La filosofia, entesa com una matèria que incita a la reflexió i desperta l’esperit crític, no gaudeix de bona salut. S’imposen els algoritmes, les solucions ràpides i sense matisos, el fals rigor científic entès com l’antítesi de l’humanisme. La pèrdua de pes específic i d’hores en els estudis de Batxillerat és el millor exemple de la desprotecció en què es deixa a l’alumne sotmès a una cultura resultadista que sovint deriva en frustració.
Així estem, tot el que no es pot traduir en xifres ni sotmetre al dictat de l’algoritme entra en el món de les coses innecessàries i se’n qüestiona la utilitat. Quina bestiesa? L’exemple de que vivim en una disfunció permanent el tenim en les proves d’accés a la universitat (PAU) que aquests dies se celebren a tota Espanya. Per primera vegada, l’exàmen té en compte la capacitat de l’alumne per interrelacionar fets a més de la part memorística i es valora, amb la possibilitat de restar de la nota fins a dos punts, una bona redacció, l’estructura gramatical del text, la capacitat per a exposar un fet o una idea i la quantitat de faltes d’ortografia.
A mi la preocupació i sorpresa pels nous criteris em provoca estupor. Tan mal preparats arriben els futurs universitaris que els hi és un problema aplicar tècniques de redacció tan bàsiques com òbvies? No m’estranya. En el meu món, el del periodisme, he compartit feina amb professionals i he vist estudiants en pràctiques incapaços de fer una redacció amb un mínim de rigor i comprensió. Els mancava allò tan simple com estructurar una frase amb aquella fórmula essencial que passa per saber situar primer el subjecte, després el verb i a continuació el predicat.
No em vull ofuscar amb una realitat que despesa els mínims de la decència acadèmica. De tant en tant, però, hi ha mostres d’esperança i es fan discursos de resistència impensables en el món de la quadrícula algorítmica. Dilluns al Palau de la Música Catalana es va fer l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres catalanes al filòsof Pere Lluís Font. És el primer guardonat en aquesta matèria d’entre el 56 reconeixements anteriors.
Vaig seguir l’acte per televisió i per un moment, sol i a casa, em vaig imaginar per les intervencions i al marge de la parafernàlia d’un acte institucional d’aquelles característiques que era enmig d’una trobada de joves contraculturals tan freqüents a les dècades dels anys 70 i 80 del segle passat, quan encara tot era possible i les esperances de canvi no havien superat el llistó del desencís. Escoltar el paper que té la llengua catalana en la definició de la personalitat de Catalunya, parlar d’eficiència i de complicitat per a corregir la davallada en l’ús social del català, defensar la filosofia com una manera de conrear l’esperit, treure de la filosofia i de la cultura maneres per blindar-nos de la dictadura dels estereotips, convertir-les en la medicina que evita ser més fràgils i vulnerables i en la via per a obtenir recursos que dissipin discursos d’odi, frenin la ruptura de vincles comunitaris i l’abandonament de valors ètics fonamentals va suposar, tot plegat, un bri d’esperança i pensar que no tot està perdut.
Tant de bo l’humanisme que traspua la filosofia, l’ús i el seu coneixement no quedin relegats i sigui matèria essencial en l’àmbit educatiu. Guanyaríem ciutadans molt més preparats intel·lectualment i que no es deixen engalipar pels estafadors de la paraula.