La normalitat del franquisme 

Per algú aquest títol pot semblar poc adient, però com d’altres dictadures el franquisme va intentar per la força i despreciant les persones impulsar una normalitat, la dels vencedors de la guerra, que la societat espanyola i catalana va haver d’assumir i a aprendre a conviure-hi per què no li quedava altre remei. Allà on aquesta normalitat franquista es va viure d’una manera més descarnada va ser en petites i mitjanes poblacions que havien viscut l’alenada democràtica de la Segona República i que de cop i volta, extenuades pel desastre de la guerra civil, es van trobar que se’ls imposava un model social que alterava costums i convivència i fomentava la repressió indiscriminada.

Com totes les dictadures, el franquisme va crear el seu propi llenguatge amb el que intentava envernissar la repressió, un conjunt de paraules aparentment desposseïdes del veritable significat i del que s’hi amagava en cadascuna d’elles. És la vella tàctica dels opressors: esborrar el passat, prometre un nou model social, escanyar al dissident. Es tractava, i es tracta per part d’ideologies que menystenen la democràcia, de crear un imaginari i que aquest imaginari penetrés en el dia a dia de la ciutadania: en definitiva, ajustar el nou ordre els paràmetres de la quotidianitat.

Ara ens trobem amb persones, moltes joves, que banalitzen el franquisme i que no veuen perill en cedir parcel·les de llibertat personal i col·lectiva, que no els interessa el passat, batalletes de gent gran diuen, i que fantasiegen amb la necessitat de líders autoritaris. Per aquestes raons convé que demòcrates, administracions públiques i promotors de la memòria històrica ajudin a recordar els detalls d’aquella memòria col·lectiva per mirar de frenar alternatives abominables.

D’això va l’exposició ‘La dictadura quotidiana. Viure sota el franquisme’ al Cèntric. Espai cultural de El Prat de Llobregat, que explora l’impacte de la dictadura en aquesta ciutat del Baix Llobregat. És un relat local, perfectament identificable per una part dels ciutadans de la població, però extrapolable al conjunt de la ciutadania.

El franquisme, com tots els règims autoritaris i els autòcrates coberts amb la capa del populisme més barroer, no va tenir miraments en modelar la vida de la gent, sobre tot de les dones, obligades a la submissió davant el marit i cap de família, limitades en l’accés al mercat laboral, recloses a casa i per tant sense autonomia econòmica per a decidir el seu propi destí i silenciades a l’hora de denunciar agressions de violència domèstica que la llei no reconeixia.

Era un règim que s’acarnissava en les persones mentre imposava la censura a llibres i pel·lícules i en limitava l’accés, restringia el dret a viatjar, descuidava l’escolarització, desatenia la construcció d’escoles públiques i centres sanitaris, castigava les relacions fora del matrimoni entre persones adultes, obligava amb la complicitat de la jerarquia catòlica a seguir determinades pràctiques religioses i exigia cada any canviar la programació de ràdio i televisió durant els dies de setmana santa.

Fa uns dies, l’advocada i defensora dels drets de les persones i de les dones Magda Oranich, comentava en la presentació del seu llibre de memòries ‘Totes les batalles’, que convindria explicar als joves i a aquells altres que banalitzen el franquisme i són partidaris de mesures autoritàries que degraden les persones què era i què suposava viure sota la dictadura de Franco i com actuava per canviar la vida de milions de persones.

La dictadura franquista va anul·lar llibertats individuals i col·lectives, va prohibir el dret d’associació, partits i sindicats, va reprimir amb violència la dissidència, torturar a persones pel simple fet de discrepar o únicament per reclamar millores salarials i escoles dignes, fins als darrers dies va matar i va voler condicionar la intimitat personal sense miraments ni fre.

Per aquestes raons l’exposició de El Prat ‘La dictadura quotidiana’ és útil en aquesta tasca pedagògica de desemmascarar qualsevol autoritarisme vingui d’on vingui.

Virtuts cristianes

La jerarquia eclesiàstica espanyola que va ser un dels grups més influents de suport a la dictadura franquista, que va avalar i va incentivar la repressió fins propiciar condemnes de mort contra defensors de la democràcia i de la llibertat, que va jugar un paper clau en l’adoctrinament escolar i en la moral de la població, que durant anys no va tenir cap tipus de mirament en justificar les atrocitats del dictador ‘por la gracia de Dios’ i el va protegir sota el pal·li eclesial i que només per tots aquests antecedents hauria de mantenir un paper discret en l’aniversari dels 50 anys de la mort de Franco ha decidit alçar la veu, no per demanar perdó i fer autocrítica que és el que afegiria dignitat a qualsevol col·laboracionista del règim sinó per denunciar que les lleis que busquen recordar i dignificar la memòria de les víctimes de la ignomínia franquista, restablir la veritat i frenar el revisionisme històric són un instrument de ‘polarització ideològica’ al servei d’interessos polítics del present i pequen de biaix ideològic. I atribuint-se una funció pastoral impròpia i que va més enllà de la catequesi religiosa demanen als promotors de les lleis ‘purificar la memòria’ i aprofundir en la reconciliació com si els separadors fossin les víctimes.

La reflexió pública del president de la Conferència episcopal espanyola, Luis Argüello, ara i en les circumstàncies actuals, freguen la indecència i podríem encabir-les en el grup format pel 21,3% de ciutadans que en una recent enquesta del CIS opina que la dictadura va ser ‘bona’ o ‘molt bona’. Tinc amics catòlics que segur que escoltant aquestes paraules se’ls han regirat els budells, però allà estan les declaracions eclesials com la mostra d’una església irreductible que 50 anys després de la mort del dictador i amb els antecedents descrits segueix sense assumir amb clara autocrítica la seva responsabilitat històrica durant el franquisme.

Recordar que fa 50 anys del 20-N dóna per a molt i la prova és l’interès que suscita la data i les dinàmiques socials i polítiques que es van activar amb la mort del dictador. En unes altres circumstàncies, les paraules del bisbe Argüello s’afegirien als centenars de pronunciaments d’aquests dies. L’anormalitat és que pronunciades amb el to en que les ha dit i amb el transfons polític que desprenen mostren que per alguns tancar les ferides del franquisme és un exercici innecessari.

Pels desapareguts i els represaliats, per les seves famílies i descendents a qui el règim els va negar la dignitat que mereix qualsevol persona, afirmacions com aquestes són una ofensa i s’alineen amb el revisionisme històric que treballa de manera incansable per construir murs de silenci i edulcorar veritats incòmodes de la història recent espanyola.

Precisament perquè la ferida segueix oberta i cal tancar-la, perquè cal advertir dels perills de l’autoritarisme, tenen sentit les lleis de memòria democràtica i de memòria històrica. Aprovar-les i defensar-les no és un acte d’oportunisme polític, com insinua Argüello, sinó d’estricta justícia, aquella que demanen els milers de persones que encara avui busquen els cossos del seus familiars enterrats en fosses comunes durant la guerra civil, els que expliquen la veritat de la repressió i com és viure sense llibertats, per denunciar als qui saltant-se el marc constitucional fan enaltiment de la dictadura i per a divulgar els valors democràtics davant els intransigents.

No hi ha reconciliació sense reparació i ho saben perfectament als revisionistes del PP i Vox, la dreta i l’extrema dreta autoritària, quan decideixen frenar les lleis de memòria i es neguen a mirar el passat amb criteris de democràcia i de llibertat. Argüello i la jerarquia de l’Església espanyola han pres una posició clara a favor d’aquests plantejaments, han oblidat que la contrició i el penediment, la dignitat i la justícia i la humilitat que és el contrari de la supèrbia també són virtuts cristianes.

Defensar la democràcia

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre ‘Franquismo: anatomía de una dictadura (1936-1977)’, un estudi acadèmic impulsat, entre d’altres, pels catedràtics d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Carme Molinero i Pere Ysàs. La professora Molinero va justificar el volum com una contribució a superar la ignorància que hi ha aquí i fora d’Espanya de l’impacte que va tenir en la societat espanyola la manca de llibertats i la repressió perpetrada per una de les dictadures més llargues del segle XX a Europa.

El fet que el dictador morís al llit, que la caiguda del règim no es produís a conseqüència d’una sublevació militar com la que hi va haver uns anys abans a Portugal i que la transició a la democràcia s’iniciés amb un pacte entre representants de l’antic règim i les forces democràtiques han tret llustre èpic a un procés per sí mateix rellevant i que es tradueix en el règim de llibertats que empara la societat espanyola en aquests moments.

La historiografia ajuda a fixar el moment històric, forneix d’explicacions a fenòmens complexos pels quals no hi ha un relat lineal i permet, en el cas dels resistents i dels moviments socials que van lluitar contra el franquisme, apuntalar les bases del reconeixement ciutadà que la dictadura els negava i combatia. Impulsar la memòria democràtica és essencial en aquesta tasca, sabent que només hi ha llibertat quan preval la veritat. El revisionisme que impulsen moviments autocràtics i d’extrema-dreta és un exemple clar de la necessitat de perseverar en el camí, epicentre d’una batalla cultural entre autoritarisme i democràcia.

Com és habitual en actes d’aquestes característiques sorgeix l’interrogant de què fer per comprometre als joves en la defensa dels valors democràtics i per  a contrarestar el pes creixent de qui opina, sobre tot entre la franja de edat de 18 a 25 anys, que en determinades circumstàncies són preferibles solucions autoritàries a la democràcia. Com no hi ha una resposta única, la sensació final amara frustració.

Què hi podem fer? Aquesta és la pregunta clau que planteja el desideràtum. Sovint, inconscientment o amb actitud frívola, hem subestimat la història recent. La prova són els currículums dels estudiants de secundària i batxillerat del nostre país, on l’explicació del franquisme apareix de manera raquítica entre les matèries d’estudi. Alarma entre els experts la ignorància d’aquest període, per les conseqüències directes que té en la defensa de la democràcia, però costa posar-hi remei.

El fet és que la història, com la filosofia que esperona la reflexió i el diàleg, no és una assignatura de llustre en el temari escolar. Ens precipitem en donar valor absolut a la tecnologia amb el fals convenciment que saber-ne més, tenir aptituds, és la via adequada per a preparar les noves generacions com a ciutadans davant el món. Acceptem una visió unívoca de la digitalització, sense advertir que darrera dels innombrables avantatges hi pot haver un biaix de classe, d’identitat o de coneixement que acabi limitant la plena ciutadania.

Cada dia s’incrementen les persones, més sovint del que ens pensem, que posen en dubte la conveniència de recuperar la memòria històrica, sense assumir que aquesta actitud és un camí planer que destrueix els fonaments de la democràcia.

La resposta hauria de ser: necessitem conèixer el passat per defensar la democràcia i la llibertat.