Tenia pendent un viatge a Sarajevo. La ciutat, que molts de nosaltres recordem pel setge que va patir a la dècada del noranta quan el nacionalisme serbi va intentar dividir el país i forçar la neteja ètnica, vol recuperar-se i renéixer de les cendres. Han passat trenta anys, però les ferides són evidents.
Tot i això, la voluntat de passar pàgina on encara hi ha massa fronteres culturals i mentals es percep especialment entre els joves, interessats en demostrar que la convivència no està condicionada per la forma de vestir ni per una fe religiosa que travessa els carrers de la ciutat com el so de les oracions que surt dels minarets. Sarajevo mira al futur, encara que no s’hagi recuperat totalment de la tragèdia que l’encercla i la fa coneguda.
Perquè Sarajevo, encara que no formi part del circuït imaginari que dibuixa el continent europeu a través de les seves ciutats, és i serà Europa, aquella que conviu en la diversitat, la que reneix de la destrucció, la que confia en el diàleg i la que trenca amb l’uniformisme benestant i cofoi (no sé si enganyós) que descriu el seu present.
Cadascú té la seva idea d’Europa, traçada molt sovint per rutes turístiques que tendeixen a diluir la mirada. És una opció respectable, però encara que sigui des de les limitacions que imposa una estada curta en el temps, trepitjar el carrer, notar els aromes del mercat, parlar ni que sigui de manera fugissera amb alguns del seus habitants i provar de detectar què hi ha darrera de les mirades dels vianants no deixa de ser un exercici útil i gratificant de qualsevol immersió limitada però intensa.
Amb Sarajevo, els europeus hi tenim un deute. La conclusió és que l’hem oblidada, que ja no forma part de les prioritats ni ens importa el seu futur i que sovint la incloem en el llistat de fronteres que ens incomoden i ens interpel·len.
A la tornada, l’atzar m’ha portat a recuperar el discurs que l’escriptor José Luis Sampedro va llegir a la Real Academia Española el dia 2 de juny del 1991 com a nou membre. Es titula ‘Desde la frontera’. L’autor de ‘La sonrisa etrusca’ i ‘El río que nos lleva’ exposa que les fronteres, personals o traçades amb el llapis del poder, ajuden a interpretar la realitat, que superar-les és indispensable per avançar, que conformen la nostra manera de ser i que no es pot entendre la societat i nosaltres mateixos sense la complexíssima estructura de fronteres que ens envolta. Sampedro i la seva trajectòria personal i literària situa aquesta reflexió com exemple.
Sarajevo és una de les fronteres que travessa el sentiment europeu, el límit i el futur, com ho són Ucraïna o Moldàvia. No és una raresa ni una referència en els llibres d’història, forma part de nosaltres.
En l’estada a la ciutat i més tard a Mostar vaig poder preguntar a dos joves que per edat no havien viscut el setge ni la guerra què els semblava la possibilitat de que Bòsnia i Herzegovina s’incorporés a la Unió Europea, formés part del club de països que comparteixen el valor de la democràcia i de la igualtat. Els dos es van mostrar reticents, no els entusiasmava l’opció, més aviat la rebutjaven. Veuen la Unió Europea com un club de mercaders, que imposa regles que els acabarà empobrint més del que ja estan i que pot desdibuixar la seva història i la complexa personalitat cultural.
Des de la sorpresa, vaig pensar que Sarajevo ha de deslliurar-se de la fatídica geopolítica que ha marcat la seva història en un camí que la converteix en una illa sense futur.