Recordo que quan vaig veure la sèrie ‘Apagón’ (Movistar+), que en cinc capítols retrata les conseqüències d’una apagada elèctrica en diferents entorns socials, em va quedar una sensació agredolça per com n’érem de dependents de l’electricitat. Gestos i accions que passen desapercebudes i que executem amb el mateix automatisme que respirar i caminar es transformen en essencials quan hi ha un impediment i no les pots fer.
Aquella realitat ficcionada –ara veig que la cadena de pagament torna a destacar la minisèrie entre la seva oferta— em va fer pensar en la nostra vulnerabilitat i més com ha quedat palès després de l’apagada de dilluns. El que va passar dilluns ja no era ficció com en el primer cas ni un simulacre sinó que esdevenia en un fet concret amb múltiples conseqüències.
Vaig tenir consciència que el tall era seriós quan parlant amb mòbil amb un amic la comunicació va quedar interrompuda i la cobertura de l’aparell va desaparèixer. De cop i volta em quedava sense accés a internet, aïllat de l’exterior, impossibilitat de comunicar-me amb familiars directes que eren a Barcelona i es disposaven a agafar un transport públic per tornar a casa i amb la pregunta de què faig ara per sortir de l’aïllament. Per sort era al meu domicili i no necessitava desplaçar-me, ni em vaig quedar atrapat a l’interior d’un túnel com centenars de viatgers o a l’ascensor, ni vaig haver d’optar per fer el camí de tornada a casa de vuit quilòmetres a peu perquè no funcionava el transport públic, com persones que conec van fer.
Ara, passades 48 hores de la caiguda del sistema elèctric a Espanya i Portugal, i seguint la narració dels mitjans de comunicació m’adono de la precarietat en la qual transcorre el nostre deambular diari. Som dependents i no en tenim consciència i pitjor no estem preparats per entrebancs que ens posin a prova com el de dilluns. Els centenars de casos que mostren l’afectació real de l’avaria són un exemple. Les cares de sorpresa, de cansament, de ràbia i d’incredulitat parlen per si soles.
Sorprèn que en aquest mosaic d’opinions i d’experiències personals encara es desconegui la causa de la gran apagada i que davant la ignorància comenci a créixer la sensació que una vegada recuperats tots el serveis i avaluats el danys i perjudicis el cas es converteixi en una anècdota.
Llegeixo que a Àustria al 2021 ja van vaticinar una situació com la que hem patit, que disposen de plans de contingència i han preparat a la població per què sàpiga que ha de fer en situacions extremes. No és alarmisme, senzillament saber-se protegir davant l’adversitat. Aquí hauríem de seguir el mateix camí. Està bé que s’exigeixi al Govern i als operadors que donin explicacions, que siguin clares i transparents i que s’implementin mesures de millora en el sistema elèctric per evitar desconnexions com la produïda, però una cosa no treu l’altra.
Trencar amb l’opacitat que hi ha a l’entorn de les companyies elèctriques i en tot el sistema que les sustenta és la demanda que fa la ciutadania. La confrontació i el soroll, inherent a la política, és la pitjor alternativa i la resposta inadequada en una situació de crisi com la viscuda.