Al novembre del 2023, la institució del Síndic de Greuges de Catalunya va presentar un informe de 237 pàgines que feia referència al funcionament de la Direcció general d’atenció a la infància i adolescència (DGAIA) que incloïa un conjunt de propostes per abordar la protecció dels menors sota l’empara de la Generalitat. No era el primer, ja n’havia fet d’altres des del 1999. En aquest darrer, amb el títol poc periodístic de ‘Desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i adolescència’, feia especial incidència en dues idees clau que en el context actual encaixen perfectament. La primera és que el sistema de protecció de menors en risc no s’ha de fonamentar en ‘separar per protegir’ sinó en ‘prevenir per protegir’ i la segona que qualsevol política pública en un àmbit tan sensible com aquest s’ha d’abordar des del treball coordinat de diferents ‘àrees’ (serveis socials, educació, mossos, salut i administració local) que amb criteris similars i operant en la mateixa direcció configurin un ‘sistema integrat de protecció a la infància’.
El cas d’una menor de 12 anys, tutelada per la DGAIA, víctima d’explotació sexual per una xarxa de pederastes i dos informes de la Sindicatura de comptes i de l’Oficina antifrau que analitzen, el primer, possibles irregularitats en el procediment de concessió de contractes a institucions privades encarregades de fer el seguiment dels menors que empara l’administració catalana i un segon que investiga l’ús correcte i la destinació dels recursos corresponents ha fet saltar pels aires el sistema de protecció a la infància a Catalunya. Una patata calenta de la qual tothom d’aquest món estava advertit i que mostra la imperícia i la falta de reflexos de la Consellera de Drets socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, en una qüestió tan sensible.
Es tracta de la primera gran crisi del govern de Salvador Illa, que en cap cas pot justificar en una manca de competències, i de com de difícils es poden posar les coses si a la màxima de la prudència no s’afegeix determinació. Perquè en el fons el que cal és arribar allà on sigui necessari per arreglar un desgavell que persisteix des de fa anys i del qual se’n deriven unes responsabilitats, al menys polítiques, amb noms i sigles perfectament identificades.
Després d’un silenci clamorós de la conselleria davant el degoteig de notícies, fa uns dies la titular del departament va convocar als mitjans de comunicació per mirar de frenar la situació descontrolada. El motiu: anunciar el canvi de nom de la direcció general per afegir-hi el concepte prevenció i protecció a les sigles, comprometre’s a un increment de personal a dos anys vista i reorganitzar les competències per evitar que qui decideix els mecanismes de tutela del menor i escull l’entitat que s’encarregarà de la tasca no disposi de les claus de la caixa que administra els recursos.
En un primer anàlisi entitats i treballadors socials han posat èmfasi que l’anunci no vagi acompanyat de la memòria econòmica per a determinar amb quins recursos es compta, el veritable camp de batalla de les polítiques socials, tot i que en un gest de prudència i de correcció s’apressin a dir que la música de la partitura (l’anunci de les propostes) sona bé quan tothom sap que es tracta d’una frase estàndard per no ferir l’interlocutor a l’espera d’entrar al fons de la qüestió.
La voluntat de canvi i la determinació del nou Govern de Catalunya, progressista, socialdemòcrata i d’arrel cristiana, es visibilitzarà el pròxim dia 11 al Parlament quan la consellera Martínez Bravo comparegui davant dels diputats per explicar-se. Allà tots tindrem la mesura de si hi ha un govern disposat a arribar allà on calgui, com va dir el propi president, encara que això suposi indisposar-se amb un dels socis d’investidura.