DGAIA, la mesura del Govern Illa

Al novembre del 2023, la institució del Síndic de Greuges de Catalunya va presentar un informe de 237 pàgines que feia referència al funcionament de la Direcció general d’atenció a la infància i adolescència (DGAIA) que incloïa un conjunt de propostes per abordar la protecció dels menors sota l’empara de la Generalitat. No era el primer, ja n’havia fet d’altres des del 1999. En aquest darrer, amb el títol poc periodístic de ‘Desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i adolescència’, feia especial incidència en dues idees clau que en el context actual encaixen perfectament. La primera és que el sistema de protecció de menors en risc no s’ha de fonamentar en ‘separar per protegir’ sinó en ‘prevenir per protegir’ i la segona que qualsevol política pública en un àmbit tan sensible com aquest s’ha d’abordar des del treball coordinat de diferents ‘àrees’ (serveis socials, educació, mossos, salut i administració local) que amb criteris similars i operant en la mateixa direcció configurin un ‘sistema integrat de protecció a la infància’.

El cas d’una menor de 12 anys, tutelada per la DGAIA, víctima d’explotació sexual per una xarxa de pederastes i dos informes de la Sindicatura de comptes i de l’Oficina antifrau que analitzen, el primer, possibles irregularitats en el procediment de concessió de contractes a institucions privades encarregades de fer el seguiment dels menors que empara l’administració catalana i un segon que investiga l’ús correcte i la destinació dels recursos corresponents ha fet saltar pels aires el sistema de protecció a la infància a Catalunya. Una patata calenta de la qual tothom d’aquest món estava advertit i que mostra la imperícia i la falta de reflexos de la Consellera de Drets socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, en una qüestió tan sensible.

Es tracta de la primera gran crisi del govern de Salvador Illa, que en cap cas pot justificar en una manca de competències, i de com de difícils es poden posar les coses si a la màxima de la prudència no s’afegeix determinació. Perquè en el fons el que cal és arribar allà on sigui necessari per arreglar un desgavell que persisteix des de fa anys i del qual se’n deriven unes responsabilitats, al menys polítiques, amb noms i sigles perfectament identificades.

Després d’un silenci clamorós de la conselleria davant el degoteig de notícies, fa uns dies la titular del departament va convocar als mitjans de comunicació per mirar de frenar la situació descontrolada. El motiu: anunciar el canvi de nom de la direcció general per afegir-hi el concepte prevenció i protecció a les sigles, comprometre’s a un increment de personal a dos anys vista i reorganitzar les competències per evitar que qui decideix els mecanismes de tutela del menor i escull l’entitat que s’encarregarà de la tasca no disposi de les claus de la caixa que administra els recursos.

En un primer anàlisi entitats i treballadors socials han posat èmfasi que l’anunci no vagi acompanyat de la memòria econòmica per a determinar amb quins recursos es compta, el veritable camp de batalla de les polítiques socials, tot i que en un gest de prudència i de correcció s’apressin a dir que la música de la partitura (l’anunci de les propostes) sona bé quan tothom sap que es tracta d’una frase estàndard per no ferir l’interlocutor a l’espera d’entrar al fons de la qüestió.

La voluntat de canvi i la determinació del nou Govern de Catalunya, progressista, socialdemòcrata i d’arrel cristiana, es visibilitzarà el pròxim dia 11 al Parlament quan la consellera Martínez Bravo comparegui davant dels diputats per explicar-se. Allà tots tindrem la mesura de si hi ha un govern disposat a arribar allà on calgui, com va dir el propi president, encara que això suposi indisposar-se amb un dels socis d’investidura.

TV-3, l’art de mirar-se el melic

Si l’entrada en funcionament del 2CAT, el nou canal de RTVE que emetrà íntegrament en català, ajuda a dessacralitzar TV-3, fer que toqui de peus a terra, esperona als seus professionals massa acomodats a l’empara de la lletania de som sempre els primers, incentiva una gestió més eficient dels recursos públics, serveix per renovar i arriscar en la promoció de nous formats televisius, acosta l’oferta en llengua catalana a una franja de població que se sent exclosa per anys i anys de desídia, augmenta les possibilitats de treball a empreses i productors audiovisuals, renova l’estoc de cares i permet descobrir nous talents periodístics i televisius, ofereix una imatge més diversa de Catalunya apropant-nos des de la proximitat a realitats territorials ara ignorades, agilita els procediments d’adaptació a les demandes dels nous públics televisius i, en definitiva, actua com un potent i útil servei públic benvingut sigui el canal que s’anuncia per la tardor.

Pot semblar que aquests desitjos siguin una carta als Reis i no ho amago. En tot cas, no m’allunyo massa dels principis ni de les intencions que van inspirar l’arrancada de TV-3, ara fa més de 40 anys. No hi ha res de nou, senzillament uns criteris que van servir en aquell moment, l’Onze de Setembre del 1983, dia de la primera emissió encara en proves, per què la cadena obri’s una escletxa en el monopoli de TVE, tingués el suport de la gran majoria de la població i demostrés que si hi ha voluntat, talent, ganes d’innovar i disposició dels poders públics de deixar en mans dels professionals allò que saben fer es pot aconseguir l’èxit i superar les traves que alguns com José María Calviño, aleshores director general de la cadena pública espanyola, posaven amb l’esperança que TV-3 fos només una cadena antropològica, dedicada a emetre sardanes i castellers, i fracassés.

Fetes aquestes consideracions, que hi hagi un canal íntegrament en llengua catalana, amb cobertura a tot el territori de Catalunya i amb múscul econòmic, experiència i mitjans humans i tecnològics per assegurar-ne el desenvolupament posa fi a una anomalia en l’espai mediàtic català, fomenta el pluralisme i ara només cal saber quina és la proposta dels nous responsables de la cadena.

A la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), òrgan gestor de TV-3 i Catalunya Ràdio, l’anunci del nou canal, que parteix d’una decisió política, l’agafa amb el pas canviat, després de que hagi hagut de retardar per problemes tècnics la remodelació dels informatius prevista per la primavera i amb uns directius a la televisió i a la ràdio afeblits i qüestionats després de l’informe de la Sindicatura de Comptes que posa en dubte la seva tria pel que fa a la transparència en el nomenament i a la ponderació de mèrits per assumir el càrrec, que troba inadequats que se sobrepassin els límits de sou d’alts càrrecs d’acord amb els criteris fixats per la Generalitat, que censura el mecanisme de cobrament de complements retributius per objectius comercials, que retreu a la corporació que hagi donat llum verda a un conveni laboral que avala un número d’hores de treball per sota del que estableix la normativa i a més que no disposi de la relació de llocs de treball ni hagi redactat l’Esquema nacional de seguretat.

Fa uns dies, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’organisme que fiscalitza els continguts dels mitjans públics catalans, feia una advertència curiosa. Demanava explicacions a TV-3 del perquè en la informació del Sant Jordi de l’any passat havia dedicat el 22% del temps a promocionar autors de la pròpia cadena en detriment d’altres. La dada, si no fos perquè és certa i està ben argumentada, podria servir com a metàfora de l’art de mirar-se el melic.