Lluís i la clau

De tant en tant els mitjans de comunicació trenquen la grisor cromàtica dels continguts per explicar històries de persones, aparentment irrellevants, que amb la seva trajectòria fan una radiografia del que es cou a la vida real. Diumenge, La Vanguardia informava en una notícia signada per Rosa M. Bosch del cas d’en Lluís, un sense sostre que mor al cap de dos dies d’haver aconseguit les claus del pis tutelat que l’ha de permetre sortir del marasme de la indigència.

En el món dels sense sostre, Lluís havia aconseguit un dels trumfos més grans en el procés de rehabilitació, disposar de la clau d’un habitatge per refer la vida. La sort, a vegades, juga males passades i els educadors d’Arrels que seguien el seu cas, veient que no responia a les trucades i que no es presentava a la seu de la fundació per anar a un control mèdic programat, van decidir anar-lo a buscar i el van descobrir mort de manera natural ajagut al llit.

El simbolisme de la clau és perfectament descriptible. Obre la porta al futur, albira segones oportunitats  i delimita, perfectament, la frontera entre l’esperança i la desesperació.

Fa uns mesos vaig conèixer  a una persona que també buscava la seva clau. L’havien desnonat del pis on vivia –més aviat de l’habitació—uns dies abans de Nadal. Com la crònica d’una mort anunciada vaig poder percebre la sensació d’angoixa d’aquella dona amb dos fills mentre veia que arribava el dia fatídic. Lluitava contra el destí amb coratge. Gràcies a un ajut puntual de l’administració, a la tenacitat de persones del seu entorn i a la força personal per a defensar uns drets que se li negaven se’n va sortir. Això sí en precari, d’habitació en habitació, comptant la victòria per dies, perquè en aquests casos la clau sempre és provisional.

La dramàtica història d’en Lluís m’ha fet recordar el cas de la dona desnonada, que vaig seguir d’aprop. Més d’una vegada he pensat com d’arbitrària és la sort i com de gratificant és la clau quan et dóna una oportunitat i és la garantia d’un dret. La clau és una peça contundent, precisa, molt allunyada de les frases imaginatives i dels tuïts que omplen el rebost de les paraules buides. 

(il.lustració Gina Barrera)