Atrapats a les andanes

Fa temps que he desestimat moure’m per la xarxa de rodalies. No és un transport fiable i encara que sigui per oci, quan el temps no determina el viatge, acabo recurrent a altres alternatives de transport públic. Soc, encara que sigui en una mínima part, del grup de ciutadans que es busquen la vida, una alternativa que pregonen els responsables de Renfe incapaços de gestionar o com a mínim posar ordre a un caos i al joc d’interessos que el ciutadà sospita que hi ha al darrere de cada vaga, de cada retard i dels imponderables d’una xarxa ferroviària anèmica i deixada de la ma de Déu.

Llegeixo, encara que és fàcil constatar-ho per les imatges que a diari emeten les televisions, que estudiants, col·lectius vulnerables i ciutadans de rendes baixes són els principals perjudicats per les constants interrupcions del servei. Ben bé es busquen la vida per partida doble: per subsistir o persistir en el seus estudis i per arribar tard i malament al lloc de destí si ho aconsegueixen.

Quin contrasentit, aquells que haurien de garantir la solidesa i la fiabilitat de la xarxa de rodalies, un bon servei i la possibilitat que la ciutadania pugui desplaçar-se sense la incògnita de com i quan arribarà a la destinació prevista apel·len a la llei de la selva, a un campi qui pugui amb l’esperança de reduir les seves declaracions a un flash informatiu a primera hora del matí que ni és justificatiu ni suficient.

Es focalitza la crítica de la calamitat que a diari pateixen milers de persones en els maquinistes, fets a la seva i reticents a dependre de la Generalitat si finalment es formalitza el traspàs de la xarxa a Catalunya, en un dèficit d’inversions en la xarxa i es parla poc dels gestors, parapetats en un silenci que gela.

Tothom sap que el problema de rodalies no ha aparegut d’imprevist, s’arrossega des de fa desenes d’anys, sense que es trobi una solució eficaç a un mal que afecta a milions de ciutadans que no tenen altra alternativa que el tren per anar a treballar, estudiar, anar al metge o senzillament gaudir d’una estona de lleure. És una de les creus del magma urbanístic i social de les ciutats que integren l’entorn metropolità barceloní. Qui no té alternativa, i ja sabem qui són els principals afectats, es resigna o literalment es desespera.

El conflicte de rodalies no apareix com es mereixeria en els missatges de les grans forces polítiques en la campanya electoral. Es tracta d’una realitat incòmoda, condicionada recentment per dues catàstrofes ferroviàries com les d’Adamuz i Urda de les que també se n’hauria de parlar ara que algú ha proposat repensar el desequilibri d’una xarxa ferroviària espanyola que ha passat de l’orgull per ser capdavanters en alta velocitat a la vergonya d’una infraestructura amb manteniment escàs i una majoria de trams infrautilitzats.

Sobren protagonismes, ni que sigui per la via d’aturar els trens a conveniència, com és el cas dels maquinistes, i falten bon gestors. Sobra una defensa a ultrança dels interessos professionals, que es confon massa sovint amb els pitjors tics gremialistes, i falta més transparència i supervisió de les decisions que es prenen. I escasseja determinació entre els gestors públics per entomar una realitat incòmoda, lluny dels llampecs efectistes de les inauguracions i de compromisos (incomplerts) que resolen un bon titular i acaben igual que un foc d’encenalls.

Com m’agradaria veure un míting a les andanes de rodalies i en ple desgavell ferroviari, amb usuaris que no saben quan passarà el següent tren i amb uns panells informatius que mostren veritats alternatives. Ni el millor ‘influencer’ aconseguiria atreure tanta atenció.