La pregunta encara que sembli recurrent no ho és. Es pot parlar el futur quan el 34,7% de la població menor de 18 anys està en risc de pobresa o pateix exclusió social i a Barcelona, la capital de Catalunya, la xifra arriba al 40% d’aquesta franja de població? Podem parlar de cohesió social amb aquests nivells de desigualtat? Quin futur els espera a les noves generacions i com reaccionaran des d’un punt de vista polític i social si les seves perspectives de vida els aboquen a viure en una pobresa perpetua de la qual és difícil sortir?
Tot i que no és la primera vegada i ni serà l’última que aquestes preguntes es posen sobre la taula, la urgència de respostes és cada cop més necessari. Interpel·len a la societat en general, però sobre tot es projecten als dirigents polítics encarregats de plantejar solucions efectives que ajudin a capgirar un percentatge inassumible i escandalós es miri com es miri.
Potser perquè s’acosta el debat anual de política general al Parlament de Catalunya, el primer real del govern de Salvador Illa al capdavant de la Generalitat, i que entre els objectius programàtics de l’executiu català hi ha el foment de la convivència i la reducció de la desigualtat, apareixen als darrers dies propostes impulsades des del departament de Drets socials per abordar aquesta anomalia.
Una d’elles, redactada pel comitè d’experts per la transformació i la innovació social (Cetis), aposta per diferents tipus d’ajuts destinats a les famílies dels menors econòmicament vulnerables, entre els quals, el més cridaner, és una percepció universal en els primers anys de vida de l’infant. Com és el més llampant domina els titulars dels mitjans de comunicació però en la pràctica no passa d’un brindis al sol, ja que, de moment, no hi ha recursos per a fer-lo efectiu ni està clar que l’administració tal com està configurada estigui en condicions d’assumir-ne la gestió.
Només amb aquestes dues consideracions ja queda clar que Drets socials fa un exercici de voluntarisme insuficient per la magnitud de la tasca i exposa la seva solitud en un govern que ara per ara sembla més interessat en acontentar, de moment amb poc èxit, als socis i adversaris polítics que en definir de manera clara i entenedora el projecte polític i el model de societat que vol impulsar pels pròxims anys a Catalunya.
Transcorregut més d’un any des que els socialistes van arribar a la Generalitat, el més preocupant, tal com mostren les enquestes quan es pregunta a la ciutadania que valori l’acció de l’executiu, és que no hi ha una percepció majoritaria de canvi en allò que l’afecta en el dia a dia a banda de bones intencions i de diagnòstics precisos sense continuïtat.
Si no fos perquè seria massa escruixidor i injust podríem dir que la pobresa existeix, amb una afectació directa en la franja d’edat del 0 i 18 anys, però que tot i l’emergència social amb què definim la situació no sembla que hi hagi una estratègia clara de què fer ni de com actuar.
Es fan pedaços, hi ha desconnexió entre departaments, un excés de burocràcia i complexitat administrativa que es vol reduir amb intel·ligència artificial no se sap a partir de quan i al final el ciutadà desconnecta i assumeix que no li queda altra opció que resignar-se. La conseqüència és que poc a poc es dilueix l’esperança del canvi, un mal negoci que convindria redreçar.
Hi som a temps i la primera oportunitat és la del debat parlamentari a primers d’octubre. No pot ser que l’agenda política la marqui l’oposició, per molt necessària que sigui en l’actual correlació de forces parlamentàries. Cal sortir dels plantejaments defensius i exposar de manera clara i entenedora què està disposat a fer el Govern, en el seu conjunt, per redreçar anys d’inoperància i de conflictivitat emocional instigada de manera irresponsable. Cal recuperar el millor de la gestió política per a dignificar la vida dels ciutadans. Cal començar a posar les bases de la Catalunya del futur.