Banalitzar Auschwitz

Mentre ressonen les paraules de Donald Trump que proposa ‘netejar’ la franja de Gaza desplaçant als palestins per enviar-los a Egipte i Jordània, centenars de persones s’han reunit a Auschwitz per a commemorar el 80è aniversari de l’alliberament del camp de concentració, símbol de la major màquina de matar creada pel nazisme i on van perdre la vida 1,1 milions de persones, la gran majoria jueus. Novament els supervivents d’aquella atrocitat, més grans i per raons d’edat conscients de que arribarà el dia que el seu testimoni directe deixarà d’escoltar-se, van alertar dels perills que en un món cada cop més polaritzat es repeteixin fets com aquells.

L’advertència va ser explícita per a qui vulgui escoltar-la: repunta l’anti-semitisme, esperonat entre d’altres motius pel conflicte entre israelians i palestins a la franja de Gaza, i creix l’odi al diferent, ja sigui pel color de pell, religió o orientció sexual. Per ells, ho recalquen de manera clara, tot va començar amb la paraula i de la paraula als fets fins a desembocar en l’Holocaust.

Des del convenciment que els contrapesos de la democràcia encara funcionan en el nostre entorn, costa creure que les vexacions que van sofrir els testimonis que intervenien dilluns entre els filats del camp de la mort tornin a repetir-se. Possiblement a Europa i als països del primer món estem lluny d’aquell moment, però el missatge de l’odi segueix creixent impulsat per una extrema-dreta que s’aprofita de la mateixa democràcia per guanyar pes a les institucions, blindar les fronteres als nouvinguts, expulsar del país a migrants emmanillats com passa als Estats Units o creant centres de reclusió en països tercers en el cas d’Itàlia.

Ara que fa 80 anys de l’alliberament d’Auschwitz, símbol de la tragèdia de l’Holocaust, un altre temor preocupa a les víctimes: que el record desaparegui o que per la via de la indiferència, el desconeixement o de manera intencionada es banalitzin uns fets i uns espais, imatge d’una veritat irrefutable, fins a reduir-los a un apunt a peu de pàgina o transformant-los en una petjada fotogràfica que com d’altres s’incorpora a la memòria del mòbil.

El responsables del camp de concentració, on l’any 2024 s’hi van desplaçar 1,8 milions de persones per contemplar el museu, els barracons i els crematoris, observen amb preocupació com creixen els visitants que fent cas omís a les crides que demanen respecte a les víctimes i al significat del recinte no s’estan de fotografiar-se davant els crematoris o sobre les vies per on els trens traslladaven milers de persones a la mort insensibles a la transcendència del lloc. És un corrent imparable, consolidat pel desconeixement cada vegada més gran que la ciutadania, especialment la més jove, té de la història més recent.

En aquest conflicte cultural entre democràcia i autoritarisme, la banalització de la història més recent, sobre tot si interpel·la, és la clau de volta per impulsar l’odi i la discriminació. Les paraules d’Elon Musk donant suport a la ultra-dreta alemanya, dient que està en joc el futur de la civilització, acusant al multiculturalisme de diluir els valors d’Alemanya i recomenant als ciutadans alemanys que no pensin tant en el seu passat són tant explícites que recorden temps de creus gamades i salutacions braç en alt.

Entre nosaltres també hi ha exemples que s’esforcen per promoure el mateix discurs. Joe Biden, en la darrera intervenció del seu mandat, va fer una descripció d’un dels molts reptes al qual s’enfronten els defensors de la democràcia per evitar que es tergiversi la realitat: ‘Els nord-americans estan sepultats sota un allau de desinformació, cosa que permet l’abús de poder. La premsa lliure s’enfonsa. Els editors estan desapareguts. La veritat és sufocada per mentides explicades per guanyar poder i beneficis… Arriba al poder una nova oligarquia tecnològica’. Poc o molt, nosaltres no estem al marge de l’onada.    

Ni rurals ni metropolitans

Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.

La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.

Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.

El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.

Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i  toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.

I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.