No deixis mai que la realitat espatlli un bon titular. Es tracta d’una frase irónica que de tant en tant s’escolta en el món del periodisme i denuncia la temptació de forçar la màquina per atreure l’atenció al marge d’uns fets que justifiquin de manera explícita el titular o dissimulant aquelles dades que el poden desnaturalitzar.
Estic convençut que aquest matí quan els assessors de comunicació de la Síndica de Greuges de Catalunya s’han topat amb el ressò mediàtic de la roda de premsa de presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels drets dels menors catalans hauran saltat d’alegria. En el maremàgnum de notícies que arriben a les redaccions i que obliguen als periodistes a una tria escrupolosa dels continguts han aconseguit colar un parell de titulars que fan patxoca: un que es rebaixi l’edat per a votar als 16 anys i l’altre que s’allargui l’escolarització obligatòria fins els 18.
Que ho digui la síndica no és una qüestió irrellevant o al menys així s’ha de tenir en compte per a qui valora la institució. El que passa és que en el cas d’allargar l’escolarització obligatòria als 18 anys s’hi amaguen paranys no gens menors que en l’exposició pública es deixen de banda i que dit amb contundència generen unes expectatives que no ajuden a resoldre les greus mancances dels sistema educatiu català que ara, desprès d’anys de desídia i de desinversió, de mirar-se el melic i de perdre el temps en iniciatives extemporànies, es volen corregir.
Diu la síndica i l’adjunta que vetlla pels drets de la infància que la proposta ajudarà a reduir l’absentisme escolar a Catalunya, que és del 13,7% molt per sobre del 9,5% de mitjana europea. Posa com exemple el que fan a Portugal (quina mania en emmirallar-se en els altres per tirar endavant) que ha reduït l’abandonament allargant l’escolarització obligatòria i per apuntalar la proposta farceix l’argumentari en conceptes com l’edatisme que, diu, també pateixen els menors (pobre gent gran ja els ha sortit un competidor) i els invisibilitza a ulls de l’administració o fent suggeriments com dotar-los de més autonomia i menys tutela parental en l’elecció de centre i que en el cas de sancions econòmiques el pagament no recaigui obligatòriament en els pares o tutors i es permeti substituir-les per alternatives educacionals.
Se’m fa difícil aventurar quin serà el recorregut d’aquestes propostes. Em temo que més enllà d’incentivar en determinats àmbits el debat sobre l’estat de l’educació a Catalunya, sobre el qual ja existeix una radiografia prou precisa dels punts febles i de les coses a resoldre, l’informe de la síndica no tindrà altre recorregut que el minut de glòria que proporciona un titular als mitjans de comunicació.
Ben mirat, es tracta d’una altra ocasió desaprofitada. No crec que la funció de la sindicatura de greuges sigui fer bons titulars, al contrari. Si hi ha abandonament escolar és perquè creix i s’enquista la pobresa, germen de totes les desigualtats en les diferents etapes educatives. Treballar amb l’administració per resoldre-les és la seva funció, des de la denúncia però també amb el rigor, l’escrupolositat i la discreció que requereix una problemàtica essencial pel futur de Catalunya com és l’educació de les futures generacions. Convé que la realitat prevalgui, encara que sigui reiterativa i en una època sotmesa al dictat de les emocions poc cridanera, abans de caure en la temptació del bon titular, efectista però de curta volada.
Hah, una altra proposta per a resoldre el problema de l’absentisme escolar! Emocionant, com sempre. L’única cosa que ens queda ara és mirar endarrere com a Portugal, que és quan més fàcil és emmirallar-se. L’edatisme, ja saps, és un greu problema, però no crec que substituir els pares pels professors com a tutors sigui la solució més senzilla. Però jo sé que el que m’agradaria és un titular digne d’aquesta iniciativa, perquè després de tot, la sindicatura de greuges també ha de fer bons titulars, no només resoldre problemes greus.