Segona oportunitat

captura-de-pantalla-2016-12-28-a-las-16-45-33No tot són notícies negatives ni laments quan s’esporga la realitat. De tant en tant, descobrim projectes i iniciatives  que ens reconnecten amb el món i ens fan saber que no tot està perdut. Hi ha esperança si hi ha imaginació i no posem límits a la paraula impossible.

El Casal dels Infants del Raval impulsa una iniciativa per a reinsertar a la societat joves que viuen al carrer i no tenen una xarxa familiar que els aculli oferint-los la possibilitat de convertir-se en assistents de persones amb discapacitat funcional. Seguint el model de la pel.lícula francesa  ‘Intocable’, una divertidíssima comèdia que recrea la relació entre l’aristòcrata Phillipe Pozzo di Borgio, tetraplègic des de 1993, i el seu ajudant personal Abdel Yasmin Sellou, l’entitat barcelonina i l’hospital de Sant Pau treballen conjuntament per millorar la vida de les persones que han perdut l’autonomia.

L’objectiu és doble. D’una banda, es millora la qualitat de vida de persones que han perdut la capacitat funcional i d’altra s’ofereix un futur a joves sense expectatives. Els resultats, de moment, conviden a l’optimisme. De les 110 persones que han participat en els cursos preparatoris 40 ja han aconseguit la inserció laboral.

A més d’un li pot semblar que es tracta d’una xifra baixa, però sense cap mena de dubte és un bon argument per a demostrar que les solucions passen per unir realitats aparentment incompatibles.

A tots dos se’ls ofereix una segona oportunitat, i d’això es tracta.  La proposta del Casal dels Infants del Raval és realment rupturista i radicalment transformadora. És un revulsiu contra la desesperança en un món que necessita imperiosament de les segones oportunitats per a tirar endavant. És essencial creure-hi per a sortir de la fredor de les xifres macroeconòmiques, que ens mostren una societat fracturada on una part, amb penes i treballs, albiren l’esperança i uns altres els contemplen amb la resignació dels perdedors.

I és, també, un exemple per a demostrar que els grans projectes sorgeixen de propostes minimalistes, on un pas, per petit que sigui, té la força suficient per a canviar el món.

(il.lustració Gina Barrera)

A ritme de reggaeton

captura-de-pantalla-2016-12-21-a-las-14-37-45Cada moment ha tingut la seva pròpia música, el repertori que la defineix. Ha passat amb els grans canvis socials. Les revolucions, d’un o altre signe, són un bon exemple de com la música, himnes i lletres, han acompanyat l’imaginari col.lectiu. La joventut també s’ha auto-afermat amb la música, intentant marcar territori respecte les generacions més grans, en una mostra clara de ruptura amb el passat.

Ara resulta que alguns ritmes i lletres de les cançons estan farcides d’un alt contingut sexista, amb expressions que destil.len masclisme i denigren la dona fins a transformar-la en un objecte de plaer  sexual per l’home.

El cas més evident es troba en moltes lletres de reggaeton i la gota que ha fet vessar el got és el darrer videoclip de Maluma, fins el punt que ha començat una campanya de recollida de suports a Change.org per què es retiri en considerar que tant la lletra com les imatges fan una apologia de la violència directa contra les dones, convertint-les en cossos sense valor, intercanviables i preparades per a satisfer els desitjos sexuals del mascle. Un escàndol que té un component afegit i és que el reggeaton, i més concretament Maluma, és un ídol entre els adolescents com es va demostrar en el concert que va oferir a Barcelona l’octubre passat.

Fins aquí la descripció dels fets. Però mirat fredament, i sense menystenir la oportunitat de la iniciativa, la difusió de missatges masclistes a través de les cançons no és un fet extraordinari sinó que és més habitual del que molts pensen. En alguns casos de manera subtil i en d’altres amb descripcions descarnades com les del cantant colombià en la lletra de ‘Cuatro babys’.

Ja sigui perquè no és políticament correcte criticar missatges que es presenten com a rabiosament moderns, desenfadats i transgressors o perquè hi ha una excessiva prevenció en criticar la creació cultural amb l’argument de la llibertat d’expressió i de creativitat, el cas és que estem en una accelerada fase de retrocés en l’eradicació dels tics i comportaments masclistes a la nostre societat, fixats en l’imaginari de massa persones i en la realitat del dia a dia.

La llibertat d’expressió ha de ser compatible amb el dret a la dignitat de les persones i en cap cas pot ser la coartada per emparar l’insult i denigrar les dones.

Maluma, i altres grups o artistes similars, poden cantar el que vulguin. El pitjor seria convertir-los en falses víctimes d’una pretesa censura. En tot cas, seria bo que la transgressió en la música, com en altres facetes culturals, fos sinònim de creativitat i mai de vulgaritat. La creativitat és una virtut de genis i perdura més enllà de les contingències temporals o mediàtiques. I la igualtat entre home i dona és una meta massa seriosa per esmicolar-la  amb una frívola cançó, que mai farà història ni marcarà una època.

Amb el record més recent, la història sempre té un recorregut similar. Es comença amb una frase ingeniosa i vexatòria i s’acaba formant part de la llista de víctimes de violència masclista. Massa llarga, massa.

(il.lustració Gina Barrera)

Dues mirades, una ciutat

captura-de-pantalla-2016-12-14-a-las-17-19-02

La fotografia guanyadora del World Press Photo 2016 sintetitza la crua realitat dels refugiats que, fugint de la guerra de Síria, intenten arribar a Europa. L’escena, captada pel fotoperiodista australià Warren Richardson, mostra a un adult amb un nadó en braços que intenta passar a través del filat de filferro que separa Sèrbia d’Hongria.

La imatge combina l’esperança de qui busca la terra d’acollida i alhora la vergonya d’uns estats que, fent cas omís a la Declaració universal dels Drets humans i als principis que van inspirar l’Europa de les llibertats, col.loca un filferro per a impedir el pas de persones que fugen de la guerra.

Coincideix la imatge amb la trobada que el darrer cap de setmana ha organitzat l’església catòlica al Vaticà amb una setantena d’alcaldes de ciutats europees per reclamar més poder per als ajuntaments i una política més solidària de la Unió Europea envers els refugiats.

Estic convençut que en la ment de l’home de la fotografia de Richarson hi ha el nom d’una ciutat com a punt de destí. De la mateixa manera que no calen masses explicacions, després de la vergonyant renúncia dels estats europeus, per entendre i valorar el compromís de alcaldes i alcaldesses per acollir al refugiats que busquen una nova vida i una major llibertat. Barcelona, Madrid, Berlín, Lampedusa, París, Atenes, Amsterdam, Colònia….

En aquest món globalitzat, les ciutats s’han convertit en la salvaguarda dels drets de les persones. De les que hi van néixer i s’han vist afectats per la crisi econòmica i les de les que les veuen com a meta final des d’on construir una vida més digne. I és en les ciutats, de la mà de responsables polítics, d’entitats i de voluntaris anònims, on s’està escrivint el nou capítol de la solidaritat. Dues mirades i un mateix destí.

Estem parlant de la ciutat inclusiva, integradora, correctora de desigualtats, constructora de drets, paradigma de ciutadania, marc de qualitat democràtica, terra d’acollida.

La fotografia de l’home amb el nadó a través del filat ens interpel.la. La resposta dels alcaldes i alcaldesses aquest cap de setmana a Roma ens mostra el camí. Per fi, un bri d’esperança enmig de tanta foscor.  

(il.lustració Gina Barrera)

Post-veritat i periodisme

captura-de-pantalla-2016-12-06-a-las-12-58-25El concepte post-veritat comença a fer estralls en el nostre dia a dia. En l’àmbit de la política és prou evident. En el de la sociologia, intentant discernir l’impacte de les emocions en la conformació de veritats absolutes i de comportaments electorals, sense èxit si ens fixem en les enquestes i els posteriors resultats electorals. I en el d’una determinada literatura, que s’expandeix principalment a través dels mitjans de comunicació i que deixa les preguntes i els dubtes a banda per a consagrar escenaris bidireccionals que es mouen entre l’eufòria i les consideracions més catastrofistes.

La post-veritat, paraula de l’any, que el diccionari Oxford defineix com el substantiu que descriu un procés en el qual a l’hora de conformar l’opinió pública les emocions i les creences personals passen per davant dels fets objectius, s’ha convertit en la clau per explicar les situacions més inversemblants o aquelles que necessitarien d’una anàlisi més profunda que la immediatesa per ser el primer desestima.

Estic convençut que d’aquí un temps el concepte perdrà l’aura màgica i es transformarà en una pura i simple referència del diccionari. No sé si succeirà el mateix en la vida quotidiana de seguir com ara.

A ningú no se li escapa que les noves tecnologies i plataformes digitals com facebook, twitter o similars, que permeten globalitzar missatges sense dedicar temps a certificar la veracitat, són un vehicle perfecte en la difusió de continguts de l’anomenada post-veritat. I, també, la connivència, penso que en la majoria de casos involuntària, d’una part rellevant del món de la comunicació, que en la expansió de la realitat emocional ha trobat un filó en forma d’audiències a través de profetes i tertulians disposats a convertir-se en hooligans de causes inversemblants però molt lucratives.

El periodisme i els periodistes observen amb perplexitat aquest fenomen, de moment amb poca autocrítica, això sí, i amb els nivells de credibilitat sota mínims. A ulls del ciutadà han deixat de ser la peça indispensable que garanteix la bona informació i, en conseqüència, enforteix la democràcia, exercint de mur de contenció a tan bocamoll escampat pel món.

Els especialistes i grans factòtums del món de la comunicació diuen que cal tornar a les essències del bon periodisme i recuperar l’esperit fundacional que dóna sentit a aquest ofici. Contrastar els fets, tractar-los amb rigor i honestedat, cuinar la informació a foc lent sense presses i no oferir-la fins que no estigui al punt. Però de què serveixen les essències si cada vegada costa més sortir al carrer i descriure la pura i simple realitat. En les històries que s’hi trobarien segur que hi ha el veritable contrapès a tanta mentida que es presenta com a post-veritat. 

(il.lustració Gina Barrera)

Usuaris o persones

captura-de-pantalla-2016-12-05-a-las-17-08-43Sovint la ficció és la manera més explícita de retratar la realitat. És el cas de la pel.lícula de Ken Loach ‘I Daniel Blake’, que descriu les peripècies d’un ciutadà anglès forçat a lluitar contra la burocràcia del sistema en el reconeixement d’una prestació per llarga malaltia. El que podria ser una descripció dramàtica d’esdeveniments es converteix en una imatge fidedigna de la perversitat d’un model que formalment garanteix al ciutadà l’ajut però a costa de convertir-lo en un simple número en el registre de sol.licitants i de transformar el procediment en una epopeia inabastable.

La declaració final de Blake, un fuster que es veu sobrepassat per les circumstàncies, i la mare amb dos fills que l’acompanya en el seu recorregut vital resumeix perfectament la sensació d’impotència en el que es troben molts ciutadans a qui la crisi els ha arrabassat un dels béns més preuats en aquest moment: el treball i les expectatives de futur.

La burocràcia és implacable i massa sovint deshumanitza al ciutadà per a convertir-lo en un simple usuari, en el número de registre de la seguretat social, i el sotmet a una lluita desigual davant el formulari que apareix a la pantalla d’internet. És la lluita entre el jo humà i la insensibilitat d’un algoritme que només et permet avançar si claudiques i acceptes les seves regles del joc.

La percepció de Blake quan escriu que vol ser un ciutadà, que no vol convertir-se en un usuari del sistema, que no demana caritat, ni viure de la subvenció, que no és un pobre desgraciat, ni un gandul, ni un inútil i que només busca viure del treball ens interpel.la a tots i ens adverteix del biaix que pren l’estat del benestar.

Blake és el retrat d’un mecanisme que cal desterrar, per molt que s’embolcalli  en paraules respectuoses amb els drets de les persones. És la descarnada descripció d’un model que desterra la justícia i la converteix en caritat, que transforma la persona en un codi numèric sense ànima, que treballa descaradament per a mantenir la desigualtat.

(il.lustració Gina Barrera)