Etiqueta: dictadura

Parlem de Franco i de democràcia

No vaig saber que un dels meus avis va ser víctima de la repressió franquista i va patir pena de presó a la Model fins el 15 anys. A casa, com en moltes altres, no se’n parlava d’aquestes coses i en tot cas, si es feia, es procurava abaixar la veu com si algú mes enllà dels que erem a taula podia escoltar-nos i el simple fet de dir la veritat tingués conseqüències. Com l’avi, que va morir pocs mesos després de que nasqués, no em va poder explicar en primera persona la seva història, la vaig haver de reconstruir a partir de retalls, amb la sensació de que m’he perdut moltes coses ara ja irrecuperables.

La por i el silenci, fins i tot en àmbits tant privats com el de la família, va ser una de les armes que va utilitzar la dictadura del general Franco per terroritzar la població i mantenir-se en el poder. Com diu Raimon a la cançó ‘Jo vinc d’un silenci’ a les classes subalternes, de gent sense místics, ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat i que en frases solemnes no han cregut mai, el silenci era gairebé una condició natural, de les indispensables a més del treball per a sobreviure.

Del franquisme i del que va suposar en la història d’aquest país se’n parla poc i les vegades que des d’instàncies oficials s’ha intentat fer un exercici de reparació a les víctimes i de memòria democràtica sempre hi ha qui des de posicions de dretes posa pals a la roda o s’exclama dient que per aquest camí només es busca dividir la societat, com si ignorar el que era la dictadura fos un episodi intranscendent en la història d’Espanya.

Ara que el Govern de Pedro Sánchez, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador, vol impulsar durant el 2025 actes i debats que recordin d’on venim i que posin en valor la democràcia com a peça essencial en el progrés de la societat han tornat a ressorgir les veus que fan del silenci i de la por un instrument de domini i de poder. Barregen la història i emmascaren la realitat, com si la concòrdia que ells pregonen estigués sotmesa a la ignorància.

Més enllà de l’entorn familiar, vaig prendre plenament consciència del que va suposar la dictadura franquista i de la democràcia com a peça indispensable per a garantir la igualtat en l’època universitària i vaig poder seguir, des d’una posició privilegiada, la transició a un règim de llibertats que poc a poc anava avançant a Espanya i a Catalunya. Conec alguns dels entrebancs per fer descarrilar el procés, les dificultats, les demandes de prudència en una situació que era, i encara avui és, inestable. Mai vaig creure que el camí tenia un final, ni que la necessitat de recuperar forces, temperar els temps i dialogar suposés una traïció als ideals democràtics com alguns nouvinguts de xassís recent ens volen fer creure des del desconeixement i des d’una supèrbia intel·lectual que enfarfega.

Crec que és més que necessari el debat que ens proposen, en un moment que banalitzar la democràcia i caure en la temptació del autoritarisme guanya adeptes especialment entre els joves. Convé implicar-s’hi. És millor arriscar-se que quedar-se quiets, el contrari es fer el joc a la reacció. Temps hi haurà per anàlisi i conclusions. En tot cas, saber d’on venim, valorar el que hem fet per afermar la democràcia i entreveure el camí que ens queda per recórrer ens fa més forts. Aprofitar els 50 anys de la mort de Franco és una bona ocasió per donar el pas.  

Destralada a la Memòria democràtica

A la dreta recordar, especialment si comporta un acte de reparació, no li agrada. El seu utilitarisme pràctic o el menyspreu, de tot hi ha, fa que passi pàgina d’aquells fets que l’incomoden, fins el punt de deixar bocabadat al més innocent. És el cas de la Memòria democràtica i de qualsevol iniciativa que impliqui un record de les víctimes del franquisme, unes iniciatives que converteixen en cavall de batalla des de multiplicitat de fronts amb un objectiu clar: esborrar de la història el que va significar la guerra civil i els excessos i la vulneració de drets dels 40 anys de la dictadura de Franco.

En aquest context, no sé si ens hem de felicitar o de preocupar-nos que 49 anys després de la mort del dictador el Congrés dels diputats hagi fet el primer acte d’homenatge a les víctimes del franquisme, a familiars dels represaliats i a les entitats memorialistes, amb la solemnitat requerida i on tots ells van expressar de manera contundent com els costa recuperar la dignitat i el reconeixement d’aquells que van patir repressió per defensar la llibertat i la democràcia, dels que van sacrificar la vida per un ideal democràtic i en el pitjor del casos dels que encara avui segueixen enterrats en fosses comunes i vorals de carreteres.

L’absència a la cita de diputats de PP i Vox és un nou exemple del perquè a la dreta aquests actes i tot el que fa referència a la Memòria democràtica els incomoda, demostra una absència preocupant de cultura democràtica, se’ls ennuega i de com sempre que poden claven destralada sense cap tipus de miraments ni respecte a les lleis que preserven el dret al record d’aquells a qui el franquisme va silenciar durant 40 anys.

Només cal escoltar la reacció del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a l’anunci que ha fet el Govern de l’estat de programar activitats per posar en valor la democràcia, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador. Entre el desdeny del ja hi tornen una altra vegada de Feijóo i el ‘esto no lo tapa ni Franco’ de Díaz Ayuso, vinculant la proposta als suposats casos de corrupció amb que es vol involucrar a Pedro Sánchez, tenim un altre exemple de com juguen a treure’s les caretes la dreta i l’extrema dreta. No n’hi ha hagut prou amb que PP i Vox deroguin lleis de memòria democràtica a les comunitats on governen sinó que ara recorren al menyspreu i a l’insult, quan els convé, per blanquejar una sagnant dictadura de 40 anys. Acadèmicament, la prova d’un gest de revisionisme històric.

Prou que ho saben els Col·lectius de Memòria històrica i de Víctimes del franquisme que fa una setmana es van reunir a Barcelona, a l’Espai memorial de la presó Model, en una trobada organitzada per l’Associació catalana de persones ex-preses polítiques del franquisme. Referències com l’antiga presó de Carabanchel, la fossa i el memorial de Paterna, la Comissaria de Via Laietana de Barcelona, l’antiga Direcció General de Seguretat a Madrid, les rutes del maquis o el fortí d’Illetes a Mallorca, entre d’altres, van servir pe fer un balanç del camí recorregut i del que queda per fer.

Són conscients que sense memòria no hi ha democràcia, que cal dedicar hores i més hores a recordar el passat per frenar les temptatives de revisionisme històric, que els llocs de memòria s’han de convertir en espais de cultura, coneixement i reconeixement, que avui és més necessari que mai deixar aquest llegat a les noves generacions i que totes les passes per petites que siguin sumen alhora de vestir una societat que mira al futur sense ignorar el passat. Un exemple és l’exposició ‘Generacions TOP’ (Tribunal de Orden Público) que es pot veure al recinte de La Model fins el 31 de gener, un relat de la resistència franquista entre finals del 1963 i començaments del 1977, de les víctimes i dels botxins.