Segurament el llibre més interessant i aclaridor sobre el cop d’Estat del 23-F sigui ‘Anatomía de un instante’ de Javier Cercas. Encara que no estigui escrit amb criteris d’historiador, el volum condensa i explica els fets més rellevants d’aquella jornada, l’estat d’ànim de la societat i dels representants del poder al 1981 i ens endinsa, aquest és a parer meu una altra de les virtuts del llibre, en la intra-història dels principals personatges de la temptativa colpista, especialment d’aquells, segons l’autor, que van saber mantenir la dignitat democràtica en els primers moments d’incertesa, desconcert i por i quan ningú sabia com acabaria l’entrada del tinent coronel Tejero al Congrés: Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Manuel Gutiérrez Mellado.
Sense intuir que el Govern decidiria –ho farà a partir de demà— desclassificar els documents del cop que encara es mantenen en secret, fa unes setmanes vaig recuperar el llibre de Cercas de la prestatgeria per rellegir-lo, no tant per un reacció nostàlgica i recordar quina va ser la meva vivència del 23-F, intensa, com a periodista i des dels primers moments intentant relatar tot el que passava a l’interior del Palau de la Generalitat, sinó per trobar una explicació al silenci d’una societat que de cop i volta veia com l’experiment democràtic que s’havia iniciat després de la mort del dictador estava a punt de saltar pels aires.
Llegir un llibre, editat al 2009, sense la pressió i l’interès de saber què de nou aporta a una pàgina de la història envoltada en aquell moment per un vel de misteri permet copsar millor les circumstàncies d’uns fets que una part rellevant de la societat actual desconeix i no va viure i que com a molt recordarà a través d’una sèrie televisiva ben feta però per necessitats narratives excessivament simplista.
Ahir quan a través de les xarxes socials el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar la desclassificació de tota la documentació del 23-F hi va haver reaccions per a tots els gustos. Unes previsibles i interessades, la de partits polítics com PP i Vox, que van considerar que la decisió és una prova més d’oportunisme polític i una maniobra de distracció d’un govern acorralat. D’altres, la d’historiadors i el propi Cercas, més assenyades, advertint que del 23-F se sap pràcticament tot i que ningú no esperi grans novetats a una història que s’ha explicat del dret i del revés. En tot cas, que amb la divulgació dels documents secrets es pot posar fi a mitges veritats i falsedats que han alimentat teories conspiranoiques.
L’explicació de per què els documents es desclassifiquen ara i no fa dos anys, Sánchez la va fonamentar, en la breu pinzellada d’un tuit, en dues expressions carregades d’èpica però de curta volada en una societat madura democràticament: la decisió salda un deute històric amb els ciutadans i ‘les democràcies han de conèixer el seu passat per a construir un futur més lliure’.
En fi, un compromís de transparència que se li ha de reconèixer però insuficient per a corregir una anomalia legal com és la de que s’hagi de fonamentar la decisió en una llei franquista, la de Secrets oficials del 1968, mentre segueix pendent al Congrés el projecte de llei d’Informació Classificada que preveu la desclassificació automàtica de documents secrets o restringits transcorreguts un anys. De tenir-la s’eliminarien decisions com l’actual, fonamentades en la discrecionalitat d’un determinat govern i que acords positius es poguessin titllar d’oportunistes.
Disposar d’un nou marc legal, fer-ho per convenciment i sense alentir procediments, això sí que és propi d’una democràcia que no defuig el passat, per ingrat que sigui, i mira cap el futur amb voluntat de no repetir errors i més si són innaceptables i injustificats en un model de convivència que es fonamenta en la llibertat i la salvaguarda del dret de les persones.