Quan hi ha tant per remenar i triar és difícil un moment de tranquil·litat. El cert és que els missatges no poden ser més descoratjadors. Em connecto a les xarxes i comencen a saltar les alarmes. Les borses cauen, els atacs a l’Iran i al Líban ja no són una campanya de quatre dies, com anunciaven els dos piròmans Trump i Netanyahu, sinó que segueix escalant amb violència i sense aturador. La percepció és que d’aquesta en sortirem més pobres, creixeran les desigualtats i sotmetrem a una tensió extrema unes institucions creades per dialogar i facilitar els acords fins a convertir-les en simples decorats de cartró pedra.
Hi ha qui es consola. A França, en unes eleccions municipals molt disputades, l’esquerra i les forces progressistes aguanten l’envestida de l’extrema dreta, sobretot a les ciutats més emblemàtiques, i en clau local les previsions turístiques per Setmana Santa són positives amb un increment de reserves de ciutadans estrangers que veuen Espanya com una opció refugi entre tantes incerteses provocades pel conflicte bèl·lic al Pròxim Orient.
Podríem dir que estem en una giragonsa, de les moltes, en que s’ha convertit el ‘dragon khan’ de la política internacional amb ramificacions casolanes. Fins i tot sembla que els idus reaccionaris hagin volgut afegir una nota grotesca amb la decisió de Trump de col·locar als jardins de la Casablanca una estàtua de Colom, símbol de la colonització espanyola a Amèrica Llatina, un fet que farà feliç a Isabel Díaz-Ayuso, que cada dia dona un pas més per a convertir-se en la caricatura castissa i perversa de la Marianne però de les forces ultra-reaccionàries espanyoles que han posat el crit al cel per què Felip VI ha reconegut públicament que potser en aquella croada evangelitzadora, així la qualificaven durant el franquisme, hi va haver moments de violència injustificada, massa sang i destrucció innecessària per robar i obtenir sense escrúpols gran beneficis en nom de Déu.
I enmig d’aquesta conjunció maligna i de qui no li importa reescriure la història ha sorgit una notícia que bascula entre el riure i el plorar. Als responsables de l’emissora Flaixbac se’ls va acudir preguntar a joves de secundària catalans que assistien al Saló de l’Ensenyament a Barcelona si sabien o podien dir quin és el nom del president de la Generalitat. Si alguna ment recargolada hagués ideat una manera de deixar en evidència l’adversari polític no li hagués sortir tan bé. Cap ho va encertar, ni per aproximació, fins al punt que un d’ells va dir convençut el nom de Salvador Dalí, una confusió que diu molt de com està el sistema educatiu al nostre país.
Aquesta incursió demoscòpica m’ha fet pensar què li passa a Catalunya quan entre els més joves, activistes de les xarxes socials i tots quan se’ls pregunta preocupats pel seu futur, no saben qui hi ha al capdavant del govern que vetlla per l’educació, l’accés a l’habitatge, la seva salut i la dels seus progenitors i la mobilitat, per citar realitats prou conegudes, ni que sigui per llençar contra el president de la Generalitat la crítica més ferotge i convertir-lo en l’ase dels cops de la seva protesta.
No m’estranya la perplexitat d’Illa en veure les imatges i avançar amb cara de circumstàncies que això no pot ser i s’ha de corregir. A mi m’ha indignat el desconeixement, no tant per com afecta a la imatge del Govern català sinó per què és un símptoma d’ignorància i desinterès, l’adob necessari per què circulin les idees que vesteixen l’onada totalitària que avança imparable.
El Govern català necessita millorar la comunicació i en la selva de notícies en la que ens movem, quan hi ha un ús sense miraments de la retòrica impostada i buida de contingut per part dels dits socis del govern i circulen infinitat de falsedats creuades fora bo que plantés cara a la realitat i forcés al màxim el seu lideratge i la gestió.
Als joves sí que els interessa la política, i si no per què Vox és on pesca seguidors amb més facilitat, qui la dirigeix i com es prenen les decisions. Desconfien, com la resta de la societat, d’aquells que opten per les mitges veritats o fomenten enfrontaments constants i estèrils. Aprecien les opcions que els diuen les coses tal com són i ho fan amb un llenguatge entenedor, clar i concís. Els retreu la crida a la prudència quan amaga dubtes i debilitats i desconnecten davant l’excés de tacticisme, artifici de líders poc sòlids, mentre valoren el compromís i el coratge, dues virtuts que recompensen.
El Govern del canvi ha de fer honor a la paraula que el defineix per dissipar la ignorància dels votants més joves, els destinataris de gran part de les seves polítiques.