Per algú aquest títol pot semblar poc adient, però com d’altres dictadures el franquisme va intentar per la força i despreciant les persones impulsar una normalitat, la dels vencedors de la guerra, que la societat espanyola i catalana va haver d’assumir i a aprendre a conviure-hi per què no li quedava altre remei. Allà on aquesta normalitat franquista es va viure d’una manera més descarnada va ser en petites i mitjanes poblacions que havien viscut l’alenada democràtica de la Segona República i que de cop i volta, extenuades pel desastre de la guerra civil, es van trobar que se’ls imposava un model social que alterava costums i convivència i fomentava la repressió indiscriminada.
Com totes les dictadures, el franquisme va crear el seu propi llenguatge amb el que intentava envernissar la repressió, un conjunt de paraules aparentment desposseïdes del veritable significat i del que s’hi amagava en cadascuna d’elles. És la vella tàctica dels opressors: esborrar el passat, prometre un nou model social, escanyar al dissident. Es tractava, i es tracta per part d’ideologies que menystenen la democràcia, de crear un imaginari i que aquest imaginari penetrés en el dia a dia de la ciutadania: en definitiva, ajustar el nou ordre els paràmetres de la quotidianitat.
Ara ens trobem amb persones, moltes joves, que banalitzen el franquisme i que no veuen perill en cedir parcel·les de llibertat personal i col·lectiva, que no els interessa el passat, batalletes de gent gran diuen, i que fantasiegen amb la necessitat de líders autoritaris. Per aquestes raons convé que demòcrates, administracions públiques i promotors de la memòria històrica ajudin a recordar els detalls d’aquella memòria col·lectiva per mirar de frenar alternatives abominables.
D’això va l’exposició ‘La dictadura quotidiana. Viure sota el franquisme’ al Cèntric. Espai cultural de El Prat de Llobregat, que explora l’impacte de la dictadura en aquesta ciutat del Baix Llobregat. És un relat local, perfectament identificable per una part dels ciutadans de la població, però extrapolable al conjunt de la ciutadania.
El franquisme, com tots els règims autoritaris i els autòcrates coberts amb la capa del populisme més barroer, no va tenir miraments en modelar la vida de la gent, sobre tot de les dones, obligades a la submissió davant el marit i cap de família, limitades en l’accés al mercat laboral, recloses a casa i per tant sense autonomia econòmica per a decidir el seu propi destí i silenciades a l’hora de denunciar agressions de violència domèstica que la llei no reconeixia.
Era un règim que s’acarnissava en les persones mentre imposava la censura a llibres i pel·lícules i en limitava l’accés, restringia el dret a viatjar, descuidava l’escolarització, desatenia la construcció d’escoles públiques i centres sanitaris, castigava les relacions fora del matrimoni entre persones adultes, obligava amb la complicitat de la jerarquia catòlica a seguir determinades pràctiques religioses i exigia cada any canviar la programació de ràdio i televisió durant els dies de setmana santa.
Fa uns dies, l’advocada i defensora dels drets de les persones i de les dones Magda Oranich, comentava en la presentació del seu llibre de memòries ‘Totes les batalles’, que convindria explicar als joves i a aquells altres que banalitzen el franquisme i són partidaris de mesures autoritàries que degraden les persones què era i què suposava viure sota la dictadura de Franco i com actuava per canviar la vida de milions de persones.
La dictadura franquista va anul·lar llibertats individuals i col·lectives, va prohibir el dret d’associació, partits i sindicats, va reprimir amb violència la dissidència, torturar a persones pel simple fet de discrepar o únicament per reclamar millores salarials i escoles dignes, fins als darrers dies va matar i va voler condicionar la intimitat personal sense miraments ni fre.
Per aquestes raons l’exposició de El Prat ‘La dictadura quotidiana’ és útil en aquesta tasca pedagògica de desemmascarar qualsevol autoritarisme vingui d’on vingui.