Com estem saturats de despropòsits que hi hagi qui amb una certa influència mediàtica en digui un altre ens deixa insensibles. En la part superior del rànquing d’idees perilloses que ens arriben ara tenim a Trump i Elon Musk, les dues estrelles planetàries que revolten el món i el sacsegen com si fos un mitjó, convençuts que només ells tenen dret a imposar les seves propostes sense tenir en compte les persones. És la nova cara del colonialisme sense escrúpols ni valors, capaç d’obrir la porta a idees i propòsits on la força i només la força de qui s’atribueix tot el poder marca el ritme de la història.
Els drets per els qui es comporten d’aquesta manera i se senten atrets pel mestratge dels nous emperadors planetaris no tenen cap valor o si els mencionen és per traçar una frontera en la qual cadascú, d’acord amb la consideració que li donen, té assignada una percel·la on regeixen les normes que altres, més forts, més rics, més autoritaris, els assignen.
Què diria Rosa Parks, l’activista nord-americana que el desembre del 1955 a la ciutat de Montgomery va rebutjar asseure’s a la part del darrera del bus que la transportava, l’espai reservat a la població negra, i va ocupar un seient només per blancs. Un gest de desobediència, només un gest pel qual va ser arrestada, però que es va convertir en un pas definitiu fins abolir les lleis que servien per aplicar la segregació racial als Estats Units. Les mateixes lleis que permetien als nens blancs pujar al bus escolar, mentre els de raça negra anaven a l’escola a peu.
En la nostra quotidianitat els tics segregacionistes són més subtils. No hi ha cartells, com passava a l’època de Parks, que separin espais per a blancs i els de persones amb un color de pell diferent. Ara, la diferència té altres biaixos, lligats essencialment als recursos que disposa cadascú: com més rics més possibilitats de prebendes i més consideració i així en una escala de valors que va de més a menys i que s’identifica perfectament.
La primera vegada que em vaig topar sense preveure-ho amb un cas d’aquests, a banda de referències i de situacions que no m’implicaven directament, va ser en una reunió amb un grup de pares joves queixosos per no poder escolaritzar als seus fills a l’escola pública que havien triat i que rebutjaven la possibilitat que els oferia l’administració d’inscriure’ls en un altre centre pròxim dels que ara s’anomenen d’alta complexitat, modèlic d’altra banda per la forma d’acollida dels menors. En l’intercanvi d’opinions em vaig guardar prou d’esmentar la paraula segregació, però vaig tenir clar que ells actuaven amb els mateixos criteris que els ciutadans blancs que inconscientment ocupaven els seients reservats per llei sense fixar-se en aquells que nomès se’ls oferia l’alternativa de viatjar apilats a la part del darrere del vehicle.
Ara hem tingut un nou exemple d’aquesta manera d’aproximar-se a la realitat. En un debat sobre habitatge, la vicepresidenta de l’Associació de Promotors de Catalunya, Elena Massot, ha proposat que si per normativa a Barcelona en les noves promocions de pisos hi ha d’haver una reserva del 30% d’habitatge protegit els blocs es construeixin amb una doble porta d’accés: una per els propietaris dels pisos adquirits al mercat lliure (i amb més recursos econòmics) i una altra per les persones que resideixin en pisos socials.
No sé que hagués dit de la fórmula Rosa Parks, encara que ja m’ho suposo. La conclusió que cadascú la tregui.