Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia al 2008, ha escrit la seva darrera columna al diari ‘The New York Times’. Krugman és una de les veus de referència a l’hora d’analitzar l’impacte de les polítiques econòmiques neoliberals a la societat. Crític amb el governs de Trump i George W. Bush, va tenir un posicionament rellevant amb l’esclat de la crisi del 2008 i d’oposició a les polítiques d’austeritat que es van implementar a Estats Units i Europa en considerar que amb elles qui pagava la factura de l’especulació i de l’avaricia financera eren les classes mitjanes i les més precaritzades de la societat, a més d’engrandir les desigualtats entre rics i pobres.
En la seva darrera columna, l’escrivia des de gener del 2000, el Premi Nobel parla de ressentiment, de desesperança i de la sensació de desànim que es percep a la societat. Només cal mirar al nostre entorn. Desànim sobre tot dels sectors de població que viuen en la incertesa, fins al punt de votar opcions extemporànies que abanderen solucions que van en contra del seus propis interessos, i desànim entre les denominades elits progressistes incapaces de trobar la manera que els permeti recuperar la iniciativa i promoure una agenda de progrés social i polític com la que hi havia fa 25 anys.
Si parlo de Krugman és perquè la seva reflexió traspassa els límits particulars de l’articulista que s’acomiada dels seus lectors i permet analitzar l’entorn més proper. Com als EUA, la demagògia dels ressentits forma part de l’escenari polític i això que objectivament amb governs de centre esquerra a Espanya i a Catalunya la possibilitat que prosperin iniciatives destinades a reduir les desigualtats tenen un terreny abonat i més planer.
Cada vegada, tot i l’experiència personal, em costa més convèncer als meus interlocutors, fins i tot aquells que hi estan més predisposats, de la necessitat d’iniciatives progressistes, com la manera més democràtica de treballar a favor d’objectius que preservin la dignitat de les persones.
Entre els convençuts perquè els domina el desànim i sembla que hagin tirat la tovallola i entre els que tenen dubtes perquè els és més fàcil justificar-se, mentre utilitzen els mateixos arguments de la dreta i de l’extrema dreta quan parla d’ineficàcia de les institucions, soscava les bases de la democràcia i considera que tots els representats polítics són una colla de mediocres que només busquen l’interès propi.
El més procupant és que d’exemples no en falten, veien les declaracions que a diari mostren els mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en el xantatge permanent que dirigents independentistes catalans de Junts i d’ERC practiquen amb el govern de Pedro Sánchez tot i haver-li donat suport fa un any en la investidura o la insensatesa d’alentir, en el cas del govern Illa, uns pressupostos que la societat catalana espera per a resoldre les necessitats més immediates.
No sé si aquesta forma de comportar-se és immaduresa o mediocritat, tant s’hi val, però la conclusió és la mateixa. Juguen amb foc i fonamenten la seva impotència amb excuses de mal pagador i jugades d’astúcia per obtenir un fals protagonisme, sense adonar-se que per aquest camí acabaran cremant-se ells i socarrimant, si no ho estan ja, els ciutadans que diuen defensar.
Temo que no siguin conscients que per aquest camí, com descriu Krugman, faciliten l’arribada de nous Trump, això sí en versió casolana i amb noms alguns d’ells molt nostrats, per què no es pugui dir que han perdut les essències.