El director de VilaWeb, Vicent Partal, ha escrit un comentari lúcid sobre la mort de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Lúcid no tant pel rigor i la precisió alhora de valorar l’aportació de l’autor en llengua espanyola al món de la literatura sinó perquè mostra, segurament sense adonar-se, la incomoditat de fer una anàlisi acurada sobre un gran escriptor però que arrossega el ‘pecat’ de bel·ligerància contra l’independentisme. La columna té un títol premonitori: ‘Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé’.
L’article, que converteix l’anècdota en categoria i deixa de banda el més substancial (l’obra de l’autor), reflecteix els prejudicis i l’aprensió que sorgeix entre aquells que sent fidels i conseqüents amb una determinada idea no admeten cap matís ni discrepància que pugui trastocar la visió particular que s’han fet del món i de la cultura. De persones així entre nosaltres n’hi ha un quants i per això en el magma que conformen els opinadors i mitjans independentistes dilluns va ser un dia complicat. Era indefugible donar la notícia de la mort, explicar qui era i quina és l’aportació de Vargas Llosa a la literatura universal, fer esment dels seus vincles amb Barcelona però amb contenció i posar èmfasi en el ‘pecat original’ no fos que algú, afectat pel mal del dogmatisme i qui sap si inculte, aixequi el dit acusador titllant la ressenya de massa benèvola i de traïdoria. Les dues edicions dels Telenotícies de TV-3 són un bon exemple.
Partal, en la seva columna d’opinió, interessant i detallada, reflecteix bé aquesta disjuntiva. Cap esment a la seva obra literària més enllà de reconèixer la vàlua com escriptor, si no la tingués ja no li dedicaria el comentari, i èmfasi en els posicionaments polítics fins arribar a l’assumpte capital: com pot ser, diu, que ‘un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com cap altre, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell’. Aquesta, sense matisos, és la causa de la condemna per la qual ja té la resposta: ‘l’art no necessàriament ens fa més bones persones’.
No vaig entendre a finals dels 70 i inici dels 80 del segle passat la posició, alimentada per sectors influents de l’esquerra política, en contra de que es concedís a Josep Pla el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. Mai el va rebre. S’adduïa per oposar-se la col·laboració de l’escriptor empordanès amb el franquisme durant la guerra civil, quan el guardó justament s’atorga i és un reconeixement a l’obra literària escrita en llengua catalana, en aquell moment durant els anys foscos de la dictadura.
I ara, anys més tard, tinc la mateixa sensació quan llegeixo i escolto que la desqualificació i el menyspreu a una determinada trajectòria literària i cultural es fonamenta en idees preconcebudes que res tenen a veure amb la llibertat de creació artística, la influència en la societat i més específicament a Catalunya amb una divisió arbitrària que cataloga els escriptors en funció de la llengua com si Manuel Vázquez Montalbán, Rosa Regàs, José Agustín Goytisolo, Eduardo Mendoza i Javier Cercas no siguin dignes d’entrar a l’olimp de la cultura catalana.
Mantinc l’esperança de que finalment hi hagi una reconsideració i de que sigui possible dissociar l’obra d’un autor –en definitiva, és el que perdura—d’actituds i posicionaments personals, tant destacats entre un sector del gremi periodístic català arran de la mort de l’escriptor peruà.
Partal, tot i la reacció inicial contra Vargas Llosa, em referma en aquesta confiança quan descriu en la seva columna la manera com sent jove va descobrir i el va impactar l’obra de Jorge Luis Borges, plorant d’emoció després d’haver llegit Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto, en uns moments en que l’escriptor argentí aplaudia en públic la misèria i el reduccionisme extrem de les dictadures.
Ben mirat sembla com si en el moment d’escriure el comentari el director de VilaWeb hagués recordat la llegenda que encapçala la seva publicació: ‘No faces de la teua ignorància un argument’. Una idea que s’haurien d’aplicar molts d’altres.