Escric mentre els carrers es comencen a omplir de gent. Hi ha alegria i ganes de celebració. El dia acompanya i la Diada de Sant Jordi s’incrusta en el calendari com un toc d’atenció. És el dia del llibre, però sobretot és el dia de la creativitat, de la llibertat que es concentra entre els milers de propostes literàries que inciten a obrir-nos al món i a desfer els dracs malèfics que volen fer-nos la vida impossible. I és el Dia de la rosa, símbol de l’amor i de la fraternitat.
Sant Jordi ens abraça, mentre el món mira al Vaticà. La mort del Papa Francesc és un punt i apart. El capítol decisiu d’un llibre de referència que marca un abans i un després, que serveix per desxifrar un missatge transformador, que no deixa indiferent a ningú, que parla des d’una perifèria social cada vegada més desatesa i amagada, que obliga a pensar i defuig l’adoctrinament, que es transforma en un brot d’esperança fins i tot per els no creients, un missatge secular en un entorn ple d’incerteses.
Ara que els mitjans de comunicació i els especialistes repassen mil·limètricament cadascuna de les decisions del Papa Francesc li hem de reconèixer que era un gran comunicador, que sabia com arribar a la gent i exposar amb un llenguatge planer i pròxim les grans idees que identificaran el seu pontificat. Era empàtic i amb aquesta manera de fer atreia fins i tot als refractaris a qualsevol pensament que pugui sorgir d’una església institucional massa temps centrada en impartir doctrina i mantenir les formes que d’oferir respostes i expressar solidaritat davant les injustícies reals i humanes.
És aquesta manera de fer que va convertir Bergoglio en un líder mundial, capaç de resignificar paraules com pobresa, justícia, igualtat i acollida. Parlava pels seus i per la resta, diria que més pensant en els altres que en aquells que, d’entrada, saps que ja no cal convèncer-los perquè són dels teus.
Va ser clar en qüestions cabdals que generen controvèrsia social i política, divisives, que fixen la frontera de la dignitat humana: defensa dels més vulnerables, obertura i acollida als migrants, crida a la pau, advertència sobre les conseqüències del canvi climàtic i un posicionament ferm i clar en contra dels propagadors d’idees totalitàries i neoliberals que utilitzen el subterfugi de la llibertat individual i dels efectes guaridors del mercat per beneficiar a poderosos i deixar indefensos als pobres.
Les paraules importen i més en un moment que la necessitat de projectar certeses es converteix en un reclam, en una demanda de la societat, i quan veiem que en un parany de fantasia dialèctica el missatge es converteix en un joc brut de falsedats, en mera propaganda, sense importar les conseqüències personals.
Conscientment deixo de banda altres qüestions vinculades amb la moral i sobre les quals l’Església catòlica segueix sense oferir respostes clares i contundents: la pederàstia i els abusos a menors, la igualtat entre home i dona en el si de l’estructura eclesial, el celibat i el reconeixement de la diversitat sexual i tot el que implica. En definitiva, ombres d’un llegat que també serà sotmès a l’escrutini humà com qualsevol altre.
I ara què? És la gran pregunta de moment sense resposta. Dependrà del successor, de la cúria, dels interessos creuats que conflueixen en el procediment per escollir un nou Papa. L’Església catòlica, sense un certificat de transparència, és una democràcia imperfecta, un interrogant. Podem simplificar la realitat com una pugna entre reformistes i conservadors i establir bàndols a dreta o esquerra, tot massa superflu i imprecís.
Però descomptada aquesta classificació semàntica, al món li convé que el llegat de Francesc pervisqui i avanci. És un contrapès necessari davant l’onada populista que amenaça destrossar avenços socials i menysté el respecte a la dignitat humana aconseguits amb l’esforç de milers de persones anònimes.
Necessitem veus globals capaces de fixar límits al despropòsit que emergeix de les noves formes de totalitarisme que uitilitzen la paraula i les institucions per convertir la justícia social i el respecte a la dignitat humana en una andròmina sense valor. És aquesta raó, ser una veu contundent contra el tecno-autoritarisme i la demagògia, que el llegat de Francesc transcendeix els límits de la seva pròpia Església. Com la Diada de Sant Jordi que sobrepassa les 24 hores del dia per amarar-nos a tots de llibertat.