Qualsevol gestor o responsable polític és conscient de la importància de controlar els temps a l’hora de prendre una decisió, i més quan sap que l’objectiu es lluny de materialitzar-se. El cas de l’habitatge és paradigmàtic. Hi ha una urgència amb milers de persones afectades, però tothom s’adona que per molt que es digui ara per ara les solucions són puntuals i de poc serveixen per a resoldre l’angoixa de tots aquells que treballant hores i més hores no aconsegueixen reunir els diners necessaris per la compra d’un pis o per pagar un lloguer desorbitat.
Mediàticament, un desnonament és una notícia llaminera pels mitjans de comunicació. I no ho dic des d’una posició frívola o insensible. Qui coneix la meva trajectòria professional, especialment en els darrers deu anys, sap de què parlo. Ho dic des del punt de vista de la dissecció de la notícia, capaç de proporcionar imatges d’impacte en les quals els diferents actors estan perfectament delimitats a ulls del receptor: d’una banda les víctimes, de l’altra la llei en forma de comissió judicial i amb els cossos policials preparats per què es compleixi l’ordre del jutge i, finalment, els ciutadans que es concentren, organitzats o no, per evitar la injustícia de deixar unes persones al carrer.
No frivolitzo, però per desgràcia la mecànica de un desnonament és sempre la mateixa. Per això, en aquest conflicte d’interessos el cas de la casa Orsola, a Barcelona, té una especial rellevància, perquè mediàticament la intensitat era màxima, amb la presència fins i tot de cares conegudes del món de la comunicació defensant els drets d’uns llogaters davant els interessos d’uns especuladors que consideren, amb suport legal, que el dret a la propietat és una mena de barra lliure que facilita el pas per sobre de persones com una apisonadora.
Com és conegut, en el desnonament de la casa Orsola hi ha hagut una solució que implica a l’Ajuntament de Barcelona i, penso que és molt rellevant, a la Fundació Habitat 3, que a partir d’ara s’encarregarà de gestionar els 26 habitatges de l’edifici en règim de lloguer assequible. I un altre detall: s’anul·len els desnonaments que el jutge havia activat.
La fórmula d’un acord entre l’administració municipal i una entitat social tan solvent com Habitat 3, que els mitjans sempre disposats a posar adjectius qualifiquen d’imaginativa, és una molt bona solució. Obre les portes a una línia de treball que mai abans s’havia explorat amb la intensitat i el volum del cas que ens ocupa.
Quan a l’inici d’aquest comentari parlava de la gestió dels temps em referia a algunes de les reaccions que es van produir amb l’anunci de l’acord i més sorprenentment per part de persones beneficiàries. Mostraven en el cas dels partits de l’oposició i del Sindicat de llogateres un regust agredolç, no se sap si perquè no se’ls havia convidat a la taula de la negociació i en conseqüència no tenien dret a aparèixer en la fotografia junt amb els protagonistes del pacte, o bé llençaven sospites de traïcions inconfessables en el cas dels Comuns a l’entorn del compromís de reserva del 30% d’habitatge social en les noves promocions immobiliàries i els més dogmàtics qüestionaven el destí dels diners públics en l’operació de compra-venda.
No cal que ningú recordi que a Barcelona hi ha altres cases Orsola en igual o pitjor situació. És una evidència, amb un detall que no és menor. Són finques sense el glamur de formar part de l’Eixample barceloní i tractar-se d’un edifici modernista. En conseqüència, no apareixen a ulls de la gent i sobre tot dels mitjans de comunicació com un símbol de les dificultats d’accés a l’habitatge al nostre país.
És cert que la solució d’aquest conflicte no resol el problema de fons, que requeriria de més inversió i del compromís dels grans partits per elaborar un potent Pla de l’habitatge i que mentre això no passa convé millorar la seguretat jurídica en tot el procediment, garantir la continuïtat dels llogaters que paguen religiosament, limitar els pisos turístics i els lloguers de temporada, ajudar a incorporar al mercat els pisos buits i crear mecanismes per frenar l’onada especulativa. Són certes totes aquestes coses, a ulls de la ciutadania massa rellevants per què ara i aquí es desqualifiqui o simplement es qüestioni un acord que ben mirat és un exemple que convindria repetir molts més cops.