La pobresa té cara de dona

Entretinguts en el debat sobre la feminització del nomenclàtor urbà i en un afany, des d’àmbits diversos, per esmenar la plana a l’Institut d’Estudis Catalans estem confonen l’anècdota amb la substància.

Sé que em poso en un camí complex, perquè és molt difícil situar en un mateix nivell el sentiment i la parla, moldejada a foc lent durant anys lluny d’urgències històriques i de convencions. Però, en fi, prefereixo pecar d’irreverent abans de renunciar a dir-hi la meva.

Trobo a faltar en l’enrenou que s’ha generat com a conseqüència del rebateig de l’antiga plaça dels Avis a Sabadell amb el nom de plaça dels Avis i de les Àvies un debat seriós sobre les polítiques de gènere i del canvi, ara ja perceptible, que la crisi econòmica comporta en la justa igualtat entre homes i dones.

Se’m pot dir antiquat, però sí que hi ha a la nostra societat una generació que hi creia en la igualtat entre homes i dones, sabent que partíem d’un model patriarcal, sent conscients que l’accés al món laboral era una de les millors vies per aconseguir-la i buscant maneres, des de l’àmbit familiar, de conciliar i coresponsabilitzar-se de la cura i de l’educació dels fills. Conec uns quants casos i podria descriure la seva història amb pèls i senyals. No hi entraré, però sí que hi trobo un comú denominador: la igualtat entre home i dona, o si es vol al revés, només és possible quan aquesta és autosuficient econòmicament i això vol dir treball digne i accés en condicions d’igualtat al món laboral.

La tendència l’ha estroncat la crisi econòmica i ara en veiem les conseqüències, més enllà de la bona voluntat política en forma de lleis i de l’interès per recordar en la quotidianitat oficial que existeix el gènere masculí i femení. Falta per veure si això s’interioritza a peu de carrer.

La meva percepció, com molt bé indiquen estudis recents, és que amb bones paraules farem poca feina. I com ho justifico? Poso un parell de exemples. Persisteix una desigualtat de sous entre home i dona per una mateixa feina. Hi ha qui diu que la mitjana és del 19%. Déu n’hi do. I un altre detall. El fet que no es reconegui com un dret universal l’escolarització entre 0 i 3 anys força que moltes mares deixin de treballar per estar amb els fills, ja que no els compensa el salari amb la quota de l’escola bressol.

Hi ha d’altres exemples que tenen a veure amb una major precarietat en les feines, en la dificultat per  conciliar horaris laborals i familiars, amb la dependència econòmica de l’home i, si mirem més enllà, en l’estat de pobresa de moltes dones que tot i haver treballat tota la vida, de manera regular o a casa, cobren, o cobraran, pensions de misèria. La conclusió és que la pobresa té cara de dona.

Parlem de polítiques de gènere, però amb rigor. Els focs artificials, bonics i espectaculars, deixem-los per la festa major.

(Il.lustració Gina Barrera)

195 respostes a «La pobresa té cara de dona»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *