Ironia

Captura de pantalla 2017-06-15 a las 14.38.40Ironia: ‘Figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d’allò que aparentment és dit’.  Així defineix la paraula ironia l’Institut d’Estudis Catalans. I jo afegiria que tenir sentir de la ironia forma part d’aquelles actituds que tendeixen a rebaixar dramatisme a les situacions tenses.

Ser irònic no significa menystenir al destinatari del missatge, ni tampoc és sinònim de provocació ni molt menys es pot identificar amb l’escarni que és una burla amb què algú tracta de cobrir de ridícul algú.

Amb la ironia cal anar en compte, ja que si et manca habilitat dialèctica o jugues malament amb les paraules pots acabar fent el ridícul. Amb tot, és recomanable. En definitiva, tenir com un tret característic la ironia, i els britànics diuen que en són mestres,  suma més que resta.

No cal ser extremadament perspicaç per  adonar-nos que en un món cada vegada més polaritzat la ironia hi té poc a fer, perquè massa sovint el destinatari o l’interlocutor la confon amb una grolleria. Mala peça al taler quan el llenguatge es redueix a frases curtes i unívoques, on predomina el sí i el no i on s’ha perdut l’hàbit de jugar amb les paraules.

Penso en la ironia cada vegada que llegeixo Salvador Pániker, tot i que em deixa garratibat el seu coneixement i la reflexió a l’entorn de la vida i la seva quotidianitat. Quina sort que ens quedin els seus dietaris, que permeten reflexionar  sobre l’essència del què és viure.

I quina sort que, de tant en tant, en puguem extreure frases i  descripcions memorables com aquesta: ‘La vida social se sustenta en el maquillaje y en el disimulo’, del llibre ‘Adiós a casi todo’.  Pura ironia.

(il.lustració Gina Barrera)

Trampes al solitari

Captura de pantalla 2017-05-29 a las 16.41.28Una  de les sensacions més impactants quan dialogues amb joves és el convenciment que el seu futur es construeix des de la precarietat. Precarietat laboral, precarietat en els sous, precarietat en el dia a dia.

Fora de comptades excepcions, ho donen per fet. I aquí no hi ha diferències, contràriament al que més d’un pugui pensar. Hem arribat a un punt que una titulació ja no és garantia de res i que l’excel.lència va més lligada a la bona voluntat de cadascú, a la perseverança i a la sort que a l’entorn laboral en el qual et trobis.

Tothom té el seus propis casos, no cal anar gaire lluny. Però contràriament al que molts poden pensar no sóc pessimista i crec que de les adversitats també se n’aprèn. O ens ajuden a reflexionar en un avenir que encara està per definir.

I un exemple és que, tot i els símptomes de pessimisme, mai com ara hi ha hagut entre els joves una consciència real de quins són els problemes que hauran d’entomar en el futur, a nivell social, ecològic, de drets. No és un miratge, com interessadament ens volen fer creure els grans prescriptors, mentre maniobren entre velles fórmules, arriben a conclusions equivocades amb referències del segle passat i es queden embadalits mirant enrere i no cap endavant. És el joc dels que volen viure en l’immobilisme.

Si fóssim modestos, aquells que tenim una certa perspectiva de la història hauríem d’ajudar que les iniciatives que marcaran el futur arribin a bon port. I fer un pas enrere per a facilitat el relleu, per assegurar que agafin el timó les noves generacions, per a garantir-los un mestratge sense imposicions i fonamentat en l’experiència.

Ja sé que en uns moments on el que preval és la frase enginyosa, la reflexió és una raresa. Avorrida, diuen molts del que viuen en la sobreexcitació permanent. Però els fonaments per a mirar amb optimisme el futur hi són. Aquí i allà, quan parlem cara a cara, en les discussions de sobretaula. Ignorar que hi ha una voluntat de canvi és tancar els ulls a la realitat. O pitjor, fer-se trampes al solitari.

(il.lustració Gina Barrera)

Previsible, massa previsible

Captura de pantalla 2017-02-12 a la(s) 14.10.16Confesso que cada dia em costa més seguir l’actualitat a través dels mitjans de comunicació convencional. Aquesta actitud diària de comprar un o dos diaris en paper, les dificultats per trobar un quiosc i després resseguir el contingut s’ha acabat convertint en un exercici tan rutinari que té el perill que algun dia digui prou i posi punt i final a un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que aquells que em coneixen han integrat com una part consubstancial de la meva manera de ser.

I a què es deu aquest desencís? Francament, no m’ho sé explicar. És la conseqüència de que m’he fet gran i estic de tornada de moltes coses. O potser observo la realitat amb massa distanciament com si res anés amb mi o, definitivament, tenen raó aquells que pronosticaven la mort del periodisme com intèrpret i transmissor de la realitat en benefici de les llambregades que circulen a través de twitter i les xarxes socials.

Si fos més jove tot tindria una explicació. Per els mil.lenials el paper pertany a la prehistòria i quan algú té inquietuds culturals ho fa majoritàriament en format digital.

Però no crec que aquesta sigui la raó última del meu desencís. Si fos així no m’acostaria de tant en tant als museus, ni repassaria la cartellera per trobar pel.lícules que justifiquessin el preu de l’entrada al cinema o m’endinsaria en una bona obra de teatre.

Algú pot dir que entre l’art i el relat periodístic hi ha una gran diferència, que no són comparables. I jo m’entesto en dir que no, que hi ha un  lligam, que una pel.lícula com ‘Hotel Europa’ t’explica molt més del món en el qual vivim que els milers de pàgines insubstancials que s’han escrit sobre el fenomen dels populismes, de les víctimes de les guerres, del cinisme que amaga la retòrica i de  les conseqüències desastroses que sovint provoquen els il.luminats que dibuixen fronteres i murs com una manera de separar el bé i el mal.

Ens hem instal.lat en la previsibilitat. Ben mirat un món previsible ens ofereix una falsa seguretat o, com a mínim, ens reconforta amb el miratge que potser estem en el grup guanyador. La tranquil.litat a canvi de fugir del risc, de la crítica i de la reflexió. Un preu massa alt en mig de tanta ignomínia.

(il.lustració Gina Barrera)

Bons desitjos

captura-de-pantalla-2017-01-04-a-las-17-52-55

 

Som animals de costums. I de la mateixa manera que a mi m’agrada començar l’any estrenant agenda de paper com un auguri de que l’acabaré omplint de noms, reunions, projectes i reflexions també m’imagino el llistat de bones intencions que voldria que es complissin al 2017.

No és un llistat precís i exhaustiu. En tot cas,  són propostes que formarien part d’una hipotètica carta als Reis d’Orient, atrafegats i diria que sorpresos per les moltes obligacions que se’ls exigeixen.

Conscient que el dret a l’habitatge no es pot resoldre d’un dia per l’altre, demanaria a l’any una acció molt més concertada de la Generalitat i els ajuntaments que permetés encarrilar solucions eficients per garantir aquest dret a tots els que viuen en una situació de precarietat, en habitacions o al carrer. Que donés esperances al joves que es volen independitzar, que millorés l’oferta de lloguer i d’habitatge  social, que impedís la pressió especulativa en aquells barris cobejats pel turisme i que posés fre a la temptació de convertir l’habitatge en un sucós producte financer com d’altres hi ha al mercat.

Voldria que el nou any fes possible el desig de viure la vellesa amb dignitat, en ciutats molt més adaptades per les persones que tenen mobilitat reduïda i que no van en bicicleta, que hi haguessin els recursos suficients per a què funcioni  plenament la llei de dependència ara que alguns celebren que fa 10 anys de la seva aprovació i que les pensions en lloc de perdre poder adquisitiu reconeguessin l’esforç que aquests ciutadans han fet per arribar on som.

Desitjaria que es garantís el dret un treball estable, allunyat de la precarietat, amb sous dignes, que permetés l’autonomia econòmica i la conciliació de la vida laboral i familiar i que fos un actiu fonamental per a garantir l’autonomia personal.

Li demanaria al 2017 que fes possible el dret a la segona oportunitat, que s’avancés en la implantació de la renda mínima garantida, tal com reconeix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no entesa com una concessió sinó com la via per a dignificar i fer més efectius la disparitat d’ajuts que promouen els poders públics per als que viuen en situació d’extrema vulnerabilitat.

L’any que s’inicia hauria de posar fi a la pobresa energètica, fent realitat la idea que els subministraments d’aigua, llum i electricitat són serveis bàsics i que tots els ciutadans tenen blindat per llei el mínim necessari per viure. Una democràcia madura no es pot permetre més talls de subministrament o que hi hagi habitatges amb famílies que, per no poder assumir la despesa energètica, passen fred sense explicar el seu cas ni recórrer als serveis socials.

Demanaria  recuperar els recursos econòmics que s’han retallat des del 2008 fins ara en àmbits tan sensibles com els de l’ensenyament i la sanitat. Que les declaracions de bones intencions anessin acompanyades de fets, amb el compromís dels poders públics per evitar que la viabilitat del model recaigui en el voluntarisme dels bons professionals que el sostenen, sense col.lapses als serveis d’urgències i amb més recursos i especialistes per atendre als infants i adolescents que han viscut situacions traumàtiques a causa de la crisi econòmica.

I tot i que les notícies dels darrers dies contradiuen el desig de bones intencions, voldria que el 2017 fos el del punt d’inflexió per eradicar la lacra de la violència de gènere, amb més recursos per acompanyar a les víctimes en el procés judicial contra el maltractador, per ajudar-les a recuperar l’autoestima i una vida lliure de cadenes i comportaments masclistes. Que hi hagués una acció continuada de pedagogia entre els joves a favor de la igualtat i que es notés el rebuig social contra expressions o imatges de sotmetiment de la dona a l’home, tan habituals als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Finalment, voldria que es fes realitat el dret a la ciutat com aquell espai inclusiu on tots els ciutadans projecten el seu futur, reben el suport necessari en moments de crisi i concreten la seva participació en els afers públics. Un objectiu que passa per reconèixer i enfortir el paper de les administracions locals en la defensa dels drets de proximitat, una expressió que mai, mai, hauria de quedar buida de contingut.  

(il.lustració Gina Barrera)

Segona oportunitat

captura-de-pantalla-2016-12-28-a-las-16-45-33No tot són notícies negatives ni laments quan s’esporga la realitat. De tant en tant, descobrim projectes i iniciatives  que ens reconnecten amb el món i ens fan saber que no tot està perdut. Hi ha esperança si hi ha imaginació i no posem límits a la paraula impossible.

El Casal dels Infants del Raval impulsa una iniciativa per a reinsertar a la societat joves que viuen al carrer i no tenen una xarxa familiar que els aculli oferint-los la possibilitat de convertir-se en assistents de persones amb discapacitat funcional. Seguint el model de la pel.lícula francesa  ‘Intocable’, una divertidíssima comèdia que recrea la relació entre l’aristòcrata Phillipe Pozzo di Borgio, tetraplègic des de 1993, i el seu ajudant personal Abdel Yasmin Sellou, l’entitat barcelonina i l’hospital de Sant Pau treballen conjuntament per millorar la vida de les persones que han perdut l’autonomia.

L’objectiu és doble. D’una banda, es millora la qualitat de vida de persones que han perdut la capacitat funcional i d’altra s’ofereix un futur a joves sense expectatives. Els resultats, de moment, conviden a l’optimisme. De les 110 persones que han participat en els cursos preparatoris 40 ja han aconseguit la inserció laboral.

A més d’un li pot semblar que es tracta d’una xifra baixa, però sense cap mena de dubte és un bon argument per a demostrar que les solucions passen per unir realitats aparentment incompatibles.

A tots dos se’ls ofereix una segona oportunitat, i d’això es tracta.  La proposta del Casal dels Infants del Raval és realment rupturista i radicalment transformadora. És un revulsiu contra la desesperança en un món que necessita imperiosament de les segones oportunitats per a tirar endavant. És essencial creure-hi per a sortir de la fredor de les xifres macroeconòmiques, que ens mostren una societat fracturada on una part, amb penes i treballs, albiren l’esperança i uns altres els contemplen amb la resignació dels perdedors.

I és, també, un exemple per a demostrar que els grans projectes sorgeixen de propostes minimalistes, on un pas, per petit que sigui, té la força suficient per a canviar el món.

(il.lustració Gina Barrera)

Post-veritat i periodisme

captura-de-pantalla-2016-12-06-a-las-12-58-25El concepte post-veritat comença a fer estralls en el nostre dia a dia. En l’àmbit de la política és prou evident. En el de la sociologia, intentant discernir l’impacte de les emocions en la conformació de veritats absolutes i de comportaments electorals, sense èxit si ens fixem en les enquestes i els posteriors resultats electorals. I en el d’una determinada literatura, que s’expandeix principalment a través dels mitjans de comunicació i que deixa les preguntes i els dubtes a banda per a consagrar escenaris bidireccionals que es mouen entre l’eufòria i les consideracions més catastrofistes.

La post-veritat, paraula de l’any, que el diccionari Oxford defineix com el substantiu que descriu un procés en el qual a l’hora de conformar l’opinió pública les emocions i les creences personals passen per davant dels fets objectius, s’ha convertit en la clau per explicar les situacions més inversemblants o aquelles que necessitarien d’una anàlisi més profunda que la immediatesa per ser el primer desestima.

Estic convençut que d’aquí un temps el concepte perdrà l’aura màgica i es transformarà en una pura i simple referència del diccionari. No sé si succeirà el mateix en la vida quotidiana de seguir com ara.

A ningú no se li escapa que les noves tecnologies i plataformes digitals com facebook, twitter o similars, que permeten globalitzar missatges sense dedicar temps a certificar la veracitat, són un vehicle perfecte en la difusió de continguts de l’anomenada post-veritat. I, també, la connivència, penso que en la majoria de casos involuntària, d’una part rellevant del món de la comunicació, que en la expansió de la realitat emocional ha trobat un filó en forma d’audiències a través de profetes i tertulians disposats a convertir-se en hooligans de causes inversemblants però molt lucratives.

El periodisme i els periodistes observen amb perplexitat aquest fenomen, de moment amb poca autocrítica, això sí, i amb els nivells de credibilitat sota mínims. A ulls del ciutadà han deixat de ser la peça indispensable que garanteix la bona informació i, en conseqüència, enforteix la democràcia, exercint de mur de contenció a tan bocamoll escampat pel món.

Els especialistes i grans factòtums del món de la comunicació diuen que cal tornar a les essències del bon periodisme i recuperar l’esperit fundacional que dóna sentit a aquest ofici. Contrastar els fets, tractar-los amb rigor i honestedat, cuinar la informació a foc lent sense presses i no oferir-la fins que no estigui al punt. Però de què serveixen les essències si cada vegada costa més sortir al carrer i descriure la pura i simple realitat. En les històries que s’hi trobarien segur que hi ha el veritable contrapès a tanta mentida que es presenta com a post-veritat. 

(il.lustració Gina Barrera)

Usuaris o persones

captura-de-pantalla-2016-12-05-a-las-17-08-43Sovint la ficció és la manera més explícita de retratar la realitat. És el cas de la pel.lícula de Ken Loach ‘I Daniel Blake’, que descriu les peripècies d’un ciutadà anglès forçat a lluitar contra la burocràcia del sistema en el reconeixement d’una prestació per llarga malaltia. El que podria ser una descripció dramàtica d’esdeveniments es converteix en una imatge fidedigna de la perversitat d’un model que formalment garanteix al ciutadà l’ajut però a costa de convertir-lo en un simple número en el registre de sol.licitants i de transformar el procediment en una epopeia inabastable.

La declaració final de Blake, un fuster que es veu sobrepassat per les circumstàncies, i la mare amb dos fills que l’acompanya en el seu recorregut vital resumeix perfectament la sensació d’impotència en el que es troben molts ciutadans a qui la crisi els ha arrabassat un dels béns més preuats en aquest moment: el treball i les expectatives de futur.

La burocràcia és implacable i massa sovint deshumanitza al ciutadà per a convertir-lo en un simple usuari, en el número de registre de la seguretat social, i el sotmet a una lluita desigual davant el formulari que apareix a la pantalla d’internet. És la lluita entre el jo humà i la insensibilitat d’un algoritme que només et permet avançar si claudiques i acceptes les seves regles del joc.

La percepció de Blake quan escriu que vol ser un ciutadà, que no vol convertir-se en un usuari del sistema, que no demana caritat, ni viure de la subvenció, que no és un pobre desgraciat, ni un gandul, ni un inútil i que només busca viure del treball ens interpel.la a tots i ens adverteix del biaix que pren l’estat del benestar.

Blake és el retrat d’un mecanisme que cal desterrar, per molt que s’embolcalli  en paraules respectuoses amb els drets de les persones. És la descarnada descripció d’un model que desterra la justícia i la converteix en caritat, que transforma la persona en un codi numèric sense ànima, que treballa descaradament per a mantenir la desigualtat.

(il.lustració Gina Barrera)

Tirar la tovallola

captura-de-pantalla-2016-11-09-a-las-16-40-14La primera vegada que m’ho van comentar vaig posar cara d’escèptic. Dies més tard, un perspicaç observador de la realitat i coneixedor del que es cou en l’àmbit social m’ho va corroborar. La dada no pot ser més preocupant.  Entre les persones que estan en risc d’exclusió social comença a créixer el percentatge de ciutadans que han renunciat a lluitar per sortir de la situació en la que es troben. El perfil és el d’una persona resignada, que s’agafa com pot als ajuts que vénen l’administració o d’entitats socials, que es troba en aquesta situació des de fa més d’un any i que no troba la manera de sortir-se’n.

Ho simplifico, perquè sóc capaç de posar més d’una cara i més d’un nom  a les persones que entrarien en aquesta categoria. Si això és així i la tendència s’incrementa tots tenim un seriós problema. No només perquè es consolida la fractura, més que evident, entre els que hauran aconseguit superar, amb més o menys ferides,  el tràngol de la crisi sinó perquè de la crisi en sortirà una societat fracturada i amb un considerable segment de la població sense capacitat de reaccionar i entomar el seu futur.

Amb aquesta constatació, s’haurien d’encendre noves llums d’alerta, especialment quan la pluja fina de la recuperació econòmica, que tan hàbilment es projecta des d’estaments oficials i econòmics, ofereix una imatge que no s’ha de menystenir però que tampoc no s’ha de sacralitzar ni pensar ingènuament que ja estem a punt d’esborrar el rastre del terratrèmol financer que ha sacsejat les nostres vides.

Tirar la tovallola quan  el percentatge d’atur es manté en un 20% i la meitat dels joves està sense feina o s’aboca a una precarietat en la que és difícil arribar a final de mes o costejar un habitatge des del que vestir l’autonomia personal és una olla exprés sense vàlvula de seguretat. I més, quan entitats socials de rellevància al nostre país veuen com entre els beneficiaris dels ajuts s’incrementen aquells que són atesos des de fa més d’un any sense perspectives de solució.

Cal repensar el futur, però sense descuidar  què fem amb aquestes persones. Què es fa des de l’administració i els poders públics, des de les entitats socials, des de la pròpia societat per desfer el nus més complicat que ens quedarà sobre la taula en els pròxims anys.

Sóc optimista, perquè estic convençut que aquesta mateixa reflexió se la fan altres persones des de diferents posicions en el terreny de joc social. Per molt dura que sigui la caiguda la societat mai mira cap enrere quan vol projectar el seu futur i les solucions, encara que ara no les sapiguem identificar, hi són.

(il.lustració Gina Barrera)

Lluís i la clau

captura-de-pantalla-2016-10-31-a-las-15-50-02De tant en tant els mitjans de comunicació trenquen la grisor cromàtica dels continguts per explicar històries de persones, aparentment irrellevants, que amb la seva trajectòria fan una radiografia del que es cou a la vida real. Diumenge, La Vanguardia informava en una notícia signada per Rosa M. Bosch del cas d’en Lluís, un sense sostre que mor al cap de dos dies d’haver aconseguit les claus del pis tutelat que l’ha de permetre sortir del marasme de la indigència.

En el món dels sense sostre, Lluís havia aconseguit un dels trumfos més grans en el procés de rehabilitació, disposar de la clau d’un habitatge per refer la vida. La sort, a vegades, juga males passades i els educadors d’Arrels que seguien el seu cas, veient que no responia a les trucades i que no es presentava a la seu de la fundació per anar a un control mèdic programat, van decidir anar-lo a buscar i el van descobrir mort de manera natural ajagut al llit.

El simbolisme de la clau és perfectament descriptible. Obre la porta al futur, albira segones oportunitats  i delimita, perfectament, la frontera entre l’esperança i la desesperació.

Fa uns mesos vaig conèixer  a una persona que també buscava la seva clau. L’havien desnonat del pis on vivia –més aviat de l’habitació—uns dies abans de Nadal. Com la crònica d’una mort anunciada vaig poder percebre la sensació d’angoixa d’aquella dona amb dos fills mentre veia que arribava el dia fatídic. Lluitava contra el destí amb coratge. Gràcies a un ajut puntual de l’administració, a la tenacitat de persones del seu entorn i a la força personal per a defensar uns drets que se li negaven se’n va sortir. Això sí en precari, d’habitació en habitació, comptant la victòria per dies, perquè en aquests casos la clau sempre és provisional.

La dramàtica història d’en Lluís m’ha fet recordar el cas de la dona desnonada, que vaig seguir d’aprop. Més d’una vegada he pensat com d’arbitrària és la sort i com de gratificant és la clau quan et dóna una oportunitat i és la garantia d’un dret. La clau és una peça contundent, precisa, molt allunyada de les frases imaginatives i dels tuïts que omplen el rebost de les paraules buides. 

(il.lustració Gina Barrera)

La pobresa té cara de dona

Entretinguts en el debat sobre la feminització del nomenclàtor urbà i en un afany, des d’àmbits diversos, per esmenar la plana a l’Institut d’Estudis Catalans estem confonen l’anècdota amb la substància.

Sé que em poso en un camí complex, perquè és molt difícil situar en un mateix nivell el sentiment i la parla, moldejada a foc lent durant anys lluny d’urgències històriques i de convencions. Però, en fi, prefereixo pecar d’irreverent abans de renunciar a dir-hi la meva.

Trobo a faltar en l’enrenou que s’ha generat com a conseqüència del rebateig de l’antiga plaça dels Avis a Sabadell amb el nom de plaça dels Avis i de les Àvies un debat seriós sobre les polítiques de gènere i del canvi, ara ja perceptible, que la crisi econòmica comporta en la justa igualtat entre homes i dones.

Se’m pot dir antiquat, però sí que hi ha a la nostra societat una generació que hi creia en la igualtat entre homes i dones, sabent que partíem d’un model patriarcal, sent conscients que l’accés al món laboral era una de les millors vies per aconseguir-la i buscant maneres, des de l’àmbit familiar, de conciliar i coresponsabilitzar-se de la cura i de l’educació dels fills. Conec uns quants casos i podria descriure la seva història amb pèls i senyals. No hi entraré, però sí que hi trobo un comú denominador: la igualtat entre home i dona, o si es vol al revés, només és possible quan aquesta és autosuficient econòmicament i això vol dir treball digne i accés en condicions d’igualtat al món laboral.

La tendència l’ha estroncat la crisi econòmica i ara en veiem les conseqüències, més enllà de la bona voluntat política en forma de lleis i de l’interès per recordar en la quotidianitat oficial que existeix el gènere masculí i femení. Falta per veure si això s’interioritza a peu de carrer.

La meva percepció, com molt bé indiquen estudis recents, és que amb bones paraules farem poca feina. I com ho justifico? Poso un parell de exemples. Persisteix una desigualtat de sous entre home i dona per una mateixa feina. Hi ha qui diu que la mitjana és del 19%. Déu n’hi do. I un altre detall. El fet que no es reconegui com un dret universal l’escolarització entre 0 i 3 anys força que moltes mares deixin de treballar per estar amb els fills, ja que no els compensa el salari amb la quota de l’escola bressol.

Hi ha d’altres exemples que tenen a veure amb una major precarietat en les feines, en la dificultat per  conciliar horaris laborals i familiars, amb la dependència econòmica de l’home i, si mirem més enllà, en l’estat de pobresa de moltes dones que tot i haver treballat tota la vida, de manera regular o a casa, cobren, o cobraran, pensions de misèria. La conclusió és que la pobresa té cara de dona.

Parlem de polítiques de gènere, però amb rigor. Els focs artificials, bonics i espectaculars, deixem-los per la festa major.

(Il.lustració Gina Barrera)