Arxius de democràcia -

Un apunt sobre el Congrés de periodistes

Jodi Kantor la periodista que amb Megan Twoley va destapar al 2017 des de les pàgines de ‘The New York Times’ el cas dels abusos sexuals del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, gènesi del moviment ‘Me too’, va pronunciar la lliçó inaugural del 7è Congrés de periodistes de Catalunya, celebrat a Barcelona a principis de novembre.

No va ser una conferència de tràmit sinó ben al contrari. En l’explicació de com va treballar la notícia i de què passaria avui (2025) si es trobés amb un cas similar, Kantor va desgranar una sèrie de consideracions que haurien de servir per a frenar el descrèdit del periodisme i garantir la funció de peça essencial en la defensa de la veritat i de la democràcia.

El seu missatge, després d’advertir de la manipulació digital, de la creixent dificultat dels professionals alhora de protegir les fonts d’informació, de destacar que els periodistes han de persistir en el treball per a garantir la credibilitat i recuperar la confiança pública en els mitjans de comunicació, va ser categòric: el periodistes necessitem d’un pla col·lectiu, d’una estratègia comuna que permeti i faciliti salvar la veritat.

Garantir la veritat, aquest és l’objectiu de qualsevol pas per a recuperar la credibilitat del periodisme i els mitjans de comunicació.

El periodistes catalans fa anys que van entendre que aquest era el camí i l’aprovació del Codi Deontològic al 1992 i la posterior creació del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) són la prova del compromís del conjunt de la professió en preservar la veritat. En aquest sentit, el congrés va ser un èxit per què, a banda de confrontar experiències i diagnosticar mancances, va ratificar per una amplíssima majoria l’actualització del Codi deontològic, que en un dels punts defineix què es ser periodista i quines obligacions comporta en uns moments en que han quedat desdibuixades les fronteres entre els mitjans de comunicació convencionals i les emergents plataformes digitals convertides en un colador per on circulen sense fre la desinformació, la falsedat i que ofereixen cobertura a grups amb interessos inconfessables i personatges que embolicats amb la capa de periodistes practiquen l’engany.

Fer els deures no és una garantia de bons resultats. La prova són les limitacions i l’efectivitat de les resolucions del CIC sobre infraccions del codi deontològic, fonamentades en el rigor i l’autoritat però sense base punitiva que obligui a corregir l’incompliment per part de periodistes i empreses.

Protegir la veritat no és una tasca fàcil, requereix d’un permanent exercici multidisciplinar, de perseverança, de modelar estratègies, d’atreure en el camí per a salvaguardar la veritat i enfortir la democràcia a actors (empreses i administració) que no tenen per què coincidir amb les propostes que el CPC representa però que estan allà i no se’ls pot desestimar.

Atreure significa dialogar, asseure’s a una mateixa taula i exigir si hi ha compromisos incomplerts. Pressuposa, des de la perspectiva del CPC, obrir-se a una nova dimensió, entenent que no tot s’acaba en les quatre parets del col·legi ni en el requeriment als professionals quan no fan bé la seva feina. Significa aprofitar l’embranzida del congrés i la força del compromís amb el Codi Deontològic per definir una nova estratègia que impliqui posar el focus i obrir-se a l’anàlisi d’aquelles qüestions que fan referència al marc legal que en una societat democràtica protegeix la tasca del periodista.

Aquest és el terreny que ha d’explorar, entenc, el consell de la informació, reprenent feina feta i obrint noves vies de debat sobre les amenaces que sorgeixen a l’entorn de la professió i alteren les garanties constitucionals de preservar la veritat.

La urgència la marquen casos recents que no haurien de passar per alt i són una senyal d’alerta. Exemples són la via que s’ha obert des de l’àmbit del Tribunal Suprem i en el judici al Fiscal general de l’Estat quan es qüestiona l’obligació constitucional dels periodistes de preservar la identitat de les fonts d’informació o la previsió inclosa en l’avantprojecte de Llei de secrets oficials, aprovat pel govern central, que permetria als jutges en determinats supòsits identificar les fonts d’informació adduint raons d’interès general i en funció dels anys de pena pel delicte comès.

I si parlem de Catalunya, l’arxiu i el desinterès en la tramitació i debat parlamentari de la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, eina imprescindible par a garantir la veracitat i el rigor de la informació emesa pels operadors digitals i per establir mesures que frenin continguts il·legals.

El CPC ha d’intervenir en aquest debat, sí sense cap mena de dubte. Es tracta de blindar el Codi Deontològic com un instrument útil i operatiu, d’afermar el bon periodisme i novament des del periodisme català situar-nos a l’avantguarda en la defensa de la veritat, del rigor professional i de la democràcia, com ho vam fer al 1992. Ni més ni menys que el que reclamava Jodi Kantor.

Carnet per punts

Fins ara l’únic carnet per punts que coneixia era el de conduir, una mesura dissuasòria per intentar evitar els accidents de trànsit i frenar els hàbits incívics dels mals conductors. Des d’aquest cap de setmana, el ‘run-run’ de que hi haurà un nou carnet per punts per a classificar els migrants que arribin a Espanya ha fet que desviem el focus de la simple mesura coercitiva que afecta a tots els que disposem de carnet de conduir a una altra més transcendent que en la pràctica equival a seleccionar entre migrants bons i dolents.

El PP, i el seu líder Alberto Núñez Feijóo, intenta amb aquesta proposta mantenir-se viu en un debat, el de la immigració, que el tenalla per la pinça que li fan Vox i el sector més radical del seu partit, capitanejat per José María Aznar i la seva escudera Isabel Díaz Ayuso. Encara que la proposta estigui per definir i que, com assenyalen els experts, generi dubtes sobre l’encaix constitucional no li resta valor, especialment quan una part de la societat, i no necessàriament situada a l’extrema dreta, ha comprat i comença a familiaritzar-se amb aquest argumentari que no és altre que els migrants només venen al nostre país per la pagueta i els ajuts socials.

Cada vegada soc més escèptic sobre l’efectivitat de les respostes que intenten desmuntar el discursos d’odi i xenòfobs amb bones paraules, que aporten dades per desmentir una suposada voluntat dels migrants per apropiar-se d’ajuts públics sense fer res i malmetre el concepte solidaritat, no tant per la conveniència de posar-les sobre la taula sinó perquè el descrèdit institucional i el ferotge individualisme que impregna àmplies capes de la població actuen de barrera natural difícil de traspassar.

En una societat que és immune a plantejaments com el de la igualtat, que integra molt millor els discursos emocionals que els raonaments fonamentats en dades incontrastables i que no troba una perspectiva digna de futur on emmirallar-se qualsevol messies pot ser benvingut sense necessitat de baixar de l’autobús. En aquest punt estan les forces de progrés, donant voltes i més voltes a la sínia de la frustració sense trobar un camí transitable que permeti sortir del pedregar.

Fa uns dies llegia a ‘La Vanguardia’ una entrevista a l’eurodiputat i dirigent socialdemòcrata francès Raphaël Glucksmann, on parlava del futur d’Europa, de democràcia i de l’auge de l’extrema dreta. Apuntava una sèrie d’idees sobre les quals convindria reflexionar: perquè, tot i les transformacions positives de les nostres societats, hi ha cada vegada més joves que no troben el seu lloc i tenen la impressió d’estar estigmatitzats i exclosos del discurs sobre el que som junts i perquè l’extrema dreta és avui qui encarna el gran canvi, ostenta l’impuls revolucionari i l’esquerra apareix com la defensora de les elits i l’statu quo.

La sortida, en la que jo també hi crec, és donar un nou sentit als valors democràtics i demostrar que la democràcia continua sent la millor eina transformadora de la societat. És el gran repte en una cursa contra rellotge que, de moment, guanyen els autoritarismes.

De fet, diu Glucksmann, no n’hi ha prou en pujar a la barricada i cridar que el feixisme no passarà, cal recuperar la fe en la construcció europea. I entre nosaltres, em permeto afegir, que institucions, governs, partits democràtics i societat treballin conjuntament per aconseguir frenar l’efecte centrifugador de l’extrema dreta que a Catalunya i en el cas d’Aliança Catalana aconseguiria, segons darrers estudis demoscòpics, fins a 430.000 vots dels quals 65.000 procedents del PSC, Esquerra i Comuns, gairebé 150.000 de Junts, fins a 70.000 d’abstencionistes, 10.000 de nous votants i 30.000 procedents de Vox i PP. Tancar els ulls i esperar que escampi és una temeritat.

Defensar la democràcia

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre ‘Franquismo: anatomía de una dictadura (1936-1977)’, un estudi acadèmic impulsat, entre d’altres, pels catedràtics d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Carme Molinero i Pere Ysàs. La professora Molinero va justificar el volum com una contribució a superar la ignorància que hi ha aquí i fora d’Espanya de l’impacte que va tenir en la societat espanyola la manca de llibertats i la repressió perpetrada per una de les dictadures més llargues del segle XX a Europa.

El fet que el dictador morís al llit, que la caiguda del règim no es produís a conseqüència d’una sublevació militar com la que hi va haver uns anys abans a Portugal i que la transició a la democràcia s’iniciés amb un pacte entre representants de l’antic règim i les forces democràtiques han tret llustre èpic a un procés per sí mateix rellevant i que es tradueix en el règim de llibertats que empara la societat espanyola en aquests moments.

La historiografia ajuda a fixar el moment històric, forneix d’explicacions a fenòmens complexos pels quals no hi ha un relat lineal i permet, en el cas dels resistents i dels moviments socials que van lluitar contra el franquisme, apuntalar les bases del reconeixement ciutadà que la dictadura els negava i combatia. Impulsar la memòria democràtica és essencial en aquesta tasca, sabent que només hi ha llibertat quan preval la veritat. El revisionisme que impulsen moviments autocràtics i d’extrema-dreta és un exemple clar de la necessitat de perseverar en el camí, epicentre d’una batalla cultural entre autoritarisme i democràcia.

Com és habitual en actes d’aquestes característiques sorgeix l’interrogant de què fer per comprometre als joves en la defensa dels valors democràtics i per a contrarestar el pes creixent de qui opina, sobre tot entre la franja de edat de 18 a 25 anys, que en determinades circumstàncies són preferibles solucions autoritàries a la democràcia. Com no hi ha una resposta única, la sensació final amara frustració.

Què hi podem fer? Aquesta és la pregunta clau que planteja el desideràtum. Sovint, inconscientment o amb actitud frívola, hem subestimat la història recent. La prova són els currículums dels estudiants de secundària i batxillerat del nostre país, on l’explicació del franquisme apareix de manera raquítica entre les matèries d’estudi. Alarma entre els experts la ignorància d’aquest període, per les conseqüències directes que té en la defensa de la democràcia, però costa posar-hi remei.

El fet és que la història, com la filosofia que esperona la reflexió i el diàleg, no és una assignatura de llustre en el temari escolar. Ens precipitem en donar valor absolut a la tecnologia amb el fals convenciment que saber-ne més, tenir aptituds, és la via adequada per a preparar les noves generacions com a ciutadans davant el món. Acceptem una visió unívoca de la digitalització, sense advertir que darrera dels innombrables avantatges hi pot haver un biaix de classe, d’identitat o de coneixement que acabi limitant la plena ciutadania.

Cada dia s’incrementen les persones, més sovint del que ens pensem, que posen en dubte la conveniència de recuperar la memòria històrica, sense assumir que aquesta actitud és un camí planer que destrueix els fonaments de la democràcia.

La resposta hauria de ser: necessitem conèixer el passat per defensar la democràcia i la llibertat.

Flirtejar amb la ultradreta casolana

Tothom espera que el cordó sanitari per aïllar a la ultradreta funcioni a Alemanya i que conservadors i socialdemòcrates formin un govern de coalició que permeti sortir de l’atzucat en què es troba el país després de les eleccions de diumenge. Políticament la solució és clara. No sé si hi ha una mateixa certesa entre els ciutadans, atès el número de vots que ha aconseguit la ultradretana Alternativa per Alemanya, segona força política amb un 20,7% dels vots escrutats, el doble dels que va aconseguir fa pocs més de tres anys.

A Espanya, el cordó per aïllar la extrema-dreta ja s’ha trencat amb els governs de coalició entre Vox i PP. I a Catalunya, el debat que han obert dirigents de Junts i entitats independentistes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) plantejant obertament la conveniència d’establir ponts amb Aliança Catalana, la formació que lidera l’alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols, va més enllà d’una tertúlia de cafè. Si no s’atura, l’escletxa que ara s’ha obert –el rebuig de Junts a un front comú per desbancar Orriols de l’alcaldia és l’exemple més clar de la fragilitat del mur de contenció— s’anirà engrandint fins les eleccions municipals del 2027, la veritable prova de foc per a naturalitzar una opció que poc a poc s’enforteix entre un electorat, l’independentista, que fins fa dos dies es presentava com l’exemple més genuí de la ’revolució dels somriures’.

No és una broma intuir què pot passar en el futur i quins són els efectes que tindria en la nostra societat l’onada populista que representa l’independentisme d’extrema-dreta, si més enllà de les declaracions s’entra en l’acció política des dels governs municipals.

Només cal furgar en la web oficial del partit d’Orriols per detectar el pa que s’hi dóna i que s’agrupa en quatre grans propostes: independència (per expulsar definitivament l’Estat espanyol de Catalunya), economia (per aconseguir el màxim nivell de vida per als catalans), immigració (per implementar polítiques que beneficiïn als catalans i no als estrangers) i família (per avançar en un model de societat i de família catalanes basat en els valors i l’educació).

Per una ciutadania atrapada en la incertesa i el neguit del què passarà en el futur un missatge com el descrit pot ser atractiu i la prova són els vots que formacions similars aconsegueixen en les diferents eleccions, però aquest és un camí cap a la confrontació social. Com també és un error contemporitzar i vestir acords fonamentats en el nexe comú de la independència de Catalunya.

La política és pedagogia i fermesa en la defensa d’uns valors compartits que han d’aspirar a la igualtat entre tots aquells que viuen en una mateixa comunitat, sigui quin sigui el seu origen. La democràcia serveix per assolir aquests objectius. Pot semblar una obvietat recordar aquests principis, però no ho és quan des de la desconsideració més extrema els somriures d’uns es transformen en la desesperança d’altres.

Catalunya no està exempta dels perills que amaguen les opcions d’ultradreta. Flirtejar-hi per omissió, encara que sigui per un simple càlcul electoral, ara a Ripoll demà no se sap on, és molt més que una irresponsabilitat és un atemptat a la dignitat humana i un mal favor a la causa que defensen aquells que de cor o per interès es proclamen independentistes.

Banalitzar Auschwitz

Mentre ressonen les paraules de Donald Trump que proposa ‘netejar’ la franja de Gaza desplaçant als palestins per enviar-los a Egipte i Jordània, centenars de persones s’han reunit a Auschwitz per a commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració, símbol de la major màquina de matar creada pel nazisme i on van perdre la vida 1,1 milions de persones, la gran majoria jueus. Novament els supervivents d’aquella atrocitat, més grans i per raons d’edat conscients de que arribarà el dia que el seu testimoni directe deixarà d’escoltar-se, van alertar dels perills que en un món cada cop més polaritzat es repeteixin fets com aquells.

L’advertència va ser explícita per a qui vulgui escoltar-la: repunta l’anti-semitisme, esperonat entre d’altres motius pel conflicte entre israelians i palestins a la franja de Gaza, i creix l’odi al diferent, ja sigui pel color de pell, religió o orientció sexual. Per ells, ho recalquen de manera clara, tot va començar amb la paraula i de la paraula als fets fins a desembocar en l’Holocaust.

Des del convenciment que els contrapesos de la democràcia encara funcionan en el nostre entorn, costa creure que les vexacions que van sofrir els testimonis que intervenien dilluns entre els filats del camp de la mort tornin a repetir-se. Possiblement a Europa i als països del primer món estem lluny d’aquell moment, però el missatge de l’odi segueix creixent impulsat per una extrema-dreta que s’aprofita de la mateixa democràcia per guanyar pes a les institucions, blindar les fronteres als nouvinguts, expulsar del país a migrants emmanillats com passa als Estats Units o creant centres de reclusió en països tercers en el cas d’Itàlia.

Ara que fa 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, símbol de la tragèdia de l’Holocaust, un altre temor preocupa a les víctimes: que el record desaparegui o que per la via de la indiferència, el desconeixement o de manera intencionada es banalitzin uns fets i uns espais, imatge d’una veritat irrefutable, fins a reduir-los a un apunt a peu de pàgina o transformant-los en una petjada fotogràfica que com d’altres s’incorpora a la memòria del mòbil.

El responsables del camp de concentració, on l’any 2024 s’hi van desplaçar 1,8 milions de persones per contemplar el museu, els barracons i els crematoris, observen amb preocupació com creixen els visitants que fent cas omís a les crides que demanen respecte a les víctimes i al significat del recinte no s’estan de fotografiar-se davant els crematoris o sobre les vies per on els trens traslladaven milers de persones a la mort insensibles a la transcendència del lloc. És un corrent imparable, consolidat pel desconeixement cada vegada més gran que la ciutadania, especialment la més jove, té de la història més recent.

En aquest conflicte cultural entre democràcia i autoritarisme, la banalització de la història més recent, sobre tot si interpel·la, és la clau de volta per impulsar l’odi i la discriminació. Les paraules d’Elon Musk donant suport a la ultra-dreta alemanya, dient que està en joc el futur de la civilització, acusant al multiculturalisme de diluir els valors d’Alemanya i recomenant als ciutadans alemanys que no pensin tant en el seu passat són tant explícites que recorden temps de creus gamades i salutacions braç en alt.

Entre nosaltres també hi ha exemples que s’esforcen per promoure el mateix discurs. Joe Biden, en la darrera intervenció del seu mandat, va fer una descripció d’un dels molts reptes al qual s’enfronten els defensors de la democràcia per evitar que es tergiversi la realitat: ‘Els nord-americans estan sepultats sota un allau de desinformació, cosa que permet l’abús de poder. La premsa lliure s’enfonsa. Els editors estan desapareguts. La veritat és sufocada per mentides explicades per guanyar poder i beneficis… Arriba al poder una nova oligarquia tecnològica’. Poc o molt, nosaltres no estem al marge de l’onada.

Parlem de Franco i de democràcia

No vaig saber que un dels meus avis va ser víctima de la repressió franquista i va patir pena de presó a la Model fins el 15 anys. A casa, com en moltes altres, no se’n parlava d’aquestes coses i en tot cas, si es feia, es procurava abaixar la veu com si algú mes enllà dels que erem a taula podia escoltar-nos i el simple fet de dir la veritat tingués conseqüències. Com l’avi, que va morir pocs mesos després de que nasqués, no em va poder explicar en primera persona la seva història, la vaig haver de reconstruir a partir de retalls, amb la sensació de que m’he perdut moltes coses ara ja irrecuperables.

La por i el silenci, fins i tot en àmbits tant privats com el de la família, va ser una de les armes que va utilitzar la dictadura del general Franco per terroritzar la població i mantenir-se en el poder. Com diu Raimon a la cançó ‘Jo vinc d’un silenci’ a les classes subalternes, de gent sense místics, ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat i que en frases solemnes no han cregut mai, el silenci era gairebé una condició natural, de les indispensables a més del treball per a sobreviure.

Del franquisme i del que va suposar en la història d’aquest país se’n parla poc i les vegades que des d’instàncies oficials s’ha intentat fer un exercici de reparació a les víctimes i de memòria democràtica sempre hi ha qui des de posicions de dretes posa pals a la roda o s’exclama dient que per aquest camí només es busca dividir la societat, com si ignorar el que era la dictadura fos un episodi intranscendent en la història d’Espanya.

Ara que el Govern de Pedro Sánchez, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador, vol impulsar durant el 2025 actes i debats que recordin d’on venim i que posin en valor la democràcia com a peça essencial en el progrés de la societat han tornat a ressorgir les veus que fan del silenci i de la por un instrument de domini i de poder. Barregen la història i emmascaren la realitat, com si la concòrdia que ells pregonen estigués sotmesa a la ignorància.

Més enllà de l’entorn familiar, vaig prendre plenament consciència del que va suposar la dictadura franquista i de la democràcia com a peça indispensable per a garantir la igualtat en l’època universitària i vaig poder seguir, des d’una posició privilegiada, la transició a un règim de llibertats que poc a poc anava avançant a Espanya i a Catalunya. Conec alguns dels entrebancs per fer descarrilar el procés, les dificultats, les demandes de prudència en una situació que era, i encara avui és, inestable. Mai vaig creure que el camí tenia un final, ni que la necessitat de recuperar forces, temperar els temps i dialogar suposés una traïció als ideals democràtics com alguns nouvinguts de xassís recent ens volen fer creure des del desconeixement i des d’una supèrbia intel·lectual que enfarfega.

Crec que és més que necessari el debat que ens proposen, en un moment que banalitzar la democràcia i caure en la temptació del autoritarisme guanya adeptes especialment entre els joves. Convé implicar-s’hi. És millor arriscar-se que quedar-se quiets, el contrari es fer el joc a la reacció. Temps hi haurà per anàlisi i conclusions. En tot cas, saber d’on venim, valorar el que hem fet per afermar la democràcia i entreveure el camí que ens queda per recórrer ens fa més forts. Aprofitar els 50 anys de la mort de Franco és una bona ocasió per donar el pas.