Fa unes setmanes vaig assistir a una jornada sobre periodisme rural, amb presència de professionals que treballen lluny de la gran capital i en comarques poc poblades i enfocada a analitzar la viabilitat econòmica dels mitjans en aquests territoris, quina funció juguen a l’hora de crear comunitat i, és una constant, per a reincidir en la percepció que el seu treball per molt bo i interessant que sigui és menystingut per un periodisme capitalí que, opinen, viu d’esquena a l’interior del territori o el percep com un parc temàtic.
La jornada, celebrada a Estamariu, va ser més interessant del que a primera vista preveia. Va servir per tocar totes les tecles d’un món i d’unes empreses en constant evolució, no només com a model de negoci sinó també per la incidència i l’impacte positiu de la digitalització. També es va constatar que el món de la comunicació canvia, que mantenir un periodisme de qualitat i de proximitat és més necessari que mai per evitar ‘deserts informatius’ que poden ser capitalitzats per manipuladors sense escrúpols i que insistir–això és collita pròpia- en la permanent queixa de que el periodisme de la capital, Barcelona en aquest cas, menysté aquest tipus d’iniciatives és com la cançó de l’enfadós sense cap resultat concret.
Com no puc renunciar, ni vull, a la meva condició de ciutadà metropolità, que viu en una ciutat de la perifèria barcelonina i que ha conegut de prop el que es cou a la gran capital en el món del periodisme, he de dir que en algunes d’aquelles reflexions em vaig sentir plenament identificat. Per un moment, semblava que jo també era com els ponents, no tant des del marc professional del qual ara ja estic retirat sinó com a persona amb inquietuds que s’interpel·la i que tracta d’esbrinar perquè costa tant de trencar el mur que limita el cosmos de la informació a allò que passa a Barcelona, com si per conèixer i divulgar altres notícies perifèriques, en el meu cas, abans s’han de tenyir de negre i, per tant, són d’obligada cobertura.
El món de la comunicació a Catalunya pateix, com en altres parts del món, els efectes de les xarxes socials en el consum de notícies. La digitalització ha trencat un model de negoci que se sostenia en la publicitat i en els lectors en el cas dels diaris i ha comportat la precarització dels professionals. Tot i això, les velles i noves facultats de comunicació segueixen expedint títols sense parar, devaluant una professió que cada cop més se sembla a un malalt terminal amb baixes dosis de prestigi i de qualitat acadèmica. L’estocada d’Elon Musk amb la frase ‘you are the media now’, vosaltres poble sou els informadors i per tant adéu als intermediaris per avançar en el coneixement de la veritat, sintetitza aquest final de cicle.
Per això, crec que és un carreró sense sortida plantejar el dilema entre periodisme rural i periodisme metropolità, la vella divisió entre el camp i la ciutat, i toca abordar de manera conjunta com retornar el prestigi al periodisme, amb quines estructures i amb quins formats, amb quines eines i amb quins coneixements, tot per intentar recuperar la credibilitat de la ciutadania i tornar a ser un dels bastions de la democràcia. En aquestes jornades van sortir exemples interessants per recuperar el pols de la professió i del sector, aprofitant les possibilitats de l’entorn digital.
I una reflexió final. Per combatre les ‘fake news’, les falsedats, calen més històries en les quals el ciutadà, rural i metropolità, s’hi vegi reflectit. Tornar a les essències del vell periodisme però amb una visió global.