Com estic vinculat a l’àmbit de l’educació des de fa anys, per a mi les pautes del calendari són les del curs escolar. Així, a l’entorn de Sant Joan, o en el cas dels agnòstics i descreguts quan comença el solstici d’estiu, dono per finalitzat el període que va començar al setembre i en aquest recés, amarat per la suor de les calors primerenques que a causa del canvi climàtic ens recorden que som matèria fonedissa, em disposo a fer balanç dels mesos que m’han precedit.
Quan un fa aquest exercici de recopilació memorística és indefugible que hi hagi una barreja d’experiències personals i de circumstàncies externes que ens condicionen i ens influeixen en l’estat d’ànim, sotmès darrerament a una inacabable muntanya russa que combina sensacions i realitat en una roda sense fi.
No cal buscar explicacions a fets que per la seva magnitud ens depassen. Un, i suposo que com jo més gent, comença a estar saturat de catàstrofes i de grans notícies que amb una dinàmica persistent apareixen diàriament als mitjans de comunicació. No convé menystenir-les, però l’aparició constant i metòdica aboca a una insensibilitat perillosa. Sense banalitzar, convé de tant en tant parar per no quedar atrapats en un neguit capaç d’alterar l’equilibri dels més calmats.
Per sort a taula i entre els amics aquestes notícies que se suposa que han de ser determinants pel nostre futur es comenten cada cop menys. Optem, i és d’agrair, per parlar de les inquietuds i experiències que formen part de l’exercici de viure. No crec que aquest defugir dels fets que per un historiador s’emmarcarien en el llistat de moments històrics sigui una mostra d’irresponsabilitat, al contrari, ho interpreto com una manera subtil i eficaç de protecció, propi d’un ancestral manual de subsistència.
Josep Pla, en una da les entrades del seu ‘Quadern gris’, afirma que els catalans, al contrari d’altres cultures europees, som de celebrar sants. Ens agrada la litúrgia encara que de tant en tant ens perdi l’estètica, prestant més atenció a la ferramalla que conforma l’embolcall que al mateix contingut. Però Sant Joan, i així ho penso, trenca amb aquesta tradició secular que obliga a mirar de manera obsessiva les flamarades d’un infern immisericordiós que alimenta el foc etern on ens diuen que serem consumits si ens apartem del camí correcte.
El foc per Sant Joan serveix per cremar bruixes i mals auguris, per a desprendre’ns dels mobles vells, de les males astrugàncies, de les realitats tòxiques. El celebrem amb una gran festa, menjant i bevent, trobant-nos i gaudint de les petites coses que ens fan ser com som. Quina sort poder tenir un dia al calendari on allò que se’ns ofereix com a rellevant passa a ser secundari. Ens obrim a l’estiu de la millor manera, mirant al futur, com és el cas dels 44.000 alumnes a Catalunya que avui, dimecres, han conegut les notes d’accés a la universitat i planifiquen el seu recorregut acadèmic.
La festa per celebrar el solstici d’estiu permet que tradició i esperança convergeixin en un mateix itinerari lúdic. Per un moment, el foc crema les pors i l’esperit de festa ens fa més lliures. Per un moment, no hi ha ningú que dicti el nostre futur.