El Síndic de greuges Barcelona, David Bondia, reclama a l’Ajuntament de la ciutat que retiri de les places i espais públics el cartel de ‘Prohibit jugar a pilota’. Entén –és un suggeriment i per tant l’administració no està obligada a complir la demanda– que l’exigència afecta a un dret fonamental dels menors: el dret a jugar en un espai públic. De moment, la petició ha passat de manera discreta i sense polèmiques, més enllà de comptades opinions a les xarxes socials on es barregen les de qui aplaudeixen la iniciativa amb les d’aquells altres que han resultat perjudicats per cops de pilota mentre gaudien o passaven per la zona de joc.
Sigui com sigui, la proposta va més enllà de l’acció formal de treure una placa del carrer i s’inscriu en un debat molt més ampli i necessari, que és el de pensar que en l’espai públic no solament hi ha adults, amb les seves necessitats i els seus interessos, ni tot s’acaba amb pacificar els carrers des el prisma de l’ús del cotxe privat i la millora ambiental, sinó que també hi ha nens i adolescents que encara que no tinguin una veu pròpia en els fòrums de debat públic ni votan requereixen que se’ls consideri en una qüestió fonamental com la de poder gaudir d’espais propis allà on viuen.
Barcelona, que en molts aspectes és un referent, ha emprès en els darrers anys iniciatives per què la ciutadania recuperi els carrers. L’exemple dels espais verds és el més clar, però amb resultats que obliguen a una reflexió per a no malmetre l’invent. Crear una via per a vianants on els principals beneficiaris siguin els especuladors immobiliaris, els propietaris de terrasses per expandir el seu negoci de restauració, els espavilats que les utilitzen com una zona d’aparcament a la carta o com a drecera per esquivar vies saturades de cotxes és un mal negoci. I no parlem d’on col·locar els nens, a qui, quan algú hi pensa, només se’ls ofereixen esquitxos per què no sigui dit, sense solució de continuïtat.
Obrir el debat de si cal o no mantenir unes plaques que prohibeixen la possibilitat de jugar a pilota en una plaça pública no és cap tonteria. D’entrada, facilita obrir el focus sobre com s’ha de distribuir i quins usos volem que tingui l’espai públic, obliga a treure conclusions que depassen mirades i interessos particulars i reduccionistes i mostra els beneficis del joc com una activitat que facilita la sociabilització, la convivència i la inclusió entre iguals, especialment en barris amb una gran concentració d’habitants, una part d’ells menors.
I a més, serviria per acabar, en cas de que per part dels poders públics i de ciutadans interessats hi hagués voluntat d’encetar-lo, amb la poca-soltada d’aquells veïns que traient del calaix el seu particular memorial de greuges han muntat una gran campanya protestant pel soroll de nens i adolescents jugant al pati de l’escola. Els afectats diuen que se’ls vulnera el dret al descans i que els sorolls que provoquen els jocs sobrepassa els decibels permesos per la normativa. Quina estupidesa d’argumentari, quina insensibilitat i quina ignorància. Tot plegat conformen aquell model de ciutadà que des de una pretesa supèrbia moral i una falsa categoria d’urbanita es dediquen amb la seva actitud a escriure nous capítols del Manual d’incivisme.