Defensar la democràcia

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre ‘Franquismo: anatomía de una dictadura (1936-1977)’, un estudi acadèmic impulsat, entre d’altres, pels catedràtics d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Carme Molinero i Pere Ysàs. La professora Molinero va justificar el volum com una contribució a superar la ignorància que hi ha aquí i fora d’Espanya de l’impacte que va tenir en la societat espanyola la manca de llibertats i la repressió perpetrada per una de les dictadures més llargues del segle XX a Europa.

El fet que el dictador morís al llit, que la caiguda del règim no es produís a conseqüència d’una sublevació militar com la que hi va haver uns anys abans a Portugal i que la transició a la democràcia s’iniciés amb un pacte entre representants de l’antic règim i les forces democràtiques han tret llustre èpic a un procés per sí mateix rellevant i que es tradueix en el règim de llibertats que empara la societat espanyola en aquests moments.

La historiografia ajuda a fixar el moment històric, forneix d’explicacions a fenòmens complexos pels quals no hi ha un relat lineal i permet, en el cas dels resistents i dels moviments socials que van lluitar contra el franquisme, apuntalar les bases del reconeixement ciutadà que la dictadura els negava i combatia. Impulsar la memòria democràtica és essencial en aquesta tasca, sabent que només hi ha llibertat quan preval la veritat. El revisionisme que impulsen moviments autocràtics i d’extrema-dreta és un exemple clar de la necessitat de perseverar en el camí, epicentre d’una batalla cultural entre autoritarisme i democràcia.

Com és habitual en actes d’aquestes característiques sorgeix l’interrogant de què fer per comprometre als joves en la defensa dels valors democràtics i per  a contrarestar el pes creixent de qui opina, sobre tot entre la franja de edat de 18 a 25 anys, que en determinades circumstàncies són preferibles solucions autoritàries a la democràcia. Com no hi ha una resposta única, la sensació final amara frustració.

Què hi podem fer? Aquesta és la pregunta clau que planteja el desideràtum. Sovint, inconscientment o amb actitud frívola, hem subestimat la història recent. La prova són els currículums dels estudiants de secundària i batxillerat del nostre país, on l’explicació del franquisme apareix de manera raquítica entre les matèries d’estudi. Alarma entre els experts la ignorància d’aquest període, per les conseqüències directes que té en la defensa de la democràcia, però costa posar-hi remei.

El fet és que la història, com la filosofia que esperona la reflexió i el diàleg, no és una assignatura de llustre en el temari escolar. Ens precipitem en donar valor absolut a la tecnologia amb el fals convenciment que saber-ne més, tenir aptituds, és la via adequada per a preparar les noves generacions com a ciutadans davant el món. Acceptem una visió unívoca de la digitalització, sense advertir que darrera dels innombrables avantatges hi pot haver un biaix de classe, d’identitat o de coneixement que acabi limitant la plena ciutadania.

Cada dia s’incrementen les persones, més sovint del que ens pensem, que posen en dubte la conveniència de recuperar la memòria històrica, sense assumir que aquesta actitud és un camí planer que destrueix els fonaments de la democràcia.

La resposta hauria de ser: necessitem conèixer el passat per defensar la democràcia i la llibertat.