Fins ara l’únic carnet per punts que coneixia era el de conduir, una mesura dissuasòria per intentar evitar els accidents de trànsit i frenar els hàbits incívics dels mals conductors. Des d’aquest cap de setmana, el ‘run-run’ de que hi haurà un nou carnet per punts per a classificar els migrants que arribin a Espanya ha fet que desviem el focus de la simple mesura coercitiva que afecta a tots els que disposem de carnet de conduir a una altra més transcendent que en la pràctica equival a seleccionar entre migrants bons i dolents.
El PP, i el seu líder Alberto Núñez Feijóo, intenta amb aquesta proposta mantenir-se viu en un debat, el de la immigració, que el tenalla per la pinça que li fan Vox i el sector més radical del seu partit, capitanejat per José María Aznar i la seva escudera Isabel Díaz Ayuso. Encara que la proposta estigui per definir i que, com assenyalen els experts, generi dubtes sobre l’encaix constitucional no li resta valor, especialment quan una part de la societat, i no necessàriament situada a l’extrema dreta, ha comprat i comença a familiaritzar-se amb aquest argumentari que no és altre que els migrants només venen al nostre país per la pagueta i els ajuts socials.
Cada vegada soc més escèptic sobre l’efectivitat de les respostes que intenten desmuntar el discursos d’odi i xenòfobs amb bones paraules, que aporten dades per desmentir una suposada voluntat dels migrants per apropiar-se d’ajuts públics sense fer res i malmetre el concepte solidaritat, no tant per la conveniència de posar-les sobre la taula sinó perquè el descrèdit institucional i el ferotge individualisme que impregna àmplies capes de la població actuen de barrera natural difícil de traspassar.
En una societat que és immune a plantejaments com el de la igualtat, que integra molt millor els discursos emocionals que els raonaments fonamentats en dades incontrastables i que no troba una perspectiva digna de futur on emmirallar-se qualsevol messies pot ser benvingut sense necessitat de baixar de l’autobús. En aquest punt estan les forces de progrés, donant voltes i més voltes a la sínia de la frustració sense trobar un camí transitable que permeti sortir del pedregar.
Fa uns dies llegia a ‘La Vanguardia’ una entrevista a l’eurodiputat i dirigent socialdemòcrata francès Raphaël Glucksmann, on parlava del futur d’Europa, de democràcia i de l’auge de l’extrema dreta. Apuntava una sèrie d’idees sobre les quals convindria reflexionar: perquè, tot i les transformacions positives de les nostres societats, hi ha cada vegada més joves que no troben el seu lloc i tenen la impressió d’estar estigmatitzats i exclosos del discurs sobre el que som junts i perquè l’extrema dreta és avui qui encarna el gran canvi, ostenta l’impuls revolucionari i l’esquerra apareix com la defensora de les elits i l’statu quo.
La sortida, en la que jo també hi crec, és donar un nou sentit als valors democràtics i demostrar que la democràcia continua sent la millor eina transformadora de la societat. És el gran repte en una cursa contra rellotge que, de moment, guanyen els autoritarismes.
De fet, diu Glucksmann, no n’hi ha prou en pujar a la barricada i cridar que el feixisme no passarà, cal recuperar la fe en la construcció europea. I entre nosaltres, em permeto afegir, que institucions, governs, partits democràtics i societat treballin conjuntament per aconseguir frenar l’efecte centrifugador de l’extrema dreta que a Catalunya i en el cas d’Aliança Catalana aconseguiria, segons darrers estudis demoscòpics, fins a 430.000 vots dels quals 65.000 procedents del PSC, Esquerra i Comuns, gairebé 150.000 de Junts, fins a 70.000 d’abstencionistes, 10.000 de nous votants i 30.000 procedents de Vox i PP. Tancar els ulls i esperar que escampi és una temeritat.