Barack Obama , el primer president afroamericà dels Estats Units, ultima el seu llegat. El símbol per la societat és el nou Centre Presidencial Obama que des del 19 de juny s’alça en un dels barris humils de Chicago, ciutat en la que va començar la seva activitat professional com educador comunitari i ja graduat com advocat en la defensa dels drets civils.
Aquest inici i la necessitat de treballar per un món millor és el missatge que transmet l’edifici que no es planteja com un memorial, amb una mirada exclusiva al passat, sinó com un projecte de futur, obert a les noves generacions a qui s’interpel·la en el compromís i el treball per una societat millor, més igualitària, inclusiva i participativa. El centre presidencial respon, per simplificar, a la frase que va impulsar la carrera presidencial de l’ex-president, ‘Yes, we can’ (sí, podem), una expressió mobilitzadora de l’energia social, capaç de derruir murs aparentment infranquejables.
Coincidint amb aquesta inauguració, la revista ‘The New Yorker’ recull una extensa entrevista amb Obama amb un subtítol suggerent: ‘En l’era Trump, qui paper hauria de jugar un ex-president? El text no defuig cap qüestió d’actualitat, ni és un panegíric per deixar bé al personatge. Al contrari, entra directe en les decisions més controvertides i perilloses per la democràcia del mandat trumpìà, apunta les conseqüències que tindran en un futur, repassa les seves decisions a la Casa Blanca i lluny d’embarrancar-se en les disputes del moment Obama avança en quina creu que ha de ser la seva funció en aquests moments d’incertesa.
Si Obama no fos un símbol, i com humà amb punts de controvèrsia, i no fos fins ara l’actiu més important que tenen els demòcrates nord-americans les seves reflexions ben bé podrien dipositar-se al calaix de l’oblit. Però no, diu als que l’apreten per què s’impliqui en la picabaralla qüotidiana que no es convertirà en en l’antítesi de Trump, apunta a la necessitat de transformar la seva experiència com ex-mandatari global en un actiu dinamitzador per la reflexió i llença un repte de futur, amb apunts històrics a les dificultats que ha hagut i necessita superar la comunitat afro-americana en la lluita per la igualtat, que es resumeix en dues idees dirigides essencialment als joves, els grans agents del canvi: la democràcia és un exercici de construcció permanent que requereix esforç, com la rampa que condueix a l’edifici pesidencial, i res és impossible quan hi ha determinació.
Quin ha de ser el paper d’un ex-president en moments de canvi com els actuals? La pregunta serveix per a qualsevol context i també entre nosaltres, ara que un ex-president, Zapatero, defensa la seva innocència davant el jutge imputat per delictes tipificats al codi penal i d’altres a Espanya i Catalunya busquen un espai mediàtic, no exempt de beneficis econòmics, per desempallegar-se de la trista figura que els assimila al gerro xinès que destorba en qualsevol lloc on el posis.
Si ells no responen a la pregunta, algú per ells ho hauria de fer: dir què s’espera d’un ex-president per què no es converteixi en una figura decorativa que a més de destorbar emprenyi o ens avergonyeixi. Estic convençut que molts joves, que ara es troben desencisats, es desentenen de la política i de les institucions i opten per solucions radicals i autoritàries, seguirien les reflexions amb atenció. És el debat que es troba a faltar.