Tothom espera que el cordó sanitari per aïllar a la ultradreta funcioni a Alemanya i que conservadors i socialdemòcrates formin un govern de coalició que permeti sortir de l’atzucat en què es troba el país després de les eleccions de diumenge. Políticament la solució és clara. No sé si hi ha una mateixa certesa entre els ciutadans, atès el número de vots que ha aconseguit la ultradretana Alternativa per Alemanya, segona força política amb un 20,7% dels vots escrutats, el doble dels que va aconseguir fa pocs més de tres anys.
A Espanya, el cordó per aïllar la extrema-dreta ja s’ha trencat amb els governs de coalició entre Vox i PP. I a Catalunya, el debat que han obert dirigents de Junts i entitats independentistes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) plantejant obertament la conveniència d’establir ponts amb Aliança Catalana, la formació que lidera l’alcaldessa de Ripoll Sílvia Orriols, va més enllà d’una tertúlia de cafè. Si no s’atura, l’escletxa que ara s’ha obert –el rebuig de Junts a un front comú per desbancar Orriols de l’alcaldia és l’exemple més clar de la fragilitat del mur de contenció— s’anirà engrandint fins les eleccions municipals del 2027, la veritable prova de foc per a naturalitzar una opció que poc a poc s’enforteix entre un electorat, l’independentista, que fins fa dos dies es presentava com l’exemple més genuí de la ’revolució dels somriures’.
No és una broma intuir què pot passar en el futur i quins són els efectes que tindria en la nostra societat l’onada populista que representa l’independentisme d’extrema-dreta, si més enllà de les declaracions s’entra en l’acció política des dels governs municipals.
Només cal furgar en la web oficial del partit d’Orriols per detectar el pa que s’hi dóna i que s’agrupa en quatre grans propostes: independència (per expulsar definitivament l’Estat espanyol de Catalunya), economia (per aconseguir el màxim nivell de vida per als catalans), immigració (per implementar polítiques que beneficiïn als catalans i no als estrangers) i família (per avançar en un model de societat i de família catalanes basat en els valors i l’educació).
Per una ciutadania atrapada en la incertesa i el neguit del què passarà en el futur un missatge com el descrit pot ser atractiu i la prova són els vots que formacions similars aconsegueixen en les diferents eleccions, però aquest és un camí cap a la confrontació social. Com també és un error contemporitzar i vestir acords fonamentats en el nexe comú de la independència de Catalunya.
La política és pedagogia i fermesa en la defensa d’uns valors compartits que han d’aspirar a la igualtat entre tots aquells que viuen en una mateixa comunitat, sigui quin sigui el seu origen. La democràcia serveix per assolir aquests objectius. Pot semblar una obvietat recordar aquests principis, però no ho és quan des de la desconsideració més extrema els somriures d’uns es transformen en la desesperança d’altres.
Catalunya no està exempta dels perills que amaguen les opcions d’ultradreta. Flirtejar-hi per omissió, encara que sigui per un simple càlcul electoral, ara a Ripoll demà no se sap on, és molt més que una irresponsabilitat és un atemptat a la dignitat humana i un mal favor a la causa que defensen aquells que de cor o per interès es proclamen independentistes.