Aquell interès per escriure cartes intueixo que arriba al final. La lenta decadència de la correspondència que servia per intercanviar notícies, recollir declaracions d’amor, relatar confidències, tancar tractes o comentar fets d’actualitat pot haver rebut l’estocada definitiva si s’estén a altres països la decisió del govern de Dinamarca de que l’empresa pública de servei postal, PostNord, deixi de repartir cartes a partir de l’1 de gener.
Ni cartes ni venda de segells, aquest és el pas definitiu que posa fi a 400 anys d’història i tanca una etapa que ha viscut temps esplendorosos i que l’auge de les noves tecnologies, la immediatesa del whatsapp i la pèrdua del valor de la paraula com a mecanisme transmissor d’idees i de sentiments o per a descriure fets han condemnat a mort.
El responsables de l’empresa fan aquest pas definitiu, que va començar fa mesos amb la retirada de les bústies als carres de les ciutats i dels pobles danesos, per què els números no els surten i no s’albira una mínima possibilitat de que les coses canviïn. Indiquen que si l’any 2000 van repartir 1.400 milions de cartes la xifra va caure als 200 milions al 2024. Ara orientaran la feina al repartiment de paquets, una activitat que es generalitza als països occidentals esperonada per la venda per internet i que amaga la cara més dura d’un capitalisme que desatén la sostenibilitat, se sosté amb la precarietat laboral i creix reduint drets laborals.
Amb la desaparició de l’hàbit d’escriure cartes les futures generacions es condemnen a perdre una gran part de la memòria històrica i un gènere literari que ofereix peces remarcables d’autors consagrats que ajuden a entendre la seva producció, el moment històric que vivien o desacords que plasmaven d’una manera civilitzada en cada una de les missives que s’intercanviaven.
Penso en la correspondència que durant 23 anys van mantenir Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales i que són cabdals per entendre la transformació de la cultura catalana durant el franquisme o les missives que una vegada concedit el Premi Nobel de literatura al 1957 redacta l’escriptor Albert Camus al seu mestre Louis Germain per agrair-li que li inculqués l’interès per l’escriptura i el coneixement literari.
Reconec que escriure una carta o redactar un text no és un exercici fàcil, que requereix temps i que obliga a meditar cadascuna de les paraules. Escriure, encara que sigui amb un to contundent, s’avé malament amb la polarització de la nostra vida diària. Si de tant en tant sorgís un polític escriptor estic convençut que costaria més en arribar al punt en el que ens trobem, on l’arrogància, el matonisme, la manca de consideració amb l’adversari i la ignorància són una petjada habitual que incomoda als ciutadans i provoca que desconnectin de l’enfrontament.
A Dinamarca han fet els pas per què no els surten els comptes i darrera d’aquesta decisió, que s’adopta en clau econòmica, apareix el fantasma de la incultura. Ja no s’ensenya a redactar, a expressar oralment una idea, les presses obliguen a un llenguatge sincopat, empobrit i mancat de recursos.
Redactar, com quan s’està davant un full en blanc o la pantalla d’un ordinador, pressuposa estructurar el pensament, trobar la paraula adequada, fer un exercici de consició i entrenar el nostre cervell per què no caigui en l’apatia i es torni mandrós. O potser així ens volen amb l’argúcia de que som la generació més ben comunicada del món.