Quan sense esperar apareixen moments capaços de vèncer el desànim cal mantenir-los vius el temps que calgui. Sobre tot, per què trenquen la monotonia de la imatge grisa, que tendeix a enfosquir la realitat i segresta els valors més valuosos de la condició humana. La certesa de que no tot està perdut, de que hi ha possibilitats de refer el camí i de sortir de l’embolic social que tracta d’imposar un relat monocromàtic allà on perdura la diversitat, té moments estel·lars especialment quan un artista amb projecció pública aixeca la veu i resumeix de manera efectista la opinió dels milions de persones que no es deixen arrossegar per l’odi i la xenofòbia contra el migrant.
Vivim envoltats per la diversitat i és aquesta la riquesa que ens permet avançar. I els artistes aixequen la veu, pronuncien la paraula ajustada, ‘moltes gràcies per venir’ afirma l’actriu Ángela Cervantes després de recollir el Premi Gaudí a la millor interpretació, i veiem i escoltem a Bruce Springsteen cantant ‘Streets of Minneapolis’ per denunciar la salvatge actuació de l’ICE, la guàrdia pretoriana de Trump, que actua amb criteris hitlerians i sense cap tipus de respecte a la dignitat de les persones siguin migrants o no i, finalment, la sensacional actuació de Bad Bunny diumenge a la final de la Super Bowl i uns dies abans al lliurament dels Grammy, fent bandera de la diversitat (‘no som salvatges, no som animals, no som aliens, som humans, som americans’), un al·legat contundent contra les polítiques anti-immigració i uniformitzadores de l’actual administració nord-americana que s’estenen com taca d’oli per tot el món.
La síntesi d’aquestes tres aportacions és que el silenci o la por a la crítica només ajuden al matonisme de qui es creu superior, de qui falca la bandera comuna no com un acte d’integració sinó per garantir els privilegis d’aquells que amb menyspreu s’autoproclamen ungits i es creuen per sobre del bé i del mal.
Si reflexiono sobre el posicionament de tres persones amb projecció pública, de tres artistes, és per què trobo a faltar la d’altres com ells. La cultura no té sentit si no es posa al servei de les persones, si no serveix per a trencar els murs que la fan hermètica i elitista. La cultura és compartir, és expressar idees, és risc, és anar a la contra quan els vents no bufen de cara, la cultura fonamenta l’esperit democràtic, serveix per lluitar contra la desigualtat, ha d’afavorir el diàleg i permet entendre la diferència.
Com no deixem d’estar immersos en cicles electorals, amb la participació de partits que col·loquen com a prioritat i fins i tot impulsen des del govern iniciatives polítiques contra els migrants, que controlen mitjans, que falsegen la realitat i a qui les elits econòmiques reben en camps de golf en convocatòries restringides i opaques, convé recuperar la paraula que és sinònim de democràcia i de llibertat.
Per un moment, les reflexions de tres artistes són un alè d’esperança, pregonant un mateix missatge, donant veu a qui se li nega, verbalitzant que res està perdut, que la llibertat i el respecte a la diferència és innegociable. Per un moment, la llum marca l’horitzó i deixa entreveure que d’aquesta situació també hi ha sortida.