Hi ha debats que passen sense pena ni glòria i en canvi són rellevants pel futur de la nostra societat. Fa unes setmanes, Robert Velásquez, director de l’institut Miquel Crusafont de Sabadell alertava de l’ingent burocràcia que atrapa als ensenyants en el seu dia a dia. Ho resumia en una frase prou explícita: ‘Dediquem el 70% del temps a la paperassa. No som gestors, som professors’
La queixa la justificava dient que la superposició de noves demandes i un major requeriment d’informació dels alumnes fa que hagin d’omplir tants formularis i de realitzar tantes gestions administratives que no els deixa temps per la feina d’ensenyants. I posava com exemple que ara els mestres es vegin en la necessitat de treballar amb mig centenar d’aplicatius, gestionar més de 30 protocols diferents, que se’ls delegui la contractació de serveis per a feines corrents i necessàries com arreglar una porta i que tinguin l’obligació de passar dades que els serveis centrals del departament d’Educació podrien obtenir sense problemes.
Massa sovint, demandes com aquestes passen desapercebudes, engolides per polèmiques que freguen la retòrica i no entren en el fons de la qüestió: preparar als alumnes per la vida en societat, el veritable objectiu de l’escola. Està bé alarmar-se pels resultats dels informes PISA, requerir l’ajut de l’OCDE per millorar el sistema educatiu català o enfortir determinades matèries en els currículums educatius, però de res serviran les conclusions si al final la feina del mestre o del professor d’institut no es valora adequadament i no se’ls dota dels recursos necessaris per evitar situacions com les que descriu el director de l’institut de Sabadell, que en cap cas són una anècdota.
Sobre la millora de l’educació i l’alarmant dèficit d’aprenentatge dels alumnes en els diferents graus de l’ensenyament públic a Catalunya se superposen massa debats, en la majoria de casos sense fixar prioritats. Com en d’altres urgències socials (la de l’habitatge és una de les més flagrants), tot allò que requereixi temps, dedicació, recursos i un acord transversal, el que eufemísticament se’n diu acord amb sentit de país, passa a segon terme per la necessitat de respondre a la immediatesa i per un desmesurat interès per desgastar, sense més ni més, al govern de torn, transformant la política en un foc creuat que genera decensís i avorreix a la ciutadania. I aquí alguns mitjans s’hi abonen, convertint-se en còmplices de la demagògia i el populisme.
El drama de perdre el temps amb disquisicions que no duen enlloc, d’ultimàtums que són una cortina de fum per amagar debilitats, de persistir en una lectura errònia del temps en què vivim, de jugar i d’entretenir-se en un imaginari joc de ping-pong fent cas omís a les demandes de la societat és que la feina queda per fer i que quan algú s’hi predisposa queda curt per manca dels suports necessaris.
I al mateix nivell, si es reclama posar tota la carn a la graella a favor d’una bona educació, igualitària, inclusiva, transformadora i clau per la cohesió social, també s’ha d’incloure la urgent necessitat que el Govern de la Generalitat disposi de nous pressupostos, indispensables per a moltes polítiques socials que la ciutadania requereix: la millora de barris on viu la població més fràgil de Catalunya, sense anar més lluny.
I això per desemmascarar a aquells que quan parlen de progrés i de defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya imiten, sense miraments, al joc dels trilers.