsibles, sense novetats i sotmeses a la passió de sigles i interessos inconfessats.

Reconec que aquella decisió, que segueixo mantenint, no va ser fàcil. En els entorns on em movia, no saber de les disquisicions d’uns i altres em deixava descol·locat, era complicat seguir la conversa i per moments tenia la sensació de ser com una estàtua de sal incapaç de complementar una frase de la que els altres en feien xerinola i sarcasme. Com he superat la prova, ara em proposo un nou repte.

No sé si me’n sortiré i, fins i tot, pot ser arriscat atesa la meva curiositat innata. Es pot viure sense participar d’aquest neguit ambiental que ha transformat el relat informatiu en un llistat de catàstrofes, il·lusions fallides i desgràcies inversemblants? El que de moment tinc clar, i això em fa tenir esperances, és que el món i la nostra perifèria és molt més ric, variat, engrescador, atractiu, compromès i ple de persones interessants que sense el llustre del cognom ni del càrrec servirien per omplir pàgines i pàgines sense que ens avorríssim.

El periodistes, i en aquest apartat m’incloc encara que ara ja no estic a la trinxera, hauríem de repensar què escrivim o diem. No parlo de renunciar a la denúncia, de relatar les atrocitats d’autoritarismes despietats, es tracta d’obrir el prisma i d’oferir una visió de la realitat més diversa i plural, com el fotògraf que va pel carrer i reprodueix imatges de la vida quotidiana.

Les notícies efectivament no maten, però poden generar insensibilitat, la mateixa que ens permet seguir les matances a Gaza mentre endrapem un bon bistec. Per això he decidit començar aquest exercici de contenció informativa. No serà fàcil però és necessari. No soc un  tipus rar, sé que d’altres persones pensen igual i no volen estar sotmeses a un estat d’angoixa permanent, amb por de que el món s’enfonsa.

Hi ha històries anònimes captivadores que segueixen en silenci, arraconades, que ens parlen de valors, compromís i superació. Només cal gratar i descobrir-les. Sortir al carrer amb els ulls ben oberts. Si les descobreixo segur que recuperaré un hàbit que em dol deixar i reconciliar-me amb la professió. Veurem quan dura el propòsit, perquè la temptació de recaure és permanent.

El 20% del talent i l’experiència

La presidenta de la Diputació de Barcelona, Lluïsa Moret, ha tingut l’encert de convocar un congrés sobre edatisme i ho fa a partir d’una reflexió a primera vista incontrovertible: ‘No podem perdre el 20% del talent i de l’experiència del país perquè tinguin més de 65 anys’. Expressat com un desig, és estimulant entrar en un debat que té múltiples ramificacions i on no tot es redueix, encara que sigui rellevant,  als ajuts a la dependència, la sostenibilitat de les pensions i a la solitud, un estigma que sobrepassa franges d’edat i no és exclusiva de persones grans.

Segur que del congrés en sortiran propostes interessants, la majoria conegudes i previsibles, però el sol fet de que se’n parli, de situar l’edatisme en el centre del debat social i que es faci al marge de prejudicis i falses consideracions ja és una bona notícia. Les 1,6 milions de persones que a Catalunya superen els 65 anys mereixen atenció, més enllà de llàstima quan perden autonomia per l’edat o de que se’ls critiqui sense miraments quan se’ls retreu les pensions que cobren o la sort que tenen per poder gaudir dels viatges de l’Imserso a preus de pel·lícula.

Quan de tant en tant em trobo amb el compromís de parlar sobre la jubilació i fer-se gran ho entomo amb incomoditat. Si entre els interlocutors hi ha persones joves temo la reacció i la controvèrsia impulsats per la necessitat de respondre a un argumentari pervers i fals que identifica drets adquirits amb privilegis i se sustenta en un utilitarisme economicista que converteix en inútil tot el que no és productiu. O per part dels meus, quan només aflora la resignació i el victimisme.

Fa un parell d’anys la sectorial de persones jubilades d’un dels grans sindicats catalans em va convidar a fer una xerrada sobre gent gran i administració. Com penso que les xerrades han de ser estimulants i han de tenir un punt de provocació vaig introduir l’idea que els consells de gent gran es quedaven curs i reduïen la capacitat d’incidència plantejant demandes com si només afectessin a les persones de més de 65 anys i a ningú més. El resultat és que fer-ho així, per molta raó que tinguis, provoca el rebuig d’aquelles persones que lluny dels 65 anys també tenen una vida complicada. Havien de superar, els deia, la pantalla pròpia i canviar d’estratègia.

L’idea que els vaig traslladar és que un debat intergeneracional entre persones grans i joves no es pot construir sobre una base de bones intencions sinó que hi ha d’haver elements objectius que fonamentin el diàleg i dels que en surtin propostes efectives. I enumerava algunes lluites compartides on seria factible arribar a acords: en habitatge, per uns l’accés i pels altres la possibilitat de rehabilitació; en sanitat i serveis psico-pedagògics, llistes d’espera a banda i banda; quan parlem de bretxa digital, on la manca d’habilitats i accés a les xarxes dels grans causa problemes de caràcter similar als joves econòmicament vulnerables privats d’una connectivitat adequada per seguir els estudis; al parlar de solitud, evident en els dos casos amb la lacra de les temptatives de suïcidi juvenil cada cop més freqüent; i en la millora de serveis i equipaments, més vetlladors a les escoles i educadors de carrer vinculats a esplais en barris tensionats demandes que no s’allunyen de la necessitat d’activitats per a persones grans, instruments bàsics per una bona sociabilització.

Voluntat d’aprofitar talent i experiència, però sobretot, i aquest és un missatge per la gent gran, necessitat d’implicar-se en la construcció d’un nou model de ciutat intergeneracional on l’edat sumi i no divideixi. Hi ha massa interessos comuns en joc.