Etiqueta: llibertat

Defensar la democràcia

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre ‘Franquismo: anatomía de una dictadura (1936-1977)’, un estudi acadèmic impulsat, entre d’altres, pels catedràtics d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Carme Molinero i Pere Ysàs. La professora Molinero va justificar el volum com una contribució a superar la ignorància que hi ha aquí i fora d’Espanya de l’impacte que va tenir en la societat espanyola la manca de llibertats i la repressió perpetrada per una de les dictadures més llargues del segle XX a Europa.

El fet que el dictador morís al llit, que la caiguda del règim no es produís a conseqüència d’una sublevació militar com la que hi va haver uns anys abans a Portugal i que la transició a la democràcia s’iniciés amb un pacte entre representants de l’antic règim i les forces democràtiques han tret llustre èpic a un procés per sí mateix rellevant i que es tradueix en el règim de llibertats que empara la societat espanyola en aquests moments.

La historiografia ajuda a fixar el moment històric, forneix d’explicacions a fenòmens complexos pels quals no hi ha un relat lineal i permet, en el cas dels resistents i dels moviments socials que van lluitar contra el franquisme, apuntalar les bases del reconeixement ciutadà que la dictadura els negava i combatia. Impulsar la memòria democràtica és essencial en aquesta tasca, sabent que només hi ha llibertat quan preval la veritat. El revisionisme que impulsen moviments autocràtics i d’extrema-dreta és un exemple clar de la necessitat de perseverar en el camí, epicentre d’una batalla cultural entre autoritarisme i democràcia.

Com és habitual en actes d’aquestes característiques sorgeix l’interrogant de què fer per comprometre als joves en la defensa dels valors democràtics i per  a contrarestar el pes creixent de qui opina, sobre tot entre la franja de edat de 18 a 25 anys, que en determinades circumstàncies són preferibles solucions autoritàries a la democràcia. Com no hi ha una resposta única, la sensació final amara frustració.

Què hi podem fer? Aquesta és la pregunta clau que planteja el desideràtum. Sovint, inconscientment o amb actitud frívola, hem subestimat la història recent. La prova són els currículums dels estudiants de secundària i batxillerat del nostre país, on l’explicació del franquisme apareix de manera raquítica entre les matèries d’estudi. Alarma entre els experts la ignorància d’aquest període, per les conseqüències directes que té en la defensa de la democràcia, però costa posar-hi remei.

El fet és que la història, com la filosofia que esperona la reflexió i el diàleg, no és una assignatura de llustre en el temari escolar. Ens precipitem en donar valor absolut a la tecnologia amb el fals convenciment que saber-ne més, tenir aptituds, és la via adequada per a preparar les noves generacions com a ciutadans davant el món. Acceptem una visió unívoca de la digitalització, sense advertir que darrera dels innombrables avantatges hi pot haver un biaix de classe, d’identitat o de coneixement que acabi limitant la plena ciutadania.

Cada dia s’incrementen les persones, més sovint del que ens pensem, que posen en dubte la conveniència de recuperar la memòria històrica, sense assumir que aquesta actitud és un camí planer que destrueix els fonaments de la democràcia.

La resposta hauria de ser: necessitem conèixer el passat per defensar la democràcia i la llibertat.

Parlem de Franco i de democràcia

No vaig saber que un dels meus avis va ser víctima de la repressió franquista i va patir pena de presó a la Model fins el 15 anys. A casa, com en moltes altres, no se’n parlava d’aquestes coses i en tot cas, si es feia, es procurava abaixar la veu com si algú mes enllà dels que erem a taula podia escoltar-nos i el simple fet de dir la veritat tingués conseqüències. Com l’avi, que va morir pocs mesos després de que nasqués, no em va poder explicar en primera persona la seva història, la vaig haver de reconstruir a partir de retalls, amb la sensació de que m’he perdut moltes coses ara ja irrecuperables.

La por i el silenci, fins i tot en àmbits tant privats com el de la família, va ser una de les armes que va utilitzar la dictadura del general Franco per terroritzar la població i mantenir-se en el poder. Com diu Raimon a la cançó ‘Jo vinc d’un silenci’ a les classes subalternes, de gent sense místics, ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat i que en frases solemnes no han cregut mai, el silenci era gairebé una condició natural, de les indispensables a més del treball per a sobreviure.

Del franquisme i del que va suposar en la història d’aquest país se’n parla poc i les vegades que des d’instàncies oficials s’ha intentat fer un exercici de reparació a les víctimes i de memòria democràtica sempre hi ha qui des de posicions de dretes posa pals a la roda o s’exclama dient que per aquest camí només es busca dividir la societat, com si ignorar el que era la dictadura fos un episodi intranscendent en la història d’Espanya.

Ara que el Govern de Pedro Sánchez, coincidint amb els 50 anys de la mort del dictador, vol impulsar durant el 2025 actes i debats que recordin d’on venim i que posin en valor la democràcia com a peça essencial en el progrés de la societat han tornat a ressorgir les veus que fan del silenci i de la por un instrument de domini i de poder. Barregen la història i emmascaren la realitat, com si la concòrdia que ells pregonen estigués sotmesa a la ignorància.

Més enllà de l’entorn familiar, vaig prendre plenament consciència del que va suposar la dictadura franquista i de la democràcia com a peça indispensable per a garantir la igualtat en l’època universitària i vaig poder seguir, des d’una posició privilegiada, la transició a un règim de llibertats que poc a poc anava avançant a Espanya i a Catalunya. Conec alguns dels entrebancs per fer descarrilar el procés, les dificultats, les demandes de prudència en una situació que era, i encara avui és, inestable. Mai vaig creure que el camí tenia un final, ni que la necessitat de recuperar forces, temperar els temps i dialogar suposés una traïció als ideals democràtics com alguns nouvinguts de xassís recent ens volen fer creure des del desconeixement i des d’una supèrbia intel·lectual que enfarfega.

Crec que és més que necessari el debat que ens proposen, en un moment que banalitzar la democràcia i caure en la temptació del autoritarisme guanya adeptes especialment entre els joves. Convé implicar-s’hi. És millor arriscar-se que quedar-se quiets, el contrari es fer el joc a la reacció. Temps hi haurà per anàlisi i conclusions. En tot cas, saber d’on venim, valorar el que hem fet per afermar la democràcia i entreveure el camí que ens queda per recórrer ens fa més forts. Aprofitar els 50 anys de la mort de Franco és una bona ocasió per donar el pas.