Neguit i por

Captura de pantalla 2017-03-20 a la(s) 19.47.09Hi torna a haver neguit. Neguit i por, que és el pitjor escenari per aquells a qui la vida situa en una posició de ‘match point’. Neguit, por i impotència quan albiren que a l’entorn d’un dret tan essencial com el de l’habitatge es crea una nova confrontació, en el que ells, les víctimes, tenen totes les de perdre.

Aquest cap de setmana hem sabut que el Govern de l’Estat estudia dur al Constitucional la llei que el passat mes de desembre va aprovar el Parlament de Catalunya per evitar el desnonament de persones en risc d’exclusió social. Es tracta de la segona temptativa, ja que l’anterior ja va ser recorreguda i està sospesa mentre no hi hagi veredicte.

Dit d’aquesta manera tan esquemàtica es pot pensar que parlem d’un conflicte jurídic o de competències, però el fet que hi hagi novament un debat sobre aquesta qüestió va més enllà d’una picabaralla legal. De res ha servit que la llei que ara s’estudia impugnar fos aprovada per unanimitat pel Parlament, ni que tingui l’aval del Consell de l’Advocacia o del Col·legi d’Advocats de Barcelona, per citar dos suports sense connotacions polítiques.

Som humans i ensopeguem amb la mateixa pedra, però la conseqüència de l’ensurt recau, sovint, en qui menys culpa té. No sé si entre els que ara entraran a la brega per un o altre article de la llei han viscut d’a prop o han vist en primera persona què suposa viure en la més absoluta incertesa econòmica i habitacional. Què s’hi amaga darrere de conceptes com vulnerabilitat o risc d’exclusió social. Suposo que si haguessin experimentat aquesta percepció frenarien abans de prendre iniciatives com la que he descrit més amunt.

Las política no està per generar conflictes sinó per a resoldre problemes i els drets són alguna cosa més que una pura i simple declaració de principis. Ja n’hi ha prou de jugar amb el dret a un habitatge digne, de confrontar-lo quan convé amb el dret a la propietat, de posar cara de circumstàncies cada vegada que els damnificats de la crisi ens interpel.len.

Si us plau, no obrin un nou front. Apliquin la lògica i el pragmatisme, tanquin files i pensin en tots aquells, homes i dones, adults i nens, que conviuen amb la sensació de que tot el que els envolta és provisional, fins i tot els drets que els emparen. Per una vegada no afegeixin més llenya al foc.

(il.lustració Gina Barrera)

Previsible, massa previsible

Captura de pantalla 2017-02-12 a la(s) 14.10.16Confesso que cada dia em costa més seguir l’actualitat a través dels mitjans de comunicació convencional. Aquesta actitud diària de comprar un o dos diaris en paper, les dificultats per trobar un quiosc i després resseguir el contingut s’ha acabat convertint en un exercici tan rutinari que té el perill que algun dia digui prou i posi punt i final a un costum que m’acompanya des de fa molts anys i que aquells que em coneixen han integrat com una part consubstancial de la meva manera de ser.

I a què es deu aquest desencís? Francament, no m’ho sé explicar. És la conseqüència de que m’he fet gran i estic de tornada de moltes coses. O potser observo la realitat amb massa distanciament com si res anés amb mi o, definitivament, tenen raó aquells que pronosticaven la mort del periodisme com intèrpret i transmissor de la realitat en benefici de les llambregades que circulen a través de twitter i les xarxes socials.

Si fos més jove tot tindria una explicació. Per els mil.lenials el paper pertany a la prehistòria i quan algú té inquietuds culturals ho fa majoritàriament en format digital.

Però no crec que aquesta sigui la raó última del meu desencís. Si fos així no m’acostaria de tant en tant als museus, ni repassaria la cartellera per trobar pel.lícules que justifiquessin el preu de l’entrada al cinema o m’endinsaria en una bona obra de teatre.

Algú pot dir que entre l’art i el relat periodístic hi ha una gran diferència, que no són comparables. I jo m’entesto en dir que no, que hi ha un  lligam, que una pel.lícula com ‘Hotel Europa’ t’explica molt més del món en el qual vivim que els milers de pàgines insubstancials que s’han escrit sobre el fenomen dels populismes, de les víctimes de les guerres, del cinisme que amaga la retòrica i de  les conseqüències desastroses que sovint provoquen els il.luminats que dibuixen fronteres i murs com una manera de separar el bé i el mal.

Ens hem instal.lat en la previsibilitat. Ben mirat un món previsible ens ofereix una falsa seguretat o, com a mínim, ens reconforta amb el miratge que potser estem en el grup guanyador. La tranquil.litat a canvi de fugir del risc, de la crítica i de la reflexió. Un preu massa alt en mig de tanta ignomínia.

(il.lustració Gina Barrera)

Fets alternatius

Captura de pantalla 2017-01-29 a la(s) 04.24.25Als Estats Units s’ha disparat la venda de la novel·la de George Orwell ‘1984’. Ho confirmen els responsables d’Amazon, que han descobert com des de dissabte passat, un dia després de la pressa de possessió de Donald Trump, les comandes d’usuaris interessats en el llibre de l’autor anglès no paren de créixer.

Quina és la raó d’aquest imprevist interès? Doncs cal buscar-lo en una expressió l’assessora del president, Kellyanne Conway, quan es va qualificar amb l’expressió ‘fets alternatius’ la versió que ha donat la Casa Blanca i el propi President sobre el número d’assistents a la presa de possessió, que diuen va ser superior a la Barack Obama al 2009. Una opinió que contrasta amb les imatges aèries i les dels usuaris dels transports públics que duen a l’esplanada que hi ha davant del Capitoli.

No és una estratègia nova, com molt bé va descriure Orwell obsedit per denunciar els mecanismes de l’estalinisme per manipular la realitat. El que veus, gràcies a un Ministeri de la Veritat, no és el que veus sinó allò que unes ments superiors volen que vegis. I a partir d’aquí tot es pot justificar, a costa de carregar-se la veritat i la llibertat de premsa.

‘Fets alternatius’ és una nova expressió que haurem d’incorporar al nostre vocabulari com ha passat amb la post-veritat i d’altres que en vindran darrera. Em pregunto on ens durà aquesta bogeria, que només serveix per entronitzar la mentida, perquè la realitat és que com a ciutadans som extremadament vulnerables i tenim la massa crítica cada cop més feble.

És difícil fer prediccions, quan les eines a través dels quals es propaguen aquestes falsedats se’ns presenten com a meravelloses joguines amb l’esquer de què ens fan més lliures i globals, que milloren la interrelació, que ens ajuden a comunicar-nos millor i, en definitiva, que ens ajuden a viure en un món on no hi ha fronteres ni límits.

En aquest món globalitzat  una imatge ja no val més que mil paraules. Ens ho diu Trump quan fantasieja amb el periodista de la Fox News amb la xifra d’assistents a l’acte de pressa de possessió. Tot plegat una anècdota, sinó fos perquè darrera les bambolines d’aquest petit detall s’hi amaga la desigualtat i la llei de la selva.

(il.lustració Gina Barrera)

Gent normal

Captura de pantalla 2017-01-18 a las 17.11.52Costa mobilitzar a la gent. Costa que exterioritzin la seva ràbia davant les injustícies. Molts han perdut l’esperança i no són conscients que són subjectes de drets, que tenen drets. I no em refereixo, únicament, als refugiats que moren de fred a les portes de casa nostra sinó a persones veïnes nostres que han perdut la seva capacitat per a reivindicar-los.

En aquesta etapa de regressió de drets en la que ens movem hauríem de prestar molta més atenció a la gent gran. És un dels grans col.lectius que suporta en silenci la pèrdua de de drets que arrossega la crisi econòmica. Alguns s’han organitzat, pocs per l’envestida que els ha suposat en les seves vides. La majoria les veuen a venir en silenci.

El passat mes de setembre  un informe d’Insocat, amb el revelador títol ‘Gent gran: Pobresa i vulnerabilitat’, posava negre sobre blanc quina és la situació dels majors de 65 anys a Catalunya. El treball, elaborat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, revelava dades esfereïdores. Una d’elles, que el 60% de les persones grans a Catalunya no arriba a final de mes, que la retallada de pensions els aboca a un procés d’empobriment gradual i que prop del 40% de les percepcions de jubilació tenen un import per sota del salari mínim interprofessional. I que les privacions materials, com a conseqüència de la pèrdua de poder adquisitiu, impacta especialment en les dones, fins el punt que la taxa de pobresa femenina és cinc punts superior a la masculina.

I això sense descuidar els problemes d’habitatge, de pobresa energètica que converteixen moltes llars en autèntiques neveres, de mobilitat o sanitaris.

És evident que aquí hi ha una responsabilitat pública en la gestió dels recursos, en la distribució del cost de les retallades per evitar que sempre i tot recaigui en els mateixos, però no hauríem d’assumir aquest discurs des de la resignació. La societat civil existeix i té noms i cognoms. Representen aquella espurna d’esperança quan tot sembla que està perdut i les paraules provoquen un eco inconsistent.

En aquests moments de modernitat líquida és important reivindicar els principis, interpel.lar als joves i no tan joves, defensar el compromís, cridar a la unió i fer realitat el missatge que Barack Obama, amb incongruències i també amb encerts, va pronunciar  fa uns dies davant de milers de seguidors a Chicago: “Quan la gent normal s’implica, es compromet i s’uneix en l’esforç col.lectiu, les coses canvien per a millor”.

(il.lustració Gina Barrera)

Bons desitjos

captura-de-pantalla-2017-01-04-a-las-17-52-55

 

Som animals de costums. I de la mateixa manera que a mi m’agrada començar l’any estrenant agenda de paper com un auguri de que l’acabaré omplint de noms, reunions, projectes i reflexions també m’imagino el llistat de bones intencions que voldria que es complissin al 2017.

No és un llistat precís i exhaustiu. En tot cas,  són propostes que formarien part d’una hipotètica carta als Reis d’Orient, atrafegats i diria que sorpresos per les moltes obligacions que se’ls exigeixen.

Conscient que el dret a l’habitatge no es pot resoldre d’un dia per l’altre, demanaria a l’any una acció molt més concertada de la Generalitat i els ajuntaments que permetés encarrilar solucions eficients per garantir aquest dret a tots els que viuen en una situació de precarietat, en habitacions o al carrer. Que donés esperances al joves que es volen independitzar, que millorés l’oferta de lloguer i d’habitatge  social, que impedís la pressió especulativa en aquells barris cobejats pel turisme i que posés fre a la temptació de convertir l’habitatge en un sucós producte financer com d’altres hi ha al mercat.

Voldria que el nou any fes possible el desig de viure la vellesa amb dignitat, en ciutats molt més adaptades per les persones que tenen mobilitat reduïda i que no van en bicicleta, que hi haguessin els recursos suficients per a què funcioni  plenament la llei de dependència ara que alguns celebren que fa 10 anys de la seva aprovació i que les pensions en lloc de perdre poder adquisitiu reconeguessin l’esforç que aquests ciutadans han fet per arribar on som.

Desitjaria que es garantís el dret un treball estable, allunyat de la precarietat, amb sous dignes, que permetés l’autonomia econòmica i la conciliació de la vida laboral i familiar i que fos un actiu fonamental per a garantir l’autonomia personal.

Li demanaria al 2017 que fes possible el dret a la segona oportunitat, que s’avancés en la implantació de la renda mínima garantida, tal com reconeix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no entesa com una concessió sinó com la via per a dignificar i fer més efectius la disparitat d’ajuts que promouen els poders públics per als que viuen en situació d’extrema vulnerabilitat.

L’any que s’inicia hauria de posar fi a la pobresa energètica, fent realitat la idea que els subministraments d’aigua, llum i electricitat són serveis bàsics i que tots els ciutadans tenen blindat per llei el mínim necessari per viure. Una democràcia madura no es pot permetre més talls de subministrament o que hi hagi habitatges amb famílies que, per no poder assumir la despesa energètica, passen fred sense explicar el seu cas ni recórrer als serveis socials.

Demanaria  recuperar els recursos econòmics que s’han retallat des del 2008 fins ara en àmbits tan sensibles com els de l’ensenyament i la sanitat. Que les declaracions de bones intencions anessin acompanyades de fets, amb el compromís dels poders públics per evitar que la viabilitat del model recaigui en el voluntarisme dels bons professionals que el sostenen, sense col.lapses als serveis d’urgències i amb més recursos i especialistes per atendre als infants i adolescents que han viscut situacions traumàtiques a causa de la crisi econòmica.

I tot i que les notícies dels darrers dies contradiuen el desig de bones intencions, voldria que el 2017 fos el del punt d’inflexió per eradicar la lacra de la violència de gènere, amb més recursos per acompanyar a les víctimes en el procés judicial contra el maltractador, per ajudar-les a recuperar l’autoestima i una vida lliure de cadenes i comportaments masclistes. Que hi hagués una acció continuada de pedagogia entre els joves a favor de la igualtat i que es notés el rebuig social contra expressions o imatges de sotmetiment de la dona a l’home, tan habituals als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Finalment, voldria que es fes realitat el dret a la ciutat com aquell espai inclusiu on tots els ciutadans projecten el seu futur, reben el suport necessari en moments de crisi i concreten la seva participació en els afers públics. Un objectiu que passa per reconèixer i enfortir el paper de les administracions locals en la defensa dels drets de proximitat, una expressió que mai, mai, hauria de quedar buida de contingut.  

(il.lustració Gina Barrera)

Segona oportunitat

captura-de-pantalla-2016-12-28-a-las-16-45-33No tot són notícies negatives ni laments quan s’esporga la realitat. De tant en tant, descobrim projectes i iniciatives  que ens reconnecten amb el món i ens fan saber que no tot està perdut. Hi ha esperança si hi ha imaginació i no posem límits a la paraula impossible.

El Casal dels Infants del Raval impulsa una iniciativa per a reinsertar a la societat joves que viuen al carrer i no tenen una xarxa familiar que els aculli oferint-los la possibilitat de convertir-se en assistents de persones amb discapacitat funcional. Seguint el model de la pel.lícula francesa  ‘Intocable’, una divertidíssima comèdia que recrea la relació entre l’aristòcrata Phillipe Pozzo di Borgio, tetraplègic des de 1993, i el seu ajudant personal Abdel Yasmin Sellou, l’entitat barcelonina i l’hospital de Sant Pau treballen conjuntament per millorar la vida de les persones que han perdut l’autonomia.

L’objectiu és doble. D’una banda, es millora la qualitat de vida de persones que han perdut la capacitat funcional i d’altra s’ofereix un futur a joves sense expectatives. Els resultats, de moment, conviden a l’optimisme. De les 110 persones que han participat en els cursos preparatoris 40 ja han aconseguit la inserció laboral.

A més d’un li pot semblar que es tracta d’una xifra baixa, però sense cap mena de dubte és un bon argument per a demostrar que les solucions passen per unir realitats aparentment incompatibles.

A tots dos se’ls ofereix una segona oportunitat, i d’això es tracta.  La proposta del Casal dels Infants del Raval és realment rupturista i radicalment transformadora. És un revulsiu contra la desesperança en un món que necessita imperiosament de les segones oportunitats per a tirar endavant. És essencial creure-hi per a sortir de la fredor de les xifres macroeconòmiques, que ens mostren una societat fracturada on una part, amb penes i treballs, albiren l’esperança i uns altres els contemplen amb la resignació dels perdedors.

I és, també, un exemple per a demostrar que els grans projectes sorgeixen de propostes minimalistes, on un pas, per petit que sigui, té la força suficient per a canviar el món.

(il.lustració Gina Barrera)

A ritme de reggaeton

captura-de-pantalla-2016-12-21-a-las-14-37-45Cada moment ha tingut la seva pròpia música, el repertori que la defineix. Ha passat amb els grans canvis socials. Les revolucions, d’un o altre signe, són un bon exemple de com la música, himnes i lletres, han acompanyat l’imaginari col.lectiu. La joventut també s’ha auto-afermat amb la música, intentant marcar territori respecte les generacions més grans, en una mostra clara de ruptura amb el passat.

Ara resulta que alguns ritmes i lletres de les cançons estan farcides d’un alt contingut sexista, amb expressions que destil.len masclisme i denigren la dona fins a transformar-la en un objecte de plaer  sexual per l’home.

El cas més evident es troba en moltes lletres de reggaeton i la gota que ha fet vessar el got és el darrer videoclip de Maluma, fins el punt que ha començat una campanya de recollida de suports a Change.org per què es retiri en considerar que tant la lletra com les imatges fan una apologia de la violència directa contra les dones, convertint-les en cossos sense valor, intercanviables i preparades per a satisfer els desitjos sexuals del mascle. Un escàndol que té un component afegit i és que el reggeaton, i més concretament Maluma, és un ídol entre els adolescents com es va demostrar en el concert que va oferir a Barcelona l’octubre passat.

Fins aquí la descripció dels fets. Però mirat fredament, i sense menystenir la oportunitat de la iniciativa, la difusió de missatges masclistes a través de les cançons no és un fet extraordinari sinó que és més habitual del que molts pensen. En alguns casos de manera subtil i en d’altres amb descripcions descarnades com les del cantant colombià en la lletra de ‘Cuatro babys’.

Ja sigui perquè no és políticament correcte criticar missatges que es presenten com a rabiosament moderns, desenfadats i transgressors o perquè hi ha una excessiva prevenció en criticar la creació cultural amb l’argument de la llibertat d’expressió i de creativitat, el cas és que estem en una accelerada fase de retrocés en l’eradicació dels tics i comportaments masclistes a la nostre societat, fixats en l’imaginari de massa persones i en la realitat del dia a dia.

La llibertat d’expressió ha de ser compatible amb el dret a la dignitat de les persones i en cap cas pot ser la coartada per emparar l’insult i denigrar les dones.

Maluma, i altres grups o artistes similars, poden cantar el que vulguin. El pitjor seria convertir-los en falses víctimes d’una pretesa censura. En tot cas, seria bo que la transgressió en la música, com en altres facetes culturals, fos sinònim de creativitat i mai de vulgaritat. La creativitat és una virtut de genis i perdura més enllà de les contingències temporals o mediàtiques. I la igualtat entre home i dona és una meta massa seriosa per esmicolar-la  amb una frívola cançó, que mai farà història ni marcarà una època.

Amb el record més recent, la història sempre té un recorregut similar. Es comença amb una frase ingeniosa i vexatòria i s’acaba formant part de la llista de víctimes de violència masclista. Massa llarga, massa.

(il.lustració Gina Barrera)

Dues mirades, una ciutat

captura-de-pantalla-2016-12-14-a-las-17-19-02

La fotografia guanyadora del World Press Photo 2016 sintetitza la crua realitat dels refugiats que, fugint de la guerra de Síria, intenten arribar a Europa. L’escena, captada pel fotoperiodista australià Warren Richardson, mostra a un adult amb un nadó en braços que intenta passar a través del filat de filferro que separa Sèrbia d’Hongria.

La imatge combina l’esperança de qui busca la terra d’acollida i alhora la vergonya d’uns estats que, fent cas omís a la Declaració universal dels Drets humans i als principis que van inspirar l’Europa de les llibertats, col.loca un filferro per a impedir el pas de persones que fugen de la guerra.

Coincideix la imatge amb la trobada que el darrer cap de setmana ha organitzat l’església catòlica al Vaticà amb una setantena d’alcaldes de ciutats europees per reclamar més poder per als ajuntaments i una política més solidària de la Unió Europea envers els refugiats.

Estic convençut que en la ment de l’home de la fotografia de Richarson hi ha el nom d’una ciutat com a punt de destí. De la mateixa manera que no calen masses explicacions, després de la vergonyant renúncia dels estats europeus, per entendre i valorar el compromís de alcaldes i alcaldesses per acollir al refugiats que busquen una nova vida i una major llibertat. Barcelona, Madrid, Berlín, Lampedusa, París, Atenes, Amsterdam, Colònia….

En aquest món globalitzat, les ciutats s’han convertit en la salvaguarda dels drets de les persones. De les que hi van néixer i s’han vist afectats per la crisi econòmica i les de les que les veuen com a meta final des d’on construir una vida més digne. I és en les ciutats, de la mà de responsables polítics, d’entitats i de voluntaris anònims, on s’està escrivint el nou capítol de la solidaritat. Dues mirades i un mateix destí.

Estem parlant de la ciutat inclusiva, integradora, correctora de desigualtats, constructora de drets, paradigma de ciutadania, marc de qualitat democràtica, terra d’acollida.

La fotografia de l’home amb el nadó a través del filat ens interpel.la. La resposta dels alcaldes i alcaldesses aquest cap de setmana a Roma ens mostra el camí. Per fi, un bri d’esperança enmig de tanta foscor.  

(il.lustració Gina Barrera)

Post-veritat i periodisme

captura-de-pantalla-2016-12-06-a-las-12-58-25El concepte post-veritat comença a fer estralls en el nostre dia a dia. En l’àmbit de la política és prou evident. En el de la sociologia, intentant discernir l’impacte de les emocions en la conformació de veritats absolutes i de comportaments electorals, sense èxit si ens fixem en les enquestes i els posteriors resultats electorals. I en el d’una determinada literatura, que s’expandeix principalment a través dels mitjans de comunicació i que deixa les preguntes i els dubtes a banda per a consagrar escenaris bidireccionals que es mouen entre l’eufòria i les consideracions més catastrofistes.

La post-veritat, paraula de l’any, que el diccionari Oxford defineix com el substantiu que descriu un procés en el qual a l’hora de conformar l’opinió pública les emocions i les creences personals passen per davant dels fets objectius, s’ha convertit en la clau per explicar les situacions més inversemblants o aquelles que necessitarien d’una anàlisi més profunda que la immediatesa per ser el primer desestima.

Estic convençut que d’aquí un temps el concepte perdrà l’aura màgica i es transformarà en una pura i simple referència del diccionari. No sé si succeirà el mateix en la vida quotidiana de seguir com ara.

A ningú no se li escapa que les noves tecnologies i plataformes digitals com facebook, twitter o similars, que permeten globalitzar missatges sense dedicar temps a certificar la veracitat, són un vehicle perfecte en la difusió de continguts de l’anomenada post-veritat. I, també, la connivència, penso que en la majoria de casos involuntària, d’una part rellevant del món de la comunicació, que en la expansió de la realitat emocional ha trobat un filó en forma d’audiències a través de profetes i tertulians disposats a convertir-se en hooligans de causes inversemblants però molt lucratives.

El periodisme i els periodistes observen amb perplexitat aquest fenomen, de moment amb poca autocrítica, això sí, i amb els nivells de credibilitat sota mínims. A ulls del ciutadà han deixat de ser la peça indispensable que garanteix la bona informació i, en conseqüència, enforteix la democràcia, exercint de mur de contenció a tan bocamoll escampat pel món.

Els especialistes i grans factòtums del món de la comunicació diuen que cal tornar a les essències del bon periodisme i recuperar l’esperit fundacional que dóna sentit a aquest ofici. Contrastar els fets, tractar-los amb rigor i honestedat, cuinar la informació a foc lent sense presses i no oferir-la fins que no estigui al punt. Però de què serveixen les essències si cada vegada costa més sortir al carrer i descriure la pura i simple realitat. En les històries que s’hi trobarien segur que hi ha el veritable contrapès a tanta mentida que es presenta com a post-veritat. 

(il.lustració Gina Barrera)

Usuaris o persones

captura-de-pantalla-2016-12-05-a-las-17-08-43Sovint la ficció és la manera més explícita de retratar la realitat. És el cas de la pel.lícula de Ken Loach ‘I Daniel Blake’, que descriu les peripècies d’un ciutadà anglès forçat a lluitar contra la burocràcia del sistema en el reconeixement d’una prestació per llarga malaltia. El que podria ser una descripció dramàtica d’esdeveniments es converteix en una imatge fidedigna de la perversitat d’un model que formalment garanteix al ciutadà l’ajut però a costa de convertir-lo en un simple número en el registre de sol.licitants i de transformar el procediment en una epopeia inabastable.

La declaració final de Blake, un fuster que es veu sobrepassat per les circumstàncies, i la mare amb dos fills que l’acompanya en el seu recorregut vital resumeix perfectament la sensació d’impotència en el que es troben molts ciutadans a qui la crisi els ha arrabassat un dels béns més preuats en aquest moment: el treball i les expectatives de futur.

La burocràcia és implacable i massa sovint deshumanitza al ciutadà per a convertir-lo en un simple usuari, en el número de registre de la seguretat social, i el sotmet a una lluita desigual davant el formulari que apareix a la pantalla d’internet. És la lluita entre el jo humà i la insensibilitat d’un algoritme que només et permet avançar si claudiques i acceptes les seves regles del joc.

La percepció de Blake quan escriu que vol ser un ciutadà, que no vol convertir-se en un usuari del sistema, que no demana caritat, ni viure de la subvenció, que no és un pobre desgraciat, ni un gandul, ni un inútil i que només busca viure del treball ens interpel.la a tots i ens adverteix del biaix que pren l’estat del benestar.

Blake és el retrat d’un mecanisme que cal desterrar, per molt que s’embolcalli  en paraules respectuoses amb els drets de les persones. És la descarnada descripció d’un model que desterra la justícia i la converteix en caritat, que transforma la persona en un codi numèric sense ànima, que treballa descaradament per a mantenir la desigualtat.

(il.lustració Gina Barrera)