La veritable casa en flames

Es veia venir que el discurs d’Eduard Sola, guardonat amb un premi Gaudí al millor guió original per la pel·lícula ‘La casa en flames’, no passaria sense pena ni glòria. Parlar dels orígens familiars, reivindicar la procedència dels teus avis que van emigrar a Catalunya per sortir de la pobresa i posar en valor la funció dels serveis públics i de l’escola com a peces essencials a l’hora de garantir el progrés i la integració pot incomodar, especialment entre aquelles persones que només entenen la catalanitat des d’un prisma essencialista i unidireccional.

Per això, durant molts anys, s’ha identificat la paraula ‘xarnego’ com a català de segona i ara que se li reconeix un paper clau en la història recent de Catalunya encara hi ha qui des de les xarxes socials menysprea el discurs de Sola i el titlla d’esbiaixat i espanyolista, obviant la veritable transcendència del missatge.

El rellevant no és que l’avi de Sola fos migrant i analfabet i que malgrat tot pogués tirar endavant la seva família. Conec casos de persones que tampoc no sabien llegir ni escriure i que no els va quedar altra alternativa que ser migrants sense sortir de Catalunya. El rellevant del cas, per boca de qui la societat li reconeix la feina, té estudis i per això fa la intervenció que fa, és que quan el sistema públic funciona, acull, no discrimina i exerceix una funció integradora, la suma de realitats diferents enriqueix la societat d’acollida. I Catalunya compleix amb aquests requisits.

El crit ‘a la merda els xenòfobs i els que s’aprofiten dels altres’  resumeix l’essència del missatge. No és una insolència, ni una descortesia, ni molt menys una mostra de llenguatge barroer, al contrari és una llança que trenca el silenci, massa sovint farcit d’interessos inconfessables o emparat en pors que atien aquells qui amb el missatge de la desqualificació tracten d’assegurar privilegis personals.

Algunes de les intervencions dels guanyadors i la mateixa gala dels premis Gaudí va ser un bany de realitat, fins i tot en detalls aparentment tant simples com la petició de l’actor Eduard Fernàndez, protagonista de ‘El 47’, de que no es caigués en la temptació de doblar-lo i que es respectés la parla original dels personatges que representen. Una missiva adreçada especialment als qui, des de l’interior d’Espanya, s’ofenen i consideren inapropiat que una pel·lícula feta aquí i distribuïda al mercat espanyol mantingui el català dels diàlegs.

En fi, missatges com el de Sola o el de Joana Vital, néta del conductor d’autobús Manolo Vital, són un alè d’esperança, sobre tot tal dia com avui, 20 de gener, quan el supremacisme i els discursos d’odi als migrants, amb anuncis de grans batudes per expulsar-los dels Estats Units, arriben al cap de la nació més poderosa del món, prenen carta de naturalesa i serveixen per esperonar micro-relats locals amb implicacions molt properes i no per això menys perilloses.

Catalunya no és un oasi per haver resolt amb nota el repte de la integració dels nouvinguts, facilitant-los mecanismes de progrés i espais de dignitat. L’acollida segueix sent una realitat amenaçada per silencis còmplices o per propostes polítiques que prometen als seus seguidors i votants una il·lusòria redempció, embolicats amb falses banderes d’un o altre color.

Burocràcia a l’escola, pressupostos al Parlament

Hi ha debats que passen sense pena ni glòria i en canvi són rellevants pel futur de la nostra societat. Fa unes setmanes, Robert Velásquez, director de l’institut Miquel Crusafont de Sabadell alertava de l’ingent burocràcia que atrapa als ensenyants en el seu dia a dia. Ho resumia en una frase prou explícita: ‘Dediquem el 70% del temps a la paperassa. No som gestors, som professors’

La queixa la justificava dient que la superposició de noves demandes i un major requeriment d’informació dels alumnes fa que hagin d’omplir tants formularis i de realitzar tantes gestions administratives que no els deixa temps per la feina d’ensenyants. I posava com exemple que ara els mestres es vegin en la necessitat de treballar amb mig centenar d’aplicatius, gestionar més de 30 protocols diferents, que se’ls delegui la contractació de serveis per a feines corrents i necessàries com arreglar una porta i que tinguin l’obligació de passar dades que els serveis centrals del departament d’Educació podrien obtenir sense problemes.

Massa sovint, demandes com aquestes passen desapercebudes, engolides per polèmiques que freguen la retòrica i no entren en el fons de la qüestió: preparar als alumnes per la vida en societat, el veritable objectiu de l’escola. Està bé alarmar-se pels resultats dels informes PISA, requerir l’ajut de l’OCDE per millorar el sistema educatiu català o enfortir determinades matèries en els currículums educatius, però de res serviran les conclusions si al final la feina del mestre o del professor d’institut no es valora adequadament i no se’ls dota dels recursos necessaris per evitar situacions com les que descriu el director de l’institut de Sabadell, que en cap cas són una anècdota.

Sobre la millora de l’educació i l’alarmant dèficit d’aprenentatge dels alumnes en els diferents graus de l’ensenyament públic a Catalunya se superposen massa debats, en la majoria de casos sense fixar prioritats. Com en d’altres urgències socials (la de l’habitatge és una de les més flagrants), tot allò que requereixi temps, dedicació, recursos i un acord transversal, el que eufemísticament se’n diu acord amb sentit de país, passa a segon terme per la necessitat de respondre a la immediatesa i per un desmesurat interès per desgastar, sense més ni més, al govern de torn, transformant la política en un foc creuat que genera decensís i avorreix a la ciutadania. I aquí alguns mitjans s’hi abonen, convertint-se en còmplices de la demagògia i el populisme.

El drama de perdre el temps amb disquisicions que no duen enlloc, d’ultimàtums que són una cortina de fum per amagar debilitats, de persistir en una lectura errònia del temps en què vivim, de jugar i d’entretenir-se en un imaginari joc de ping-pong fent cas omís a les demandes de la societat és que la feina queda per fer i que quan algú s’hi predisposa queda curt per manca dels suports necessaris.

I al mateix nivell, si es reclama posar tota la carn a la graella a favor d’una bona educació, igualitària, inclusiva, transformadora i clau per la cohesió social, també s’ha d’incloure la urgent necessitat que el Govern de la Generalitat disposi de nous pressupostos, indispensables per a moltes polítiques socials que la ciutadania requereix: la millora de barris on viu la població més fràgil de Catalunya, sense anar més lluny.

I això per desemmascarar a aquells que quan parlen de progrés i de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya imiten, sense miraments, al joc dels trilers.

Parlem de Franco i de democràcia

No vaig saber que un dels meus avis va ser víctima de la repressió franquista i va patir pena de presó a la Model fins el 15 anys. A casa, com en moltes altres, no se’n parlava d’aquestes coses i en tot cas, si es feia, es procurava abaixar la veu com si algú mes enllà dels que erem a taula podia escoltar-nos i el simple fet de dir la veritat tingués conseqüències. Com l’avi, que va morir pocs mesos després de que nasqués, no em va poder explicar en primera persona la seva història, la vaig haver de reconstruir a partir de retalls, amb la sensació de que m’he perdut moltes coses ara ja irrecuperables.

La por i el silenci, fins i tot en àmbits tant privats com el de la família, va ser una de les armes que va utilitzar la dictadura del general Franco per terroritzar la població i mantenir-se en el poder. Com diu Raimon a la cançó ‘Jo vinc d’un silenci’ a les classes subalternes, de gent sense místics, ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat i que en frases solemnes no han cregut mai, el silenci era gairebé una condició natural, de les indispensables a més del treball per a sobreviure.

Del franquisme i del que va suposar en la història d’aquest país se’n parla poc i les vegades que des d’instàncies oficials s’ha intentat fer un exercici de reparació a les víctimes i de memòria democràtica sempre hi ha qui des de posicions de dretes posa pals a la roda o s’exclama dient que per aquest camí només es busca dividir la societat, com si ignorar el que era la dictadura fos un episodi intranscendent en la història d’Espanya.

Ara que el Govern de Pedro Sánchez, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador, vol impulsar durant el 2025 actes i debats que recordin d’on venim i que posin en valor la democràcia com a peça essencial en el progrés de la societat han tornat a ressorgir les veus que fan del silenci i de la por un instrument de domini i de poder. Barregen la història i emmascaren la realitat, com si la concòrdia que ells pregonen estigués sotmesa a la ignorància.

Més enllà de l’entorn familiar, vaig prendre plenament consciència del que va suposar la dictadura franquista i de la democràcia com a peça indispensable per a garantir la igualtat en l’època universitària i vaig poder seguir, des d’una posició privilegiada, la transició a un règim de llibertats que poc a poc anava avançant a Espanya i a Catalunya. Conec alguns dels entrebancs per fer descarrilar el procés, les dificultats, les demandes de prudència en una situació que era, i encara avui és, inestable. Mai vaig creure que el camí tenia un final, ni que la necessitat de recuperar forces, temperar els temps i dialogar suposés una traïció als ideals democràtics com alguns nouvinguts de xassís recent ens volen fer creure des del desconeixement i des d’una supèrbia intel·lectual que enfarfega.

Crec que és més que necessari el debat que ens proposen, en un moment que banalitzar la democràcia i caure en la temptació del autoritarisme guanya adeptes especialment entre els joves. Convé implicar-s’hi. És millor arriscar-se que quedar-se quiets, el contrari es fer el joc a la reacció. Temps hi haurà per anàlisi i conclusions. En tot cas, saber d’on venim, valorar el que hem fet per afermar la democràcia i entreveure el camí que ens queda per recórrer ens fa més forts. Aprofitar els 50 anys de la mort de Franco és una bona ocasió per donar el pas.  

2025, el pont de la solidaritat

Per a mi, una de les moltes imatges que resumeixen l’any 2024 és la de centenars de voluntaris travessant la passarel·la que uneix el barri de Sant Marcel·lí a la ciutat de València amb la pedania de La Torre. Amb cubells, pales, escombres i materials de neteja van ser dels primers en arribar a la zona afectada per la dana el passat 29 d’octubre. Volien respondre a una situació d’emergència, ajudar a qui ho havia perdut tot, assistir a les famílies de les més de 200 víctimes i treure fang, molt de fang, mentre les autoritats s’embolicaven buscant responsabilitats allà on només hi ha evidències.

Ara els veïns d’aquests dos nuclis de població han tornat a prendre la iniciativa, cansats de promeses que quan arriben ho fan tard, i han decidit batejar la passarel·la amb el nom de ‘Pont de la solidaritat’. Ho han fet en un senzill acte on no han faltat discursos y la lectura dels poemes ‘El fang, la pluja’ de Vicent Andrés Estellés, ‘Oda a la solidaridad’ de Pablo Neruda i ‘Despertar vocaciones’ de Gloria Fuertes, un elogi a la vessant humana del voluntariat, a més de cantar l’Himne a l’alegria interpretat per un veí a l’acordió.

Aquest petit gest –tant significatiu com les 80.000 persones que hores més tard van omplir els carrers de la ciutat de València demanant més diligència en els ajuts, que s’assumeixin responsabilitats i la dimissió del president Mazón—sintetitza l’espurna d’esperança d’un any desgraciadament farcit d’imatges de guerra, de violència, dels efectes d’un canvi climàtic imparable i, sobretot, de moltes incerteses.

L’actitud dels voluntaris travessant la passarel·la, mentre milions de persones es desitgen sort pel nou any que comença. Una imatge que transmet la petita dosi de confiança suficient per a taponar la sensació de desànim que es percep al nostre entorn.

Sempre que comença un nou any procuro fer un repàs dels mesos passats i fixar uns propòsits per l’any que comença. És el costum, com si canviant de full de calendari i de dígits n’hi hagués prou per encarrilar tot el temps que hi ha per endavant. No deixa de ser una tradició, però és del tot necessària, encara que la infinitat de coses que passaran mai depenen d’un mateix sinó de les circumstàncies. Per això els meus propòsits són modestos, concentrats en aquells valors en els quals crec: la família, l’amistat, el respecte, la defensa d’un model de societat que treballi per aconseguir-los, que el cos aguanti amb salut i mantenir la possibilitat de créixer en l’àmbit personal sense programar fites que són inabastables.

Fer-ho és com un blindatge, el mateix que em proporciona veure milers de persones creuant la passarel·la per anar a ajudar als veïns damnificats per la gota freda.

Fa dos mesos, van prendre la iniciativa i ara hi tornen col·locant una senzilla placa en una estructura de formigó. S’avancen, per si de cas, no fos que entre tanta picabaralla, incompetència, voluntat de figurar i sortir a la foto i la pèrdua de rumb a l’hora de definir quines són les prioritats socials acabem en un bucle en el qual s’hi entra però mai sabem de quina manera en sortirem. Això si, sempre que trobem una via d’escapament fiable i segura. Bon any nou.

Destralada a la Memòria democràtica

A la dreta recordar, especialment si comporta un acte de reparació, no li agrada. El seu utilitarisme pràctic o el menyspreu, de tot hi ha, fa que passi pàgina d’aquells fets que l’incomoden, fins el punt de deixar bocabadat al més innocent. És el cas de la Memòria democràtica i de qualsevol iniciativa que impliqui un record de les víctimes del franquisme, unes iniciatives que converteixen en cavall de batalla des de multiplicitat de fronts amb un objectiu clar: esborrar de la història el que va significar la guerra civil i els excessos i la vulneració de drets dels 40 anys de la dictadura de Franco.

En aquest context, no sé si ens hem de felicitar o de preocupar-nos que 49 anys després de la mort del dictador el Congrés dels diputats hagi fet el primer acte d’homenatge a les víctimes del franquisme, a familiars dels represaliats i a les entitats memorialistes, amb la solemnitat requerida i on tots ells van expressar de manera contundent com els costa recuperar la dignitat i el reconeixement d’aquells que van patir repressió per defensar la llibertat i la democràcia, dels que van sacrificar la vida per un ideal democràtic i en el pitjor del casos dels que encara avui segueixen enterrats en fosses comunes i vorals de carreteres.

L’absència a la cita de diputats de PP i Vox és un nou exemple del perquè a la dreta aquests actes i tot el que fa referència a la Memòria democràtica els incomoda, demostra una absència preocupant de cultura democràtica, se’ls ennuega i de com sempre que poden claven destralada sense cap tipus de miraments ni respecte a les lleis que preserven el dret al record d’aquells a qui el franquisme va silenciar durant 40 anys.

Només cal escoltar la reacció del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a l’anunci que ha fet el Govern de l’estat de programar activitats per posar en valor la democràcia, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador. Entre el desdeny del ja hi tornen una altra vegada de Feijóo i el ‘esto no lo tapa ni Franco’ de Díaz Ayuso, vinculant la proposta als suposats casos de corrupció amb que es vol involucrar a Pedro Sánchez, tenim un altre exemple de com juguen a treure’s les caretes la dreta i l’extrema dreta. No n’hi ha hagut prou amb que PP i Vox deroguin lleis de memòria democràtica a les comunitats on governen sinó que ara recorren al menyspreu i a l’insult, quan els convé, per blanquejar una sagnant dictadura de 40 anys. Acadèmicament, la prova d’un gest de revisionisme històric.

Prou que ho saben els Col·lectius de Memòria històrica i de Víctimes del franquisme que fa una setmana es van reunir a Barcelona, a l’Espai memorial de la presó Model, en una trobada organitzada per l’Associació catalana de persones ex-preses polítiques del franquisme. Referències com l’antiga presó de Carabanchel, la fossa i el memorial de Paterna, la Comissaria de Via Laietana de Barcelona, l’antiga Direcció General de Seguretat a Madrid, les rutes del maquis o el fortí d’Illetes a Mallorca, entre d’altres, van servir pe fer un balanç del camí recorregut i del que queda per fer.

Són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, que cal dedicar hores i més hores a recordar el passat per frenar les temptatives de revisionisme històric, que els llocs de memòria s’han de convertir en espais de cultura, coneixement i reconeixement, que avui és més necessari que mai deixar aquest llegat a les noves generacions i que totes les passes per petites que siguin sumen alhora de vestir una societat que mira al futur sense ignorar el passat. Un exemple és l’exposició ‘Generacions TOP’ (Tribunal de Orden Público) que es pot veure al recinte de La Model fins el 31 de gener, un relat de la resistència franquista entre finals del 1963 i començaments del 1977, de les víctimes i dels botxins.   

El desànim dels progressistes

Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia al 2008, ha escrit la seva darrera columna al diari ‘The New York Times’. Krugman és una de les veus de referència a l’hora d’analitzar l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals a la societat. Crític amb el governs de Trump i George W. Bush, va tenir un posicionament rellevant amb l’esclat de la crisi del 2008 i d’oposició a les polítiques d’austeritat que es van implementar a Estats Units i Europa en considerar que amb elles qui pagava la factura de l’especulació i de l’avaricia financera eren les classes mitjanes i les més precaritzades de la societat, a més d’engrandir les desigualtats entre rics i pobres.

En la seva darrera columna, l’escrivia des de gener del 2000, el Premi Nobel parla de ressentiment, de desesperança i de la sensació de desànim que es percep a la societat. Només cal mirar al nostre entorn. Desànim sobre tot dels sectors de població que viuen en la incertesa, fins al punt de votar opcions extemporànies que abanderen solucions que van en contra del seus propis interessos, i desànim entre les denominades elits progressistes incapaces de trobar la manera que els permeti recuperar la iniciativa i promoure una agenda de progrés social i polític com la que hi havia fa 25 anys.

Si parlo de Krugman és perquè la seva reflexió traspassa els límits particulars de l’articulista que s’acomiada dels seus lectors i permet analitzar l’entorn més proper. Com als EUA, la demagògia dels ressentits forma part de l’escenari polític i això que objectivament amb governs de centre esquerra a Espanya i a Catalunya la possibilitat que prosperin iniciatives destinades a reduir les desigualtats tenen un terreny abonat i més planer.

Cada vegada, tot i l’experiència personal, em costa més convèncer als meus interlocutors, fins i tot aquells que hi estan més predisposats, de la necessitat d’iniciatives progressistes, com la manera més democràtica de treballar a favor d’objectius que preservin la dignitat de les persones.

Entre els convençuts perquè els domina el desànim i sembla que hagin tirat la tovallola i entre els que tenen dubtes perquè els és més fàcil justificar-se, mentre utilitzen els mateixos arguments de la dreta i de l’extrema dreta quan parla d’ineficàcia de les institucions, soscava les bases de la democràcia i considera que tots els representats polítics són una colla de mediocres que només busquen l’interès propi.

El més procupant és que d’exemples no en falten, veien les declaracions que a diari mostren els mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en el xantatge permanent que dirigents  independentistes catalans de Junts i d’ERC practiquen amb el govern de Pedro Sánchez tot i haver-li donat suport fa un any en la investidura o la insensatesa d’alentir, en el cas del govern Illa, uns pressupostos que la societat catalana espera per a resoldre les necessitats més immediates.

No sé si aquesta forma de comportar-se és immaduresa o mediocritat, tant s’hi val, però la conclusió és la mateixa. Juguen amb foc i fonamenten la seva impotència amb excuses de mal pagador i jugades d’astúcia per obtenir un fals protagonisme, sense adonar-se que per aquest camí acabaran cremant-se ells i socarrimant, si no ho estan ja, els ciutadans que diuen defensar.

Temo que no siguin conscients que per aquest camí, com descriu Krugman, faciliten l’arribada de nous Trump, això sí en versió casolana i amb noms alguns d’ells molt nostrats, per què no es pugui dir que han perdut les essències.

Ni rurals ni metropolitans

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.

La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.

Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.

El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.

Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i  toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.

I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.  

Ni hi ha ningú, no ve ningú

Manllevo una de les frases que l’escriptor Santiago Posteguillo va utilitzar en una breu intervenció fa cinc dies al Senat explicant l’experiència personal de la DANA a Paiporta. No estava previst. L’havien citat per a dissertar d’història i de Roma, però les circumstàncies manen.

Posteguillo era a Paiporta amb la seva parella, on té casa prop de la rambla del Poio, el fatídic 29 d’octubre. El que més colpeix del relat, breu i concís, és que el sentit de la prudència el va salvar quan intentava arribar al cotxe que tenia aparcat en un soterrani i la percepció d’abandonament hores després de la tragèdia. Al matí del dia següent, quan la riuada ja havia passat i les destrosses eren evidents, amb fang i cadàvers al carrer, l’escriptor descriu la situació de la gent: “No hi ha ningú, no ve ningú” a ajudar-los. Com pot ser, es pregunta, que en 48 hores no aparegui cap servei de socors, a banda de voluntaris. Després de la riuada, diu, entre els afectats només es percep el silenci i la por.

És un relat esfereïdor, que permet entendre la fúria, la ira, el desconcert, la frustració, la solitud, la desprotecció dels centenars de testimonis que han aparegut als mitjans de comunicació per donar fe del que havia passat. I en aquest interludi, el soroll eixordador d’una manera de fer política que avantposa interesos particulars a la via per a resoldre els problemes de la gent. Ara mateix, quan escric, amb la intervenció de Pedro Sánchez al Congrés dels diputats i la rèplica destralera del cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo.

En la intervenció de Posteguillo al Senat –han passat tres setmanes del desastre–, l’escriptor fa una crida a prendre’s seriosament la tragèdia de València. “No es poden imaginar el que li passa a aquesta gent”. Perquè no se’ls ajuda amb tota l’energia que sigui necessària? Com es pot ser tan miserable des de les institucions en una situació com aquesta? Avui, conclou, és que els polítics del segle XXI apunyalen al poble i que contràriament al que va dir el poeta Antonio Machado ara i aquí, mirant els carrers enfangats i la impotència de la gent de Catarroja, Algemesí. Paiporta i Massanassa no és una sinó les dues Espanyes les que ens gelen el cor.

De la DANA a València en parlarem durant molt de temps. No sé si de solucions. El que és segur és que la catàstrofe afegeix un graó més a la creixent desafecció ciutadana envers la política i els polítics. Costa creure-hi, veient l’espectacle de tots aquests dies i de com, a cara descoberta, avança l’antipolítica, amb propostes potencialment tan perilloses com la de confrontar l’eficàcia militar a iniciatives civils en les tasques de reconstrucció o quan el cap del Govern valencià, en un intent per salvar la cara i tapar la seva ineptitud, trasllada a la ciutadania que les institucions democràtiques deleguen la responsabilitat i posen en mans d’una sola persona la feina de refer-se dels danys, missió que ha de ser necessàriament col·lectiva, transparent i amb la suficient complicitat per a què sobri la frase: “No hi ha ningú, no ve ningú”. Els dies passen i ja fa un mes de la riuada.

El trumpisme arriba a l’escola

Amb la pregunta qui són les bones i les males persones com a conclusió final del missatge, el comentarista polític nord-americà Tucker Carlson, amb milions de seguidors a les xarxes socials i un dels més radicals seguidors de Donald Trump, ha fet un servei inestimable a la causa del trumpisme. Com un preparador físic que anima els seus jugadors abans del partit, Carlson s’ha encarregat amb els seus missatges i la seva presència de preparar l’ambient per què el mestre de cerimònies i candidat a la presidència dels Estats Units tingués el terreny abonat a l’hora de llençar els missatges incendiaris i desqualificacions contra Kamala Harris, farcits de mentides, falòrnies i insults, i contra la bèstia negra  de l’extrema dreta: els immigrants.

Carlson no és un qualsevol quan es tracta de transmetre missatges i ho prova l’èxit d’audiència en les diferents i importants cadenes de televisió per on ha passat. Potser per això i perquè s’ha convertit en un fidel escuder de l’amo Trump, el setmanari ‘The New Yorker’, la bíblia periodística dels bons reportatges, dedica unes quantes pàgines del penúltim número a com i de quina manera la pluja fina de missatges primaris  dirigits a la part més emocional de l’audiència aconsegueix incidir en la percepció ciutadana i conduir el vot a favor de Trump.

A Espanya, Carlson s’identifica amb Vox, a qui el presentador i admirador del president argentí Javier Milei, de l’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro, del primer ministre hungarès Viktor Orban afegeix, a través del president de la formació, Santiago Abascal, a la llista de bons dirigents i de bones persones amb qui es pot confiar.

Si faig aquesta referència és per confirmar que en un món globalitzat ningú està protegit de les males influències, perquè de Carlsons a prop nostre també n’hi ha i la pluja fina dels seus comentaris, especialment contra els migrants, no deixa de caure.

I sinó, com s’explica el festeig i compromís entre PP i Vox en forma de governs autonòmics o la necessitat que tenen dirigents conservadors d’assumir sense immutar-se propostes que fa uns anys eren estrambòtiques i estaven fora de lloc, pregonant la insubmissió contra disposicions legals aprovades per institucions democràtiques, convertint les mentides en veritats absolutes i configurant governs d’amics incapaços de gestionar una tragèdia com la de València.

Aquesta és la realitat més visible de l’amenaça populista que pot descarregar sobre nostre, la més evident però no l’única i sinó una mostra. Aquesta setmana la Universitat Pompeu Fabra ha divulgat un estudi, fet en diferents centres escolars públics de Barcelona, que conclou que la presència de menors migrats és un factor que incideix negativament en la confiança de les famílies autòctones quan valoren l’escola que també acull als seus fills . Els motius per justificar aquesta percepció són el distanciament cultural que hi ha entre uns i altres alumnes, en la diferent manera de tractar els menors en el sí de la família i en consideracions més preocupants empeltades de racisme i islamofòbia. Cap menció, per contra, a les dificultats socio-econòmiques que sovint tenen les famílies migrants, molt més determinats que les raons esmentades.

Més d’un pot pensar que el treball no és representatiu, que vivim en una societat oberta i respectuosa amb la diferència, i en general és així, però quan en el futur preval l’ombra de la incertesa, costa arribar a final de mes, hi ha dificultats per a garantir les necessitats més bàsiques, l’habitatge és un problema i als joves els hem promès una societat idíl·lica i sovint inabastable  a la que s’hi arriba sense cap esforç assumir el missatge que la culpa de tot la té qui arriba de fora costa ben poc.

De personatges com Carlson n’hi ha als Estats Units i aquí, entre el magma de la irresponsabilitat política, ja treuen el cap i es preparen per expandir això que anomenem trumpisme. Se’ls coneix perquè fan bandera de la llibertat individual, atien el fantasma de la suplantació cultural, desacrediten les institucions amb eslògans com ‘només el poble salva al poble’ i aposten per un segregacionisme escolar com el que traspua l’estudi.

No està de menys recordar que davant d’aquestes propostes conspiratives ens hi juguem peces tant essencials com la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la pròpia democràcia.  

Les fronteres del ridícul

Hi ha gent que té una necessitat imperiosa de comptar els seus seguidors. Es un impuls irrefrenable que s’accentua a mesura que es divideix el grup una i una altra vegada. Pels que juguen a la polarització, estratègia que trasllada la societat als extrems, saber quants són és una qüestió vital i una mostra de força i d’imposició. Comptar-se, saber on és cadascun, posar les xifres sobre la taula, treure pit i poques coses més, la estratègia de dividir bons i dolents mai és útil per a construir res interessant, a banda de consolidar interessos de part on uns guanyen i altres perden.

A Catalunya, en sabem molt del que suposa dividir la societat per no arribar enlloc i generar frustració. El ‘procés’ n’és l’exemple més recent. Aquella proposta, vestida amb l’afany legítim d’avançar cap a la independència, va servir per enfrontar uns contra els altres, per crear barreres artificials allà on no n’hi havia, a banda de la que es crea quan es trenca el principi bàsic de la justícia social, i per flirtejar amb la ruptura de la convivència com si no n’hi hagués prou amb els exemples incomptables de la història i les seves conseqüències.

Per sort, els catalans ja no estem en aquest punt de confrontació. Deu anys de tensió esgoten i al final, amb les necessitats del dia a dia sense resoldre i veient com el futur és tenyeix d’incertesa, la mateixa societat ha demanat una pausa, que es reflecteix en les propostes d’un govern i en la voluntat de passar pàgina.

Hi ha, però, grups irreductibles que s’entesten en mantenir viva la flama, sense adonar-se que el món canvia. Que aprofiten qualsevol ocasió, ni que sigui la tragèdia dels valencians i la necessitat de suport i solidaritat, per tornar-nos a comptar, per contraprogramar, per plantar la bandera en una causa que no va de banderes sinó de compromís cívic i ciutadà.

Amb una setmana de diferència, el 22 y el 29 de novembre, s’han programat dos concerts a Barcelona per recollir diners i destinar-los als damnificats per la DANA a València. Primer es va anunciar el que faran Joan Manel Serrat i els Estopa, el 29 de novembre, i ahir dimarts es va presentar el que impulsen l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural amb el canta-autor Lluís Llach al capdavant.

Podria semblar que es complementen, però no és així. I no ho és per aquest tuf de nosaltres sols i ningú més que desprèn el de l’ANC i Òmnium al anunciar que el diners recollits serviran per a revertir la mala gestió i ‘reconstruir espais educatius i culturals vinculats a la llengua i la cultura’. Tot i que no es mencioni explícitament queda clara la intencionalitat. Res d’entregar-los a una organització, la Creu Roja per exemple, per a que els utilitzi en funció de les necessitats més urgents de la població afectada sense biaix ni consideració prèvia.

Ja està bé de tanta desconsideració, de pensar que el ciutadà és ignorant i necessita que altres decideixin per ell, de la fal·lera per marcar territori que tenen algunes persones d’aquest país i  les organitzacions que presideixen, d’aprofitar-se del cúmul de bones intencions que hi ha a la societat, d’aquest irrefrenable interès per traspassar la frontera del ridícul sense adonar-se que d’aquesta manera la ciutadania ha dit no i que malgrat tot s’entestan en perseverar en una estratègia que, diguem-ho de manera clara, només busca la divisió per a garantir-los a ells, només a ells, un lloc al sol mentre la resta s’aixopluga de la pluja i intenta salvar els mobles com pot.