Hi ha llibres que et concilien amb la vida. No sóc un lector metòdic, m’agrada espigolar i deixar-me temptar. Segueixo les recomanacions, especialment les d’aquells que tenen bagatge de bons prescriptors, poso distància als suggeriments de les grans editorials massa sovint més preocupades per les vendes que pel contingut i em deixo guiar per la intuïció quan el títol d’un llibre o un autor em criden l’atenció.
M’agraden les llibreries que exposen el catàleg de novetats i els suggeriments en una gran taula on l’aprenent de lector pot entretenir-se, tocar el format, llegir la ressenya i deixar-se seduir pel misteri que s’amaga a l’interior d’una coberta que actua com a carta de presentació sense altres pretensions.
Mancat de rigor acadèmic, obert a l’impacte de la narració, deixant-me seduir per mons reals o imaginaris les meves lectures configuren un garbuix d’impressions i d’experiències algunes de les quals em relliguen amb tot el que m’envolta, m’hi sento identificat o donen sentit a petites accions aparentment intranscendents.
Fa poc vaig descobrir a l’escriptor suïs en llengua alemanya Robert Walser a través d’un llibre de petit format titulat ‘El Paseo’ (editorial Siruela) /’La passejada’ (ed. Flaneur), que descriu des de quotidianitat d’una acció aparentment anodina com la de passejar les virtuts de l’art d’observar i la importància dels petits detalls per a descobrir la riquesa de les coses i de les persones que des de l’anonimat ens envolten. Passejar amb una actitud d’observador és tot el contrari de la xafarderia, que alimenta les baixes passions i empobreix les relacions humanes fins a desnaturalitzar-les.
Seguint el criteri de Walser sortir a passejar sense el neguit de la pressa es converteix en una lliçó magistral per a recuperar una identitat col·lectiva que les urgències i la necessitat de complir amb un horari desdibuixen. Al passejant no li falta esperit crític, però inclús en aquesta circumstància adversa sap treure’n profit per a deduir que allò que apareix com una dissonància forma part de la carcassa vital que ens envolta.
Havent llegit el llibre de Walser vaig tenir la necessitat de recuperar-lo diumenge després de recórrer una petita fira nadalenca al barri de Sant Ildefons de Cornellà, la meva ciutat. Al contrari d’altres fires, aquesta no tenia un interès comercial ni pretenia que qui hi anés deixés anar uns calerons endut per la febre consumista de les dates. Es tractava en diferents carpes de traslladar l’esperit de Nadal a través d’objectes, figures i dibuixos fets per nens amb les seves pròpies mans. Com no era una activitat extra-escolar estava oberta a tothom i les cues, amb els pares d’acompanyants, eren considerables. Sort que la música i les cançons d’artistes locals ajudava a fer agradable l’espera.
Estic segur que Walser de trobar-s’hi hagués tret infinitat de conclusions, recreant-se en els detalls i descobrint com l’art de crear una figureta o el petit objecte que serveix per a recordar una celebració uneix cultures, procedències i realitats diferents. La fira feia barri, el dignificava i ajudava a mostrar que la diversitat no és un obstacle per la convivència.
M’hagués agradat coincidir amb algun d’aquells que des de la tribuna d’oradors passen comptes amb enemics imaginaris, alliçonen o llencen propostes des de la superficialitat d’unes dades i que havent-se transformat en passejants circulen inadvertits amb la mirada atenta a allò que els envolta. M’hagués agradat, però penso que ara per ara és una il·lusió.