Em vaig quedar enganxat a la pantalla des de les primeres seqüències del documental ‘Mr. Nobody contra Putin’, per la denúncia, el coratge i el risc que implica la gravació, la valentia del mestre Pavel Talankin, un professor de primària ben considerat a l’escola de la ciutat russa de Karabaix als Urals, i per la ignomínia del poder, representat per Putin, que sense miraments i amb la força de la por manipula i militaritza als alumnes per justificar la injustícia de la guerra a Ucraïna.
El documental ha rebut un merescut Oscar i Talaskin, que el va recollir juntament amb l’equip de producció i viu a l’exili amb el temor que les autoritats russes atemptin contra la seva vida per posar al descobert la cara més fosca de la dictadura, es va dirigir en rus a l’audiència: ‘Stop a totes les guerres d’una vegada’.
La història de Talankin i la determinació per gravar i denunciar el règim dictatorial de Putin serveix també de reconeixement a la tasca de milers de mestres que s’enfronten a les complexitats de la societat actual i molt més quan les circumstàncies se’ls giren en contra i una onada revisionista burxa per reescriure el significat de valors com el de la llibertat, el de la igualtat i el del respecte a la persona i a l’entorn. Pavel Talankin fa la seva tasca, es rebel·la contra la imposició de directrius contràries a les bones pràctiques educatives, sabent com li adverteixen els seus companys que posa en risc el futur professional i que pot rebre possibles represàlies, i es manté ferm en la denúncia fins que la situació es converteix en insostenible i creix el context advers i opressiu.
El documental és un acte de resistència com ho és la tasca de mestres i professors a casa nostra que han de treballar en una conjuntura en la qual s’expandeix la complexitat a les aules, la desigualtat vestida amb la capa de la pobresa arriba a xifres escandaloses i on cada vegada hi ha més ciutadans que menystenen la feina dels docents. Les vagues i les concentracions al carrer d’aquests dies a Catalunya són un viu exemple d’aquesta deriva.
Podem discutir els mètodes de la protesta, l’oportunitat dels talls de carreteres i les afectacions a la mobilitat o si és realista una nova vaga en el sector de l’ensenyament, però la gran majoria estarem d’acord que avui fer de mestre a Catalunya no és una feina senzilla. Acotar el debat a xifres, a la disponibilitat de més recursos i descuidar que el que convé, a més de dotacions materials i millores econòmiques, es rehabilitar la figura del mestre i reivindicar el bon funcionament del model propi d’ensenyament públic no hauria de passar per alt en una societat que a més de formar a les noves generacions aspira a fer-los dipositaris d’aquells valors que blinden la dignitat de la persona.
Per assolir aquests objectius sobren els tacticismes d’alguns partits polítics, posicions maximalistes que fomenten la confrontació amb l’administració, la superficialitat dels egos sense recorregut i les declaracions maximalistes. Cal tornar a situar l’escola pública en l’avançada de la gestió política. És el que reclamen els ciutadans als diferents sectors implicats i principalment al Govern de Salvador Illa, amb la convicció que una oportunitat com aquesta, la d’enfortir posicions, dignificar la professió, apuntalar el sistema públic i aixecar un mur contra el revisionisme excloent, no pot esperar més.