En el segon trimestre del 2016 els partits judicials del Baix Llobregat van registrar 528 denúncies per violència masclista. És una xifra que va en augment, si ho comparem amb les dades del mateix període de l’any passat, i que demostra que tot i els esforços de gent compromesa en ajudar a les víctimes i denunciar aquesta atrocitat encara ens queda molt camí per recórrer.
D’un temps ençà tinc la impressió que en aquesta problemàtica estem baixant la guàrdia. Ens impacten els assassinats de dones en mans de les seves parelles, però el degoteig constant no para.
Què ens està passant com a societat? Em costa donar una resposta, però apunto alguns aspectes d’aquesta terrible realitat que s’haurien de corregir sinó volem caure en el precipici de la ignomínia.
Mentre augmenten les denúncies i no s’atura el número de víctimes baixen, de manera inexplicable, les ordres d’allunyament. És un contrasentit, però les xifres dels responsables judicials ho demostren.
Sense ànim de polemitzar exposo la següent reflexió. Els experts i les persones que treballen en aquest món són crítics amb el sistema judicial, especialment amb el precari funcionament del torns d’ofici, que sovint generen més indefensió que empara. I també amb el deficient suport que s’ofereix a les dones maltractades, sobretot quan han de testificar davant el jutge en contra la seva parella. És un dels efectes perversos de la manca de recursos que pateix l’administració de justícia.
Hi ha altres factors, com el de la dependència econòmica que molt sovint blinda el silenci de la víctima i la pervivència d’uns estereotips patriarcals que presenten a una dona submisa envoltada d’un llenguatge ensucrat que amaga el pitjor dels verins.
Començo a intuir que la nostra generació ha perdut la batalla a favor de la igualtat entre homes i dones. No hem sabut reaccionar contra la xacra de la violència masclista amb la contundència necessària per a revertir una situació que ens hauria d’avergonyir com a societat i ens falta molta més tenacitat per exigir més recursos, més centres d’atenció a la dona, un millor assessorament, més pisos d’acollida i una major bel.ligerància contra aquells models que construeixen les relacions humanes des de la submissió.
Novament toca posar l’esperança en els joves per comprometre’ls i fer-los entendre que ells també són necessaris a l’hora de canviar un model de relacions que encara segueix sent massa permissiu amb els maltractadors. L’esperança és que hi comença a haver iniciatives d’adolescents que als seus instituts treballen per eradicar els llenguatge sexiste o per evitar el ciber-assetjament, un fenomen que creix en les relacions entre joves i que sovint és la fase prèvia a situacions molt més dramàtiques.
El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la violència masclista. Un record per les víctimes.
(il.lustració Gina Barrera)