La imatge de 200 veïns de Badalona concentrats diumenge davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat per impedir l’acollida de 15 persones desallotjades de l’institut B-9 que dormien a la intempèrie i obstaculitzant que un vehicle de la Creu Roja descarregués el material necessari per condicionar l’espai, fent crits racistes i vinculant immigració i delinqüència, és un exemple clar de la deriva intransigent que s’apodera de la ciutadania cada vegada que des de l’administració i alguns partits s’utilitza la por als migrants per obtenir beneficis polítics. Badalona és un exemple d’aquesta realitat com ho va ser en altre moment El Ejido, a Almería, i fora de les nostres fronteres la persecució a que els sotmet l’administració Trump als Estats Units.
Però el cas de Badalona ens interpel·la directament perquè la ciutat ens és familiar, coneixem la ideologia i el tarannà de l’alcalde Xavier García Albiol i pensem que, ara sí, hauríem de poder confiar, si l’administració municipal no hi arriba o com ara no és diligent en la seva feina, en institucions com el Govern de la Generalitat i la Síndica de Greuges de Catalunya encarregades de vetllar pels drets socials de la ciutadania sigui quin sigui el seu origen.
Penso que qualsevol expert amb un mínim coneixement de la realitat hagués previst la seqüència de fets que es desencadenarien després del desallotjament de l’institut B-9 de Badalona, quan no hi ha cap alternativa habitacional per les persones que de cop i volta es queden al carrer. Qui no té cap lloc on anar s’instal·la allà on pot a una plaça o sota el pont d’una autopista.
Càritas i Badalona acull, amb molta informació sobre la pobresa material que s’amaga a la ciutat i a d’altres de l’àrea metropolitana, van reaccionar des del primer moment deixant en evidència les mancances d’un sistema atrapat entre la hipocresia de l’alcalde Albiol i la por d’altres administracions a enfangar-se i trobar alternatives.
Aquí tenim el resultat quan hi ha persones sense saber on anar i la resposta és la d’institucions llençant-se els trastos pel cap amb un efímer argument competencial: concentracions de veïns irats que impedeixen entrar en una parròquia a 15 persones en situació d’extrema vulnerabilitat i que la Creu Roja faci la seva feina.
Podem dir que aquesta és la materialització dels discursos d’odi contra els migrants, doncs sí, encara que entre ells hi ha qui té papers, està empadronat o treballa i rep un sou que no li arriba per pagar els cost d’una habitació.
Estupefactes contemplem el desori institucional. L’oportunisme de García Albiol, que es treu la careta de bon gestor per mostrar la imatge de la xenofòbia més descarnada presumint d’incomplir les seves responsabilitats; l’actitud timorata de la Conselleria de Drets socials, que fa un nou pas en el descrèdit d’una gestió que hauria de ser un referent en la defensa de les polítiques d’igualtat a Catalunya; i el silenci incomprensible de la Síndica de greuges, a qui el Parlament encomana la defensa dels drets de les persones que viuen a Catalunya.
Està clar que en aquest escenari guanya l’odi, la xenofòbia, la desigualtat, els espavilats que procuren per ells i creix el descrèdit de les institucions, pobres de nosaltres, aquelles que haurien de ser un mur en la garantia dels drets humans. No m’estranya que Vox pugi i que Aliança Catalana, atenta a qualsevol oportunitat, s’hagi apressat a dir la seva. Sort de la societat civil i les seves organitzacions que aixequen la bandera de la dignitat.