Al Palau de Can Mercader de Cornellà es pot veure fins el 15 de febrer del 2026 l’exposició ‘Miguel Fuster (1944-2022), la vida en un traç’. Es tracta d’una retrospectiva d’aquest il·lustrador i dibuixant de còmics amb una trajectòria professional d’èxit que a conseqüència de l’addicció a l’alcohol i la pèrdua del seu habitatge per un incendi va acabar malvivint al carrer durant 15 anys fins que voluntaris de la fundació Arrels el van localitzar al 2003 i li van oferir una via de sortida i de reinserció i la possibilitat de poder viure en un pis de la institució al carrer Olzinelles de Barcelona.
La mostra amb peces dels inicis professionals i la reedició recent del llibre ’15 años en la calle’ on estan recollits la totalitat de textos i dibuixos que des del 2007 va incorporar en un bloc on narrava l’experiència de persona sense sostre, permet al visitant endinsar-se, sense prejudicis i de foma clara i directa, en una de les realitats més deliberadament ignorades a les grans ciutats: la de les persones que no tenen un lloc on viure i passar la nit.
La força dels seus dibuixos, amb un traç negre i persistent, centrats en les persones i les realitats que s’amaguen en la foscor de la nit específicament la de Miguel Fuster, posa cara a unes xifres que deshumanitzen i que per la resta de mortals actuen com un pal·liatiu que els permet mirar cap a l’altra banda i digerir la veritat incòmoda del sensellarisme. D’acord amb els càlculs més recents a la ciutat de Barcelona hi ha 5.000 persones sense llar, de les qual unes 1.600 viuen al carrer, una part significativa formada per joves de menys de 25 anys.
Fuster, que va tenir el coratge d’explicar com és viure al ras, resumeix en una frase el sentiment d’impotència i de frustració de les persones a qui no els queda ni un sostre on aixoplugar-se: ‘Hace muchos años que nadie me llama por mi nombre’. Una frase contundent per a dir que la societat els converteix en invisibles, els fa desaparèixer del radar al qual tots tenim dret, els carrega de prejudicis, els estigmatitza, fins que la sort sovint esquiva els permet sortir de la foscor i recuperar la dignitat.
L’exposició de Cornellà és un cop de puny a la insensibilitat, la sacsejada que de tant en tant ens convé. Llàstima que no n’hi hagi més com aquesta, ens ajudaria a desempallegar-nos del conformisme en el que ens volen instal·lats, a descobrir que molt sovint darrera d’una xifra hi ha persones, amb ànima i sentiments, a qui la vida els ha fet una mala passada i que, malgrat tot, volen aixecar-se de nou, que tenen nom i no mereixen que se’ls ignori.
Fuster va ser un supervivent, que va trobar la ma estesa d’Arrels i d’un amic com Juan Lemus per trencar el curs d’una història que les circumstàncies convertien en predeterminada com els passava a molts dels companys i companyes de carrer. Ell la dibuixa, la fa reconeixible, cartografia recons de la ciutat no des de la mirada del turista o del caminant sinó de qui veu en un petit espai el refugi que li permetrà passar un altra nit, que es fa eterna.