Hi ha tantes preguntes sobre la presència de Santiago Abascal, el líder de Vox, a ‘La revuelta’ que es fa difícil contestar-les totes i més que convencin a tothom. Faig aquestes afirmacions inicials per dir que no participaré en el linxament de David Broncano per la manera com va formular les preguntes ni tampoc sobre el sentit de l’oportunitat de TVE de convidar al màxim representant de l’extrema dreta espanyola al principal programa d’entreteniment de la cadena pública.
Fetes les consideracions preliminars, sí que hi ha matèria per a debatre i opinar més enllà de les circumstàncies en què es va desenvolupar el programa i la picabaralla política subsegüent.
Pensava encapçalar aquest apunt amb el títol ‘Públiques i encadenades’ perquè resumeix en dues paraules el que va passar dilluns a ‘La revuelta’. La circumstància més flagrant: seleccionar el públic que assisteix al programa. ¿Hagués permès qualsevol cadena privada una intromissió d’aquestes característiques com sí que se li va permetre a Abascal en el cas de TVE? La resposta és òbvia, no, entre d’altres raons perquè cap empresa, ni les més afins a la ideologia de l’entrevistat, estaria disposada a sotmetre una decisió com aquesta a l’escrutini de l’opinió pública.
Primer error, confondre ‘servei públic’ i neutralitat amb barra lliure per canviar el format del programa. La decisió, que Broncano va haver d’argumentar i quasi al final de l’espai va reconèixer que havia estat un error, pot marcar un abans i un després en la credibilitat de ‘La revuelta’, sobretot si un nou entrevistat, i no cal que sigui polític, reclama un dret similar i s’ho agafa com un precedent per una nova barrabassada.
Va ser una bona idea convidar Abascal a ‘La revuelta’? Indubtablement, sí. Era un risc, però calia assumir-lo com un pas més en la consolidació d’un programa i d’un format que des d’un mitjà públic esgrimeix un tarannà progressista, d’irreverència i humor i alhora es capaç d’asseure al sofà del plató a personatges ideològicament distants. L’experiment justifica el perquè d’una televisió pública.
A Abascal la participació en el programa no li va sortir com esperava. Si pretenia dirigir-se a una audiència, la majoria distant dels seus plantejaments, per mirar d’esgarrapar algun vot fent-se passar per una persona d’ordre i de bona voluntat el tret li va sortir per la culata. Ni hi va haver blanqueig ni se’l va humanitzar, entre d’altres raons perquè la majoria de gent ja sap què pensa sobre qüestions tan sensibles com la violència de gènere, la diversitat, la immigració, la memòria històrica i el genocidi d’Israel a Gaza. Tan bé volia representar el paper de fera domesticada que quan Broncano li va insistir sobre què opinava de la dictadura franquista i la recuperació de les víctimes enterrades en fosses comuns una veu del públic va salvar al polític recriminant al presentador que deixés el passat en pau i mirés al futur.
Broncano no és periodista i per tant no se li pot exigir que segueixi el codis dels professionals de la informació. És un ‘showman’ que treballa amb l’actualitat i la utilitza per fer entreteniment. Li va fer preguntes pertinents, tot i un excés de nerviosisme i una manca evident, perquè els guionistes no li van preparar o ell no va saber com sortir-se’n, de malícia per a rematar les respostes del polític quan intentava escapar-se o entrava en contradicció.
Es notava tanta tensió en l’ambient i incomoditat per part d’un i altre que no va ser fins el final quan Abascal en una reacció que li va sortir del seu interior més profund es va treure la careta. ‘Santiago (li diu Broncano) yo no te deseo suerte’ i el candidat de Vox li respon: ‘Yo sí, la vas a necesitar’. Poques paraules per a resumir les intencions reals del duet PP-Vox. Reconstrucció i reconquesta sobre un tapís de cendres.