Es veia venir que el discurs d’Eduard Sola, guardonat amb un premi Gaudí al millor guió original per la pel·lícula ‘La casa en flames’, no passaria sense pena ni glòria. Parlar dels orígens familiars, reivindicar la procedència dels teus avis que van emigrar a Catalunya per sortir de la pobresa i posar en valor la funció dels serveis públics i de l’escola com a peces essencials a l’hora de garantir el progrés i la integració pot incomodar, especialment entre aquelles persones que només entenen la catalanitat des d’un prisma essencialista i unidireccional.
Per això, durant molts anys, s’ha identificat la paraula ‘xarnego’ com a català de segona i ara que se li reconeix un paper clau en la història recent de Catalunya encara hi ha qui des de les xarxes socials menysprea el discurs de Sola i el titlla d’esbiaixat i espanyolista, obviant la veritable transcendència del missatge.
El rellevant no és que l’avi de Sola fos migrant i analfabet i que malgrat tot pogués tirar endavant la seva família. Conec casos de persones que tampoc no sabien llegir ni escriure i que no els va quedar altra alternativa que ser migrants sense sortir de Catalunya. El rellevant del cas, per boca de qui la societat li reconeix la feina, té estudis i per això fa la intervenció que fa, és que quan el sistema públic funciona, acull, no discrimina i exerceix una funció integradora, la suma de realitats diferents enriqueix la societat d’acollida. I Catalunya compleix amb aquests requisits.
El crit ‘a la merda els xenòfobs i els que s’aprofiten dels altres’ resumeix l’essència del missatge. No és una insolència, ni una descortesia, ni molt menys una mostra de llenguatge barroer, al contrari és una llança que trenca el silenci, massa sovint farcit d’interessos inconfessables o emparat en pors que atien aquells qui amb el missatge de la desqualificació tracten d’assegurar privilegis personals.
Algunes de les intervencions dels guanyadors i la mateixa gala dels premis Gaudí va ser un bany de realitat, fins i tot en detalls aparentment tant simples com la petició de l’actor Eduard Fernàndez, protagonista de ‘El 47’, de que no es caigués en la temptació de doblar-lo i que es respectés la parla original dels personatges que representen. Una missiva adreçada especialment als qui, des de l’interior d’Espanya, s’ofenen i consideren inapropiat que una pel·lícula feta aquí i distribuïda al mercat espanyol mantingui el català dels diàlegs.
En fi, missatges com el de Sola o el de Joana Vital, néta del conductor d’autobús Manolo Vital, són un alè d’esperança, sobre tot tal dia com avui, 20 de gener, quan el supremacisme i els discursos d’odi als migrants, amb anuncis de grans batudes per expulsar-los dels Estats Units, arriben al cap de la nació més poderosa del món, prenen carta de naturalesa i serveixen per esperonar micro-relats locals amb implicacions molt properes i no per això menys perilloses.
Catalunya no és un oasi per haver resolt amb nota el repte de la integració dels nouvinguts, facilitant-los mecanismes de progrés i espais de dignitat. L’acollida segueix sent una realitat amenaçada per silencis còmplices o per propostes polítiques que prometen als seus seguidors i votants una il·lusòria redempció, embolicats amb falses banderes d’un o altre color.