Per a mi, una de les moltes imatges que resumeixen l’any 2024 és la de centenars de voluntaris travessant la passarel·la que uneix el barri de Sant Marcel·lí a la ciutat de València amb la pedania de La Torre. Amb cubells, pales, escombres i materials de neteja van ser dels primers en arribar a la zona afectada per la dana el passat 29 d’octubre. Volien respondre a una situació d’emergència, ajudar a qui ho havia perdut tot, assistir a les famílies de les més de 200 víctimes i treure fang, molt de fang, mentre les autoritats s’embolicaven buscant responsabilitats allà on només hi ha evidències.
Ara els veïns d’aquests dos nuclis de població han tornat a prendre la iniciativa, cansats de promeses que quan arriben ho fan tard, i han decidit batejar la passarel·la amb el nom de ‘Pont de la solidaritat’. Ho han fet en un senzill acte on no han faltat discursos y la lectura dels poemes ‘El fang, la pluja’ de Vicent Andrés Estellés, ‘Oda a la solidaridad’ de Pablo Neruda i ‘Despertar vocaciones’ de Gloria Fuertes, un elogi a la vessant humana del voluntariat, a més de cantar l’Himne a l’alegria interpretat per un veí a l’acordió.
Aquest petit gest –tant significatiu com les 80.000 persones que hores més tard van omplir els carrers de la ciutat de València demanant més diligència en els ajuts, que s’assumeixin responsabilitats i la dimissió del president Mazón—sintetitza l’espurna d’esperança d’un any desgraciadament farcit d’imatges de guerra, de violència, dels efectes d’un canvi climàtic imparable i, sobretot, de moltes incerteses.
L’actitud dels voluntaris travessant la passarel·la, mentre milions de persones es desitgen sort pel nou any que comença. Una imatge que transmet la petita dosi de confiança suficient per a taponar la sensació de desànim que es percep al nostre entorn.
Sempre que comença un nou any procuro fer un repàs dels mesos passats i fixar uns propòsits per l’any que comença. És el costum, com si canviant de full de calendari i de dígits n’hi hagués prou per encarrilar tot el temps que hi ha per endavant. No deixa de ser una tradició, però és del tot necessària, encara que la infinitat de coses que passaran mai depenen d’un mateix sinó de les circumstàncies. Per això els meus propòsits són modestos, concentrats en aquells valors en els quals crec: la família, l’amistat, el respecte, la defensa d’un model de societat que treballi per aconseguir-los, que el cos aguanti amb salut i mantenir la possibilitat de créixer en l’àmbit personal sense programar fites que són inabastables.
Fer-ho és com un blindatge, el mateix que em proporciona veure milers de persones creuant la passarel·la per anar a ajudar als veïns damnificats per la gota freda.
Fa dos mesos, van prendre la iniciativa i ara hi tornen col·locant una senzilla placa en una estructura de formigó. S’avancen, per si de cas, no fos que entre tanta picabaralla, incompetència, voluntat de figurar i sortir a la foto i la pèrdua de rumb a l’hora de definir quines són les prioritats socials acabem en un bucle en el qual s’hi entra però mai sabem de quina manera en sortirem. Això si, sempre que trobem una via d’escapament fiable i segura. Bon any nou.