La jerarquia eclesiàstica espanyola que va ser un dels grups més influents de suport a la dictadura franquista, que va avalar i va incentivar la repressió fins propiciar condemnes de mort contra defensors de la democràcia i de la llibertat, que va jugar un paper clau en l’adoctrinament escolar i en la moral de la població, que durant anys no va tenir cap tipus de mirament en justificar les atrocitats del dictador ‘por la gracia de Dios’ i el va protegir sota el pal·li eclesial i que només per tots aquests antecedents hauria de mantenir un paper discret en l’aniversari dels 50 anys de la mort de Franco ha decidit alçar la veu, no per demanar perdó i fer autocrítica que és el que afegiria dignitat a qualsevol col·laboracionista del règim sinó per denunciar que les lleis que busquen recordar i dignificar la memòria de les víctimes de la ignomínia franquista, restablir la veritat i frenar el revisionisme històric són un instrument de ‘polarització ideològica’ al servei d’interessos polítics del present i pequen de biaix ideològic. I atribuint-se una funció pastoral impròpia i que va més enllà de la catequesi religiosa demanen als promotors de les lleis ‘purificar la memòria’ i aprofundir en la reconciliació com si els separadors fossin les víctimes.
La reflexió pública del president de la Conferència episcopal espanyola, Luis Argüello, ara i en les circumstàncies actuals, freguen la indecència i podríem encabir-les en el grup format pel 21,3% de ciutadans que en una recent enquesta del CIS opina que la dictadura va ser ‘bona’ o ‘molt bona’. Tinc amics catòlics que segur que escoltant aquestes paraules se’ls han regirat els budells, però allà estan les declaracions eclesials com la mostra d’una església irreductible que 50 anys després de la mort del dictador i amb els antecedents descrits segueix sense assumir amb clara autocrítica la seva responsabilitat històrica durant el franquisme.
Recordar que fa 50 anys del 20-N dóna per a molt i la prova és l’interès que suscita la data i les dinàmiques socials i polítiques que es van activar amb la mort del dictador. En unes altres circumstàncies, les paraules del bisbe Argüello s’afegirien als centenars de pronunciaments d’aquests dies. L’anormalitat és que pronunciades amb el to en que les ha dit i amb el transfons polític que desprenen mostren que per alguns tancar les ferides del franquisme és un exercici innecessari.
Pels desapareguts i els represaliats, per les seves famílies i descendents a qui el règim els va negar la dignitat que mereix qualsevol persona, afirmacions com aquestes són una ofensa i s’alineen amb el revisionisme històric que treballa de manera incansable per construir murs de silenci i edulcorar veritats incòmodes de la història recent espanyola.
Precisament perquè la ferida segueix oberta i cal tancar-la, perquè cal advertir dels perills de l’autoritarisme, tenen sentit les lleis de memòria democràtica i de memòria històrica. Aprovar-les i defensar-les no és un acte d’oportunisme polític, com insinua Argüello, sinó d’estricta justícia, aquella que demanen els milers de persones que encara avui busquen els cossos del seus familiars enterrats en fosses comunes durant la guerra civil, els que expliquen la veritat de la repressió i com és viure sense llibertats, per denunciar als qui saltant-se el marc constitucional fan enaltiment de la dictadura i per a divulgar els valors democràtics davant els intransigents.
No hi ha reconciliació sense reparació i ho saben perfectament als revisionistes del PP i Vox, la dreta i l’extrema dreta autoritària, quan decideixen frenar les lleis de memòria i es neguen a mirar el passat amb criteris de democràcia i de llibertat. Argüello i la jerarquia de l’Església espanyola han pres una posició clara a favor d’aquests plantejaments, han oblidat que la contrició i el penediment, la dignitat i la justícia i la humilitat que és el contrari de la supèrbia també són virtuts cristianes.